RING OF FIRE

És tard. Avui hi ha hagut Barça, hem guanyat un partit complicat, antipàtic. Era el meu primer dia al camp, aquesta temporada. M’agrada el retrobament al bar habitual, ni que avui fóssim pocs, per fer les birres prèvies.

Després del partit hem enfilat cap al Roure. Unes braves, uns bons bocates i unes bones gerres de cervesa, mentre fem broma entre nosaltres i amb en Santi i en Toni.

Me’n vull anar a casa, és dimarts, però m’arrosseguen al Maria. M’agrada molt el Maria aquests dies entre setmana, pràcticament buit, acollidor com mai entre les seves parets de fusta folrades de quadres de la bona música de moltes generacions.

Cauen unes altres gerres de cervesa. Fem bromes amb la gent que porta el que possiblement sigui un dels millors bars de BCN, més autèntic, i amb millor música. I ràpidament posen el que gairebé s’ha convertit en el nostre himne cada cop que hi entrem: Ring of Fire, de Johnny Cash. (Nota al marge: Epístoles, m'has d'ensenyar a penjar vídeos!!!)

Quasi ni recordem com va començar la broma. Nosaltres sempre érem de Madness, que és la màxima concessió skatalitika que es permeten al Maria. Però Ring of Fire va entrar confusament a les nostres vides, no perquè desconeguéssim el gran Johnny Cash, sinó perquè alguna cosa futbolera ho va desencadenar. Un altre dia us en parlaré… sense fer literatura barata, relats de sumbat.

Estic amb els amics, al Maria, sentint les nostres cançons, que quasi ens dediquen. Però estic més content que de costum. Avui és un dia molt especial, no ha començat avui, però avui me n’adono en tota la seva intensitat. Ha caigut el vel de desconfiança, d’estúpida distància apenes salvada per la nostra comunió barcelonista. Un vel que es va aixecar amb els tripartits, especialment amb el segon.

Com a penya barcelonista vam sobreviure a les tensions brutals que el segon tripartit va introduir a les nostres vides, entre nosaltres. En contra del que havia estat ADN del nostre way of life, vam haver de deixar de parlar de política per a no barallar-nos. Només Barça, música… i ties.

Amb el sorgiment de Reagrupament el vel es va anar esquinçant, trencant, poc a poc. Reagrupament va sorgir com a motor d’unió, fent honor al seu nom. Avui, en les birres prèvies al camp, compartint bocata al Roure i fent birres al Maria tots parlàvem de Reagrupament. Tots –o gairebé tots- ja en formem part, ens hem associat. Primer un, després l’altre, després l’altre, i l’altre, i l’atre… fins a ser gairebé tots!!!!

I tots –o gairebé tots- assistirem dissabte a la primera Assemblea Nacional de Reagrupament. Avui tots –fins i tot els que no hi són- hem tornat a parlar amb confiança, amb camaraderia, amb complicitat, amb il·lusió, amb aquest patriotisme compartit que sempre ens havia unit i que només el fatídic, nefast, tripartit-2 havia aconseguit, en mala hora, trencar.

Falten molt pocs dies per a l’Assemblea Nacional, però per a mi Reagrupament ja ha fet una de les coses més importants a les que podia aspirar: ser això, un veritable reagrupament, un veritable motor d’unió, de tots els camarades, amics, companys, amb qui tant havia compartit i que el tripartit ens havia rebentat, convertit quasi en estranys units per un feble fil, ni tan sols record de complictats passades.

Els anells de foc uneixen i separen. El tripartit, i les polítiques d’Esquerra, s’havien convertit en un autèntic anell de foc que separava antics camarades. Aquest anell letal a nivell personal i a nivell de país l’hem superat. Ja no són flames que s’aixequen i ens separen.

Reagrupament ha esdevingut un nou anell de foc, positiu, que uneix, obert com és, a tots. Ja no és un anell de distància, de separació, és un anell de passió i compromís patriòtic, d’unitat. Ara ja ens tornem a mirar rient quan arrenca Johnny Cash, ara ja tornem a aixecar el dit, assenyalant un anell de foc imaginari que és el que ens uneix.

