The return of the ugly…

WAAAAAAWWWW

Ja sóc aquí! The return of the ugly, je je je… que canten els mítics Bad Manners , aquest grup d'ska que tantes festes ens ha animat... Ja sé que tots em trobàveu a faltar, però volia dedicar el post i el seu títol a tota la gran família sociata i d’altres sectes i palanganeros que estic segur també m’han trobat molt a faltar… Ja sóc aquí!!!! I n’hi haurà per a tots, no patiu!!!!

Vaig arribar divendres nit. Avui he dedicat el dia a descansar, família i posar-me al dia.

I quina felicitat, uf! El que estem vivint és mític! Aquest viatge a Roma, aquesta final, aquesta Champions, aquesta lliga, aquesta copa, aquest joc, aquests jugadors, aquest entrenador… aquest president!

El país ha vibrat com mai. Aquest Barça ha generat una onada d’entusiasme, enmig d’una crisi sense precedents a tots els nivells, absolutament fascinant, increïble. Fins i tot l’amic Dessmond el mateix dimecres m’enviava un SMS que denotava una evident satisfacció… ;-)

El Barça, aquest Barça, de la mà d’aquests protagonistes, ha fet història i ho ha fet des de la més estricta fidelitat a la seva història, al seu ideari de club, tant a nivell esportiu com d’identitat. A nivell internacional, a més, la identificació amb la causa de Catalunya és total, i a Roma l'he viscuda en primera persona. És una lliçó tan bonica, tan fantàstica!

Pel que he vist en aquesta posada al dia d’avui (a Roma evidentment vaig desconectar del tot i em vaig dedicar a passar-m’ho bé!) el país continua arrossegant-se, en caiguda lliure. Només Reagrupament està generant il·lusió, trempera.

Aquests dies, a Roma, amb la gent que m’hi he trobat, amb les trucades rebudes després de dimecres i de la rua de dijous… tothom es feia la pregunta si serem capaços de fer alguna cosa així amb el país.

Salvant totes les distàncies, crec que sí. Crec que està a les nostres mans. Crec que estem assistint a una mobilització massiva que cal concretar donant suport a Reagrupament, alimentant el projecte, fent-lo gran, enorme, brutal. I que aquesta mobilització massiva, sense precedents, transversal de debò, donant la benvinguda a tothom, posant a treballar a tothom… són els fonaments sobre els que s’edificarà, es concretarà, una proposta política radicalment emancipadora, independentista, i radicalment democràtica, rupturista amb l’actual nomenklatura de partits que cohabita al Parlament.

M’han fet mola il·lusió tots els missatges i mails que he rebut d’amics, fins i tot d’amics que feia temps ens havíem perdut la pista, i que em diuen que ja s’han fet de Reagrupament, i dels que em diuen que encara no ho han fet, però que comptem amb ells. Uf! Realment espectacular!

Vaig creure en Joan Laporta i el seu projecte. Vaig creure en Josep Guardiola i la seva capacitat. I mireu…

Ara crec, de manera inequívoca, en el projecte de Reagrupament, en Joan Carretero. Però sobretot crec en tots nosaltres, en la nostra capacitat d’engrescament, de mobilització, de treball, de lluita.

Ara crec que estem generant un projecte absolutament innovador, trencador, desacomplexat, sense hipoteques de cap mena, sense etiquetes, amb una evident voluntat regeneradora i amb un objectiu polític central ineludible, inajornable: la nostra llibertat.

Reagrupament: Il Rissorgimento! Crec que entre tots podem fer de Reagrupament l’eina per la que tant hem treballat. Una eina nova, amb noves maneres, amb noves idees, però també amb una fidelitat radical a la nostra identitat, a la nostra història i a la nostra lluita, al pensament de Macià i el de tants i tants independentistes que ens contemplen des de la història. El ressorgiment català, una nova època per a la nostra Nació.

El monstre ja ha tornat, je je je

Apa, visca la terra, mori el mal govern!

La dolce vita...

Falten hores perquè sigui a Roma. Aquest bloc estarà desactivat fins la setmana vinent, je je je… Si podem, farem alguna actualització al bloc de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Tot i que tenint en compte que és un desplaçament “olla de grills” (hi arribarem en tren, avió, furgoneta i fins i tot vaixell…) pot ser una mica complicat. Però si puc prometo intentar-ho, per fer-vos dentetes. En tot cas, quan torni (dissabte) ja faré alguna crònica...