No m’importa posar-me cursi. Em sento molt bé. Em sento molt orgullós, no per haver estat apostant per Reagrupament des de l’inici, sinó per haver contribuit a que Reagrupament sigui el que ara és, un lloc de trobada, el que ha fet que les coses tornin a ser com eren, que és com mai haurien d’haver deixat de ser.

Reagrupament, Ring of fire
and it burns
burns, burns…

Avui això no és cap conte d’estiu, cap pretensiós relat surrealista. Això que us explico avui és pura realitat, realitats amb noms i cognoms, els meus i els dels meus amics, els de tants i tants dels meus amics i camarades feliçment retrobats en el projecte de Reagrupament. Un retrobament sense retrets, sense requeriments, sense excuses, sense discussions, sense motxiles, sense res. Un retrobament única i exclusivament en el patriotisme, en la sinceritat i autenticitat patriòtica. Un retrobament, un reagrupament, que només mira al futur, que només treballa, des del minut zero, pel futur, pel que volem ser, pel que cal que fem.

I això sí que no m’esperava que passés tan ràpid. I això sí que és una de les coses que més m’ha animat dels últims temps. I això sí que és una de les coses que em fa sentir molt segur que estem fent una cosa gran, molt gran, que estem bastint un moviment enorme, que ni ens imaginem. I és que les grans coses sempre comencen per aquestes petites-grans coses, com ara afavorir el retrobament, el reagrupament, de vells camarades i amics. YEEEEEEEEEES!

Gràcies, Reagrupament! Gràcies, amics! Em venen ganes de fer una relació d’agraïments i felicitats, però no. Ja tots sabeu, cadascun de vosaltres sabeu, que ja hi tornem a ser!

I amunt i crits!

Visca la terra!

Love will tear us apart...

Jo havia tingut una nòvia del Baix. M’havia passat moltes hores a la platja, amb ella, mirant els avions platejats. Tot sovint, quan penso en ella, només sento El último de la fila.

Però, sincerament, quan penso en ella només ploro. No hi ha res més, només llàgrimes. I moltes mentides.

No he entés mai com mai va saber que jo era un puto ionqui. Ella sempre m’havia agradat molt, i ho feia tot i em feia de tot per ser amb ella. Però jo era bassura, i ella era tan inocent... "y ahora que ya no estás aquí me voy consumiendo..."

No li hauria pogut fer entendre mai el que sentia cada cop que m’enclavava l’agulla a la meva pell i m’injectava. No li hauria pogut fer entendre mai que jo era com aquells desgraciats que vèiem deambulant pels laterals de la ronda mentre l’acompanyava a casa dels seus pares al volant del meu Golf GTI.

Finalment ho vam deixar. No n’he sapigut res més. Però hi penso, cada cop que m’estrenyo la goma sobre el braç i m’enclavo l’agulla. Balbucello la meva adreça al taxista, que em mira amb menyspreu. Llavors ja sóc un cos inerme. I veig passar, sòlids, els semàfors, verds, àmbars, vermells…

Avui vinc d’una festa on les noies sacsejaven els seus cossos en una penombra deliciosa. S’apropaven, i sentia els seus pits sobre el meu braç tatuat.

Però jo venia de sentir un reportatge sobre els Joy Division, i no em podia treure la cançó del cap, Love will tear us apart…

M’imaginava escanyant les filles del Zapatero, cridant-les imbècils, mentre el meu cap esdevenia enorme, amplificat. Quan ella m’ha fet tornar a la festa, tocant-me l’entrecuix, dipositant la seva mà al meu paquet absent…. he començat a ressetejar-me. Però no podia. La seva alenada i els seus pits sobre meu ni tan sols eren ficció. Ni tan sols quan m’ha besat hi he estat.

Estava col·locat, massa col·locat, totalment col·locat, damunt la música. I la música no era la que sentia. La música, un cop més, prenia formes estranyes. Tots pensaven que anava massa borratxo per a fer-me una ratlla. Per això no han trobat estrany que marxés.

He pensat en vosaltres, que escriuria un post, mentre el taxi devorava els semàfors de la Gran Via. No he sentit res del que em deia el taxista, jo només tenia al cap Joy Division.

He esgrimit un estúpid somriure depravat, babós, incapaç, pensant en les platges de Gavà, en els avions, en ella, i en una agulla, com de tatuatge.

Love Will Tear Us Apart, obsesivament.

Insomni

Quan vaig venir-hi a viure les gavines no havien passat del campanar cilíndric de l’església del barri. Jo estenia la roba i sèia a la fresca de la terrassa, com fèien la resta de veïns d’àtics de la zona.

Va ser un dia estrany que em vaig despertar irritadament. No era estiu, i dormia amb les finestres tancades. Però un so cruel, dur, repetitiu, s’havia anat incrustant al meu cervell somnolent fins desvetllar-me.

Aquell dia, hores més tard, en sonar el despertador, ho vaig recordar com un malson. Però l’endemà, en anar a regar les bogambilles, vaig veure un rastre d’excrements que s’enfilaven fins l’antena.

Algú em va dir que les gavines eren animals de costums, i que retenien aquells espais on s’havien trobat bé.

A partir d'aquella nit la meva son va esdevenir feble, inquieta, com esperant una confirmació de la situació. I em vaig tornar estranyament irascible. Jo ho atribuïa a no dormir bé. La Quina, una noia preciosa que sempre em somrèia contenta d’entendre el meu català quan anava a esmorzar, va adoptar una mena de posat distant, de croissant sense banyes.

Quan arribava a casa em trèia el traje i pujava a la teulada. Vaig aprendre a distingir la seva presència d’una manera malaltissa. De lluny, algun cop, crec que vaig saludar algun veí que intuïa en tasques similars de sapador, d’explorador de rastres de gavines.

Al capvespre, ja quan el sol de la primavera s’esmunyia pel Tibidabo, jo em quedava embadalit observant el campanar, aquella frontera franquejada, aquella frontera perduda. Vaig pensar que la meva presència les espantaria. I em vaig instal·lar una hamaca, a la que sistemàticament m’adormia jugant a la play-station. Llavors, ja tard, i amb l’esquena com una porteria de futbol, em fotia al llit.

Algun dia m’havia despertat massa tard, és a dir, massa d’hora, clarejant. Llavors les vèia allà, davant meu, desafiants, sobre l’antena i sobre la teulada. Semblava que giraven els seus becs cap a mi, fins i tot que em miraven, en una barreja de superioritat i menyspreu.

Amb en Ximo havíem jugat molt, de petits, al poble. Eren aquells llargs estius, quan al poble no hi havia piscina i ens n’anàvem a banyar a les basses. A l’hora de berenar sortíem amb la nostra capsa de soldadets, i cada tarda improvisàvem noves batalles. Més tard -ell ja estava casat- em va convidar a caçar senglars. Ho fèia sense permís, però com que es coneixia molt bé tot lo terme, jo no patia. I no portem gossos?… No, rèia burlesc, mentre assenyalava rastres sobre el terreny. Seguíem rastres impossibles serra amunt o serra avall, i ens quedàvem tota la nit entre les oliveres, a la vora de les vinyes. Tenia com un sentit que l’indicava com es mourien les bèsties.

No era estrany, després d’unes hores allà quiets, que mig m’adormís. Llavors, els bons dies, em despertava amb un cop de colze mentre assenyalava, davant nostre, els senglars. Jo no em movia, no fèia cap mena de soroll, res, ni respirava. Els senglars estaven allà al davant, molt aprop, semblava mentida que no ens haguessin flairat. I… pum! Sempre un únic tret, xiscles de senglar, corregudes… i una bèstia enorme que esbufegava, allà, davant nostre, incrèdula… i quèia, fins i tot de vegades com agenollant-se.

Vaig recordar aquestes escenes mentre m’estava a l’hamaca aguantant la mirada a aquelles bèsties sorolloses i desafiants que ocupaven la meva teulada, des de l’antena.

El cap de setmana següent me’n vaig anar cap al poble de la meva àvia, a Lleida. Recordava que entre les coses de la família que en l’oblit romanien com una herència jacent, hi havia una escopeta del meu oncle-avi. Potser feia 3 anys que cap de nosaltres havia franquejat la porta de fusta amb aquell perlet en forma de mà amb anell. Les enormes lloses de pedra de l’entrada eren tan humides que relliscaven. Vaig mirar cap al sostre, buscant aquell niu d’orenetes que sempre hi havia hagut, arraserat sota la viga de fusta, i que em remetia a estius molt llunyans, quan la porta de l’entrada era sempre oberta, i la meva àvia i les seves germanes i veïnes esperaven que “els hòmens” tornessin del camp, encara amb el carro de rodes enormes, de fusta. No sé perquè aquesta és l’escena que més associo al poble de Lleida: el carro de rodes enormes i el “macho” trepitjant sorollosament les lloses de pedra, mentre el meu oncle-avi el conduïa cap a la quadra, al llarg d’un passadís fosc que a mi em provocava autèntic pànic.