Cinc dies per Roma, uf! L’hotel, darrere la Fontana di Trevi. No descarto fer-hi cap dimecres nit, per a cel·lebrar la Champions. Dubto que ens hi trobem l’Anita Ekberg (Marcellooo!!), però en fi…

Ah, la dolce vita!

Visca el Barça i visca Catalunya lliure!

PS: agrair als companys cimerencs el remei contra el mal de gola que porto arrossegant la darrera setmana, està funcionant!!!

Moltíssimes coses patriòticament rellevants...

Avui tenim moltes notícies, moltes coses a comentar:

L’última, començant per la que fa menys estona, és la bona notícia que la candidatura Iniciativa Internacionalista podrà concórrer a les eleccions europees. Des d’aquest bloc ja ens hem pronunciat abastament contra la llei de partits i tot l’entramat feixistoide per a silenciar l’esquerra independendista basca. Aquesta candidatura, formada per gent de diverses terres i amb tarannà rupturista, ara es podrà presentar. I jo que me n’alegro, i molt. Això no manlleva la precarietat democràtica de l’estat espanyol. Però en tot cas és una bona notícia.

Una altra cosa que s'ha esdevingut avui, i és del tot trascendent és l’article del Molt Honorable Heribert Barrera, donant suport a la proposta d’en Joan Carretero. Un article del tot rellevant, en la mesura que implica, amb el seu suport, el que tantes vegades hem defensat, que la legitimitat històrica està amb nosaltres, amb Reagrupament. Que la legitimitat històrica i l’enllaç amb el pensament de Macià està amb Reagrupament, i no en aquesta crossa sociata en què han convertit Esquerra la seva actual direcció. S’ha acabat. Tot està molt clar. El cop d’estat intern de la direcció d’Esquerra els permet gaudir de les sigles. Però la legitimitat històrica, l’arrelament en el pensament de Macià i la seva obra i projecte polític està amb Reagrupament, està amb Joan Carretero. La resta de coses, ens la bufen. Allà es quedaran les quatre toies de sempre, els col·locats i amics dels col·locats defensant l’indefensable, els sociates i el tripartit. Nosaltres anem per feina, amb patriotisme, i units, legitimament units, al pensament històric de l’independentisme.

I també hem tingut les enquestes del CIS I del CEO. Aquesta és la prova del cotó, amic meus. Ens quedarem amb les dades del CEO. Com sempre, dir d’entrada que el seu baròmetre pateix un biaix monumental. Però malgrat aquest biaix, els resultats ens permeten furgar en les dades i trobar-hi coses molt i molt interessants. La primera de totes és l’esgotament absolut del tripartit. L’enquesta reflecteix clarament un ensorrament de les perspectives electorals de tots els partits que configuren el tripartit (malgrat el seu sobredimensionament a la mostra). És una magnífica notícia per al país. Un indicador clar de que hi ha vida intel·ligent.

Cal fer esment, com a segon punt d'anàlisi, del gran resultat que pronostiquen les enquestes per a CiU. Que amb la mostra tan esbiaixada amb que es treballa, treguin cinc punts als sociates és brutal. De fet no són cinc punts, són molts més. CiU recull, clarament, el vot de l’absolut descontentament amb el tripartit i les seves barbaritats. És, a més a més, un resultat que esgarrapa vots de totes les opcions: d’Esquerra, del PP, del PSC-PSOE i d’ICV. Absolutament sorprenent, però segons les dades de creuament de vot, és així.

Un cop més l’enquesta posa de manifest la pèrdua de vots d’Esquerra, que és el partit –descomptat l’exotisme històric dels Ciutadans- que menys fidelitat de vot té entre els seus antics electors.

L’enquesta, òbviament, no contempla l’opció de Reagrupament, però la fragilitat del vot dels antics votants d’Esquerra, així com el creixement de l’opció independentista entre l’electorat, assenyala ben clarament l’enorme potencial electoral d’aquesta opció. Costarà que trobi una traducció a les enquestes d’aquí a les eleccions, però no hi ha cap mena de dubte, per a cap analista, que és una opció subjacent en el comportament electoral que manifesten les enquestes. Reagrupament és, clarament, l'opció "tapada" a les enquestes, l'opció que és present en l'anàlisi del comportament de vot, però que no s'expressa amb noms i cognoms per la manera com està feta l'enquesta. Des d'aquest punt de vista, Reagrupament és el factor decisiu del nou panorama polític a Catalunya.