Embolicada curosament amb draps, i dins una funda rústica, la vaig trobar. Dalt del prestatge de l’armari encara vaig trobar una capseta amb cartutxos. Vaig tornar a l’entrada, vaig obrir de bat a bat les portes, vaig entrar el cotxe i vaig guardar-hi l’escopeta.

Aquella nit, a BCN, vaig sortir al terrat ple de determinació. Com cada dia des de feia mesos vaig jeure a l’hamaca, mentre amb la mà esquerra aguantava el canó de l’escopeta que havia estat netejant curosament. I no vaig aclucar l’ull. Estava en tensió. Vaig anar repassant tots els sons del carrer. El bar recollint les taules de la terrassa. Els camions de la brossa. Els últims noctàmbuls. I finalment va aparèixer. Desafiant com sempre. Amb aquella indiferència de superioritat que tant m’enervava. La vaig veure arribar així, amb les ales desplegades, i tant d’aprop… era enorme. Vaig baixar molt lentament de l’hamaca… però va enlairar-se.

Llavors em vaig quedar arraulit a la punta de la terrassa. I va tornar. Vaig aixecar lentament l’escopeta, la vaig acostar a l’espatlla, vaig apuntar al cap, més concretament al bec, i vaig prémer el gatell. El so va ser horrorós. Vaig pensar que hauria despertat tota la ciutat.

Hi he pensat molt, en tot això, avui, ho he repassat mentalment moltes vegades, mentre aguantava l’escala a l’operador de Canal Satélite que ha vingut a reparar l’antena i no s’explicava el que havia passat. “Habrán sido los okupas de esa casa de ahí al lado”, m’ha dit, mentre jo feia que sí, que segurament…

SUSPIROS DE ESPAÑA

Avui s’ha donat a conèixer un informe sobre els informes encarregats pel tripartit en un any. No és, com hauria calgut, un informe complet. És una mostra. N’han agafat uns quants i amb això fan.

Tot i ser un tast, les conclusions són terrorífiques. D’entrada, no entenc que no hagi sortit cap responsable polític, avergonyit, absolutament avergonyit, i hagi dimitit, hagi demanat perdó, s’hagi cessat algú…

Això és simplement una mostra més de l’espanyolització de Catalunya. Estudiava l’informe, interpretava el que hi ha al darrere, i em venia al cap el famós pasodoble “Suspiros de España”. Sí, és això, suspiros de España. O millor dit, supuros de España-

España supura per tot el que hi ha al darrere d’aquesta pràctica execrable, excessiva, fraudulenta. L'España més rància, les seves pràctiques més execrables i premodernes, reflectides en aquest autèntic escàndol.

Primer sospir/supuració: És vergonyós veure com el preu dels informes se situa sistemàticament en el límit que permet la contractació directa. Això és un autèntic frau, una pràctica fraudulenta que únicament alimenta les xarxes clientelars del poder. Tots aquests informes no són una manera que té l’administració d’obtenir coneixement, són simplement una manera que tenen els partits en el govern de construir la seva particular menjadora, la seva xarxa clientelar, a través de la qual es paguen favors, silencis, col·laboracions, etc.

Segon sospir/supuració: És absolutament inadmissible el volum de contractació d’informes, que només s’explica pel primer sospir. Una administració pública, la de la Generalitat, que ha incrementat indecentment el nombre de funcionaris, d’alts càrrecs i d’assessors, fins a límits mai vistos no pot acudir a aquest recurs sistemàtic a l'informe extern.

De què serveix tot aquest exèrcit d’alts funcionaris, d’alts càrrecs i d’assessors, si sistemàticament han d’acudir a l’externalització del coneixement, a la prestació privada d’un assessorament, d’un informe, d’una aportació????

Això és absolutament indecent. Si els funcionaris de cos superior ja tenim entre les nostres atribucions la capacitat per a fer informes en les matèries que ens són pròpies… per què aquest sistemàtic recurs a l’externalització? Això no és culpa dels funcionaris dels cossos superiors, que, molt al contrari, ens veiem humiliats per aquesta pràctica, ja que en la majoria dels casos ens considerem absolutament capacitats per a l’elaboració d’aquests informes. Aquesta pràctica converteix en buròcrates el que hauria de ser l’elit funcionarial del nostre país, que assisteix, desmotivada, a aquesta pràctica perversa i clientelar, que els despulla de qualsevol incentiu intel·lectual i professional i, el que és pitjor, en ocasions els converteix en simples administratius d’aquestes externalitzacions, en un suport directe a les externalitzacions.

Però, segon… de què serveixen els alts càrrecs? No se suposa que tenen una competència de coneixement i comandament que els habilita per a aquest exercici de servidors públics? De què ens serveix la legió d’alts càrrecs si aquests l’únic que saben fer és encarregar informes a fora?

I, tercer… què fa aquesta legió d’assessors que omple les conselleries i qualsevol administració pública del nostre país???? Si per a determinades qüestions, que per la seva especificitat no encaixen en l’estructura de l’administració pública, es pot requerir el concurs d’assessors… què collons fan aquests assessors que no sigui encarregar informes a fora????

La suma d’aquesta proliferació d’alts càrrecs, assessors i externalitzacions del coneixement (informes) suposen un autèntic SAQUEIG dels fons públics, dels recursos públics.

Són, diguem-ho clarament, una autèntica vergonya, una indecència, un frau sistemàtic que saqueja les arques públiques amb l’única finalitat d’establir xarxes clientelars i pagar favors, complicitats o silencis.

Tercer sospir/supuració. L’administració pública catalana, des del seu origen, pateix d’espanyolisme. És una administració mal dimensionada i, ara, pitjor gestionada. Una administració moderna no pot tenir en cap cas l’estructura piramidal, incomprensiblement piramidal, que tenim. Una administració moderna, estratègicament dissenyada, necessita cada cop més menys funcionaris de tasques administratives, i cada cop més uns cossos superiors actius, preparats, amb un accés a la funció pública modern (no el tradicional temari d’oposicions), que siguin dipositaris d’un coneixement expert, d’una tradició i cultura administrativa, i actius en l’anàlisi i el disseny de les polítiques públiques.

Això no ho tenim, i a sobre, la gestió d’aquests cossos de l’elit funcionarial és tan desastrosa que són grups de funcionaris capats, intel·lectualment castrats, sense motivació, que simplement assisteixen amb una enorme tristesa professional al seu menyspreu per part dels alts càrrecs i polítics i a la seva conversió en un cos de buròcrates sense iniciativa.

Quart sospir/supuració. Aquest informe és una puta vergonya. Després de l’escàndol desfermat que va motivar la investigació, és acollonant que aquest “tast” en sigui el resultat.

Com a ciutadans tenim tot el dret del món a saber les xifres exactes, a que hi hagi un registre públic d’aquesta mena d’encàrrecs d’adjudicació directa. I a que es conegui, perfectament, transparentment, qui hi ha al darrere de les diferents societats, empreses, consultories, que són sistemàticament afavorits amb les concessions directes.

No hi ha dret que els ciutadans siguem sistemàticament humiliats, enganyats, estafats, per un govern que actua com un autèntic règim, que estableix, amb aquesta absoluta desvergonya i impunitat, una xarxa clientelar d’alts càrrecs, assessors i externalitzacions com la que patim en aquest país.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: i que consti que tot això el que fa és pervertir figures legítimes en el servei públic, com pot ser el recurs excepcional a assessors o a la petició d’informes externs. En cap cas sistemàtic, i en cap cas amb aquest abús de llei.

LÍRICA DE COMBAT

Gairebé és fosc. Fa escasses quatre hores que m’he fotut al llit. Ahir (10 de setembre) vam fer la tradicional ofrena de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi al Fossar de les Moreres. I després vam anar a fer unes birres amb els camarades.

Però ara, matinada de l’Onze, la llum encara és molt feble, i evoca grisos lluents sobre la mar. No m’agrada matinar, però m’agrada molt el silenci de la matinada, els carrers deserts, i aquest despertar lent de la ciutat.

Em poso la samarreta negra de Reagrupament, que portem tots els voluntaris que col·laborem en l’organització dels actes de l’Onze, i faig cap al monument a Moragues, a Pla de Palau. Ja ens hi trobem la gent de l’escenari i altres voluntaris. Comencem a treballar. Muntem l’escenografia, descarreguem el globus gegant i els tubs d’heli, muntem la sonorització…

Després anem al Parc de la Barceloneta. Comencen a arribar més voluntaris, i el càtering que ens farà la paella, i la gent que ens du les taules i les cadires. I també allà desenes de voluntaris comencen a muntar-ho tot.

Més d’hora, els companys de Sant Martí i Sant Andreu han posat en marxa l’estand de la Fira d’Entitats al Passeig Lluís Companys. I la gent de Ciutat Vella ha instal·lat la paradeta de Reagrupament davant el número 50 de la Ronda Sant Pere.

El meu mòbil bull. Em truquen companys reagrupats de totes les comarques de Catalunya. Tothom vol saber on cal donar un cop de mà.

A mig matí anem a esmorzar al Costa Brava, a la Barceloneta.

L’ofrena a Rafael Casanova ha aplegat molta gent, i tot i que amb retard sobre l’horari previst, l’hem poguda fer enmig d’aplaudiments. A Moragues tot és a punt. I al Parc de la Barceloneta també està tot muntat.

Comença l’homenatge al general Moragues. És un èxit, unes 2.000 persones hi assisteixen i es protegeixen del sol apretant-se sota les escasses ombres. La gent que ha vingut amb nens més petits envaeix els parterres i gaudeixen a l’ombra d’un acte sobri i emotiu.

Després anem a dinar. 700 persones s’apleguen al Parc. I després a la manifestació convocada per les plataformes sobiranistes. A l’estand hem acabat les existències. I uns quants ens dediquem a fer unes birres i uns patxarans pels bars de la zona, mentre pleguem. I llavors ens dediquem a gaudir dels concerts programats.

Diumenge s’esdevé la consulta d’Arenys. A més a més, en Joan Carretero ha fet unes declaracions convidant en Joan Laporta a formar part de la candidatura transversal per la independència que promou Reagrupament.

Dilluns Joan Laporta diu que comparteix el discurs i les idees de Joan Carretero i de Reagrupament.

Tota la setmana s’ha estat parlant de la possibilitat d’una candidatura amb Joan Laporta i Joan Carretero.

La gent de Reagrupament continuem treballant, aquest cop preparant l’Assemblea Nacional, constituent, del 3 d’octubre. I les desenes d’actes programats per tot el país. Dilluns, a Sant Martí, quedem per a discutir esmenes a la ponència estratègica i d’estatuts. Dimecres sortim a encartellar per un sopar que convoquem dissabte amb motiu de la festa major del Poblenou.

I així, per tot el país. Actes arreu: Poblenou, Reus, Tortosa, Tàrrega…

Reagrupament way of life…

Lírica de combat

¿Nos hacemos unas pajillas?

- (Torrente) hasta que pasa algo es un coñazo… ¿nos hacemos unas pajillas?
- (l’altre) ¿Cómo?
- Unas pajas, digo
- ¿Usted y yo?
- ¡Claro!
- ¿Ahora?
- Mira, si es pa darnos el gustillo… tu me la meneas a mi, yo te la meneo a ti… es pá aliviar tensiones… ¡sin mariconadas! ¡Nada de mariconadas!!!
- No sé yo si…
- Venga, sácatela, si es pá hacer tiempo…

(de Torrente 1, un mite. Quin diàleg més sublim!!!! Costumisme hiperrealista, a propòsit d'Arenys, i és que tocar-se-la de tant en tant no està malament, sempre i quan en siguem conscients que és això, que ens estem fotent "unas pajillas, pa pasar el rato, pa aliviar tensiones")

Conte d'estiu

L’estiu es consumeix absurdament. He tingut la patètica sensació de passar més calor que mai. No he fet vacances. Simplement no he fet res. He perfeccionat intensament l’alternança ergonòmica al sofà. He memoritzat les hores de sol, l’horari de les terrasses del carrer, els hàbits dels últims noctàmbuls… el soroll greu i sòlid dels camions de les escombrerires.

He sentit xisclar el mòbil. He mirat de reüll l’ordinador i el router, sense gosar tocar-los. El portàtil inert i obert sobre la taula semblava haver passat pel taxidermista. M’he interrogat sobre la TDT, però ho he fet mirant el sostre, només escoltant-la, mentre amb la sotmetia a un randoom mode manual de conexions delirants.

Sé quants llibres tinc a cada prestatge de la llibreria, però no n’he tocat cap. Quan ha vingut la senyora de fer feines li he deixat notes que no torqués la pols de la llibreria.

He comprat tabac a cartrons. He resseguit les fileres mutants del Mercadona “per què em canvien l’aigua de lloc?”

He sabut qui hi havia per aquí per les trucades perdudes. Però he acabat sabent dels plans de tots. I els plans de tots són com si et guixen d’indi de les pelis. He sabut que no fer plans és també un pla, imperfecte, que es maquina amb els ulls tancats sota la dutxa, freda, fins que el cap sembla de fusta, com una cama adormida.

No sé quants havanes amb cola sóc capaç de prendre’m per la festa major del poble perquè no me’n recordo. Al començament els apuntava. Obria la cartera, comprava el tiquet i apuntava en un pòstit. Però després potser ja ni els pagava. He desenvolupat una estranya capacitat d’abstreure’m, quan tot al meu voltant era un soroll insuportable. Devia semblar un mussol mirant el sostre de l’assecador de figues de la pista d’estiu del ball, mentre la discomòbil feia cruixir els gots de plàstic i reververava a les patilles de les ulleres. De vegades em girava i veia algú que em parlava, a escassos centímetres, però els seus crits no els entenia.

Sord, una matinada, vaig agafar la tovallola i me’n vaig anar a la platja. Tenia les claus de l’apartament de la meva mare al cotxe, i vaig pensar que no hi sentia, però m’hi veia. L’endemà, quan em vaig despertar amb el soroll d’una avioneta, no em podia aixecar. Vaig patir que m’hagués quedat colgat a la sorra, però a Salou no hi ha marees. Per sort vaig descobrir que podia arribar fins l’aigua reptant. Allò em va recordar les sargantanes de Formentera, tot i que jo em movia més lentament. El següent que recordo són uns peixos minúsculs al meu voltant, i una coïssor de pebre als ulls. Vaig aixecar de cop el cap i vaig dir alguna cosa incomprensible. Em vaig fer el mort, vaig estirar els braços i les cames i em vaig concentrar en aquell no-so de l’aigua pressionant l’oïda. Llavors va tornar l’avioneta.

Quan vaig sortir de l’aigua m’encongia. Estava minúscul enmig un bosc de parasols, tovalloles, neveres, sogres en cadireta, i una interminable exposició d’objectes incomprensibles.

Per fugir, vaig agafar el trenet dels turistes, que em miraven com a un top manta sense manta. Per sort, en arribar al Recó, en John continuava parlant amb tots els clients de la terrassa submergida entre pins i TV amb canals de qualsevol esport. Em va saludar, li vaig dir que no havia menjat res i no recordava des de quan. Em va tornar a explicar quan, en l’època del Cruyff jugador, havia anat a veure el Barça a Bucarest, però en aquell moment jo ja només tenia ulls per a una cambrera nova, llatina, que havia abocat el seu escot sobre la meva gerra de cervesa. No sé perquè vaig tornar a sentir aquell so de l’avioneta amb el que m’havia despertat a la platja. Feia molta calor, i notava les gotes de suor lliscant lentament per la meva perilla.

Només sentia una pressió constant sobre les meves costelles. Quan vaig obrir els ulls la cambrera llatina em va assenyalar un dragó enorme, immòbil, a la paret de davant del llit. A l’esquerra del dragó hi havia el penjarrobes amb aquell perenne barret hippy de la meva mare. Vaig sentir el cos del dragó sota l’impacte de la meva xancleta, i va caure panxa amunt, una panxa blanquinosa, sobre els meus pantalons, a la cadira. “Tiralo” em va cridar. Encara movia la cua.

Quan vaig tornar a la feina el metro em va recordar aquell dragó immòbil que de sobte es contorsionava sobre els meus texans. Instintívament allargo els braços i em miro els tatuatges, però tot és igual que ho recordava. I no recordo res més.

Aquest setembre, un nou Guinness mariachi! Participa-hi tu també!

Un bon amic, apassionat com jo de l’observació deleïtosa del moviment mariachi, m’ha fet arribar un molt oportú recordatori. Aquest proper diumenge, dia 6 de setembre, a Cocula, hi ha convocada la més gran concentració mariachi de la història.

Tota la premsa local en va plena, se succeixen les declaracions, les preses de consciència i finalment, tot i el tradicional esperit revoltós dels mariachis, la mateixa envergadura del projecte ha fet que quan se'n parla es faci en termes rigurosos, amb un alt sentit de la responsabilitat. En el mític digital "la Jornada de Jalisco", els organitzadors parlen, amb una legítima passió històrica, que “Cocula recibirá el nombramiento oficial de Cuna del Mariachi con un magno evento que reunirá a 1.500 músicos de mariachis que tocarán al mismo tiempo. Este acontecimiento, que intentará registrarse como un récord Guinness y al que se esperan 50 mil asistentes, está programado para el 6 de septiembre en Cocula, en el contexto del Encuentro Internacional del Mariachi y la Charrería”

Des del mateix ajuntament de Cocula ens expliquen les seves motivacions: “El objetivo es darle difusión al mariachi y darle un nuevo giro al Encuentro Internacional y hacer del evento principal en Cocula. Consistiría en traer a todos los mariachis que estén en el Encuentro más los de la región de Cocula y hacer una concentración nunca antes vista de mariachis y difícilmente de repetirse. Para poder registrarlo como un récord guinness de mayor concentración de mariachis tocando al mismo tiempo. Además habrá misas, conciertos, desfiles, hacer un día del mariachi. Además que se le de a Cocula el reconocimiento como la Cuna del Mariachi”, contó el presidente municipal de Cocula, Arturo Facundo Ramírez.”

Des d’aquest humil bloc no puc fer cap altra cosa que sumar-me a la mariachada. He enviat un mail a l’alcalde de Cocula, lamentant, per motius de distància física, no poder ser entre ells en un tan transcendental esdeveniment per a la història, no de Cocula ni de la seva regió, sinó per a tot Mèxic i m’atreviria a dir que per a tot el món.

Cal aplaudir el consistori, que ha fet possible aquest fet històric, que pot convertir Cocula en la capital mundial del mariachisme, o, encara més, en que universalment Cocula sigui reconeguda com el bressol del mariachisme.

S’hi aplegaran mariachis de tot arreu (1.500!!!). Mariachis que aparcaran les seves atàviques diferències d’estils, registres i competència –sempre sana competència- per veure qui és el més mariachi de tots, qui entona amb més convicció i fervor patriòtic (d’això es tracta, en el fons) el “Cucurrucucú, Paloma”. No serà fàcil, però l'esdeveniment i la seva trascendència mereixen tots els malsdecaps associats. No hi ha espai per a la transigència estratègica.

Tot i no poder-hi ser físicament, el meu esperit estarà, el 6 de setembre, al costat dels més de 50.000 assistents a la mariachada. Tenen tot el meu ple suport, i de fet després de fer aquest post correré a sumar-me a la iniciativa a través del facebook.

No hi haurà diferències, aquell dia. Tots estarem units, vibrants, emocionats, plorosos, contemplant aquesta èpica concentració de més de 1.500 mariachis cantant “Cucurrucucú, Paloma”. Com un sol poble. Amb una sola veu. Abraçant-nos. Compartint el tequila. Compartint les taules, els nostres mals d’amors, els nostres delits sense fi...

I així, junts, molt juntets, compartirem la tensa espera, aquest neguit sense atenuants, fins que oficialment se’ns anunciï que s’ha batut el rècord mundial de mariachis, que allà, entre nosaltres, hi ha hagut, som, 1.500 mariachis cantant junts “Cucurrucucú, Paloma”.

Hi haurà un abans i un després per a Cocula. Un abans i un després d’aquest 6 de setembre, i d’aquesta prodigiosa gesta mariachi. Cocula, el bressol del mariachi. I a partir d'ara, el 6 de setembre, el dia del mariachi.

PS: dedicat a Epístoles i Pistoles, per la seva complicitat sempre de tan bon rotllo!