Un altre element interessant de l’enquesta del CEO és la diferència de comportament electoral en les diferents eleccions. Més enllà del poc entusiasme que desperten les eleccions europees, és un fet realmet sorprenent la diferència de comportament electoral que posa de manifes l’enquesta. Tant és així que els percentatges de vot atribuïts a les diferents opcions, especialment les majoritàries, presenten unes variacions brutals, sobretot en CiU.

Què és el que en podem extreure? D’una banda que els sociates són els que presenten una major estabilitat entre els votants. És a dir, són els qui, malgrat apuntar una hòstia important a les “autonòmiques”, conserven, comparat amb les europees, un nucli central de votants disposats al que sigui, fins i tot a votar un sofà, fins i tot a votar la tal Badia.

Això no passa amb les altres opcions. No passa, de manera clara, amb CiU. De fet, tot i que clarament CiU és i serà la segona força a les europees, la seva pèrdua de percentatge de vot en relació a les "autonòmiques" és alarmant. I això vol dir que no hi ha “efecte Tremosa”. Malgrat tot, CiU treurà uns millors resultats, sobretot perquè la rata d’en Guardans havia tocat fons, era impossible treure uns pitjors resultats dels que ell va treure, malgrat la seva farisea resistència a reconèixer-ho.

Hi ha una altra cosa "curiosa": l’enquesta desmonta absolutament la campanya, sempre en clau espanyola, dels sociates. Com brillantment enraona el company Tresinores, la Badia i en Vidal Quadras, sociates i peperos, són les dues cares de la mateixa moneda.

Han basat tota la seva campanya en una confrontació PSC-PSOE vs PP, però això no és així. Ja els hi agradaria, i tenim documents que ho acrediten i que farem públics, però per ara el cert és que la seva campanya s’ha ensorrat als pocs minuts de nèixer. I que la falta d’idees i de projectes, fins i tot des dels centres neuràlgics dels grans manipuladors, com és en José Zaragoza, presenta una evidència total d’esgotament. Estan acabats. Ells no ho saben o es resisteixen a assumir-ho, però estan acabats.

Fixeu-vos si la política d’allunatges demoscòpics que practiquen es greu, que en aquesta enquesta del CEO es pregunta si les eleccions europees es plantejaran: en clau europea, en clau espanyola o totes dues. Ni tan sols se’ls hi ha acudit que es puguin plantejar en clau catalana!!! La gravetat hispanocèntrica que aquesta pregunta posa de manifest és total.

Hi ha més dades curioses a l’enquesta del CEO. Algunes de vergonya aliena, i jo no sé si els sicaris d’esquerra no haurien de fer algun toc d’atenció als seus amos, als putos sociates. Pregunta el CEO sobre la situació econòmica dels enquestats en relació a l’any passat, si és millor o pitjor. Quins són els votants que majoritàriament diuen que és millor? Els d’Esquerra!!! Sembla una broma, no? Doncs és així. És clar, davant una dada d’aquesta mena, amb la congelació de sous, amb la crisi, amb el tot plegat, que més d’un 20% dels votants d’Esquerra segons l’enquesta diguin que la seva situació és millor és com per apretar a córrer! Quins són els enquestats d’Esquerra? D’on els treuen? Acollonant!!!

És clar que no s’acaben aquí les sorpreses, perquè a la pregunta de com definiríem la situació política del país… els enquestats votants d’Esquerra són els que després dels sociates, majoritàriament la defineixen com a “molt bona”. Joder, companys, això indica un nivell de sectarisme realment acollonant. Que algú que es proclama independentista digui que la situació política del país és “molt bona” sembla del gènere de ciència ficció.

Potser es confon el que és la visió política del país, molt bona, amb la pròpia situació personal econòmica, millor…

No cal ser un atxa per veure-hi, en els resultats d’aquestes enquestes, l’ensorrament absolut de les opcions d’Esquerra. De fet l’únic dubte que puc tenir en aquests moments és si a les europees arribaran als 200.000 vots o quedaran per sota. Jo crec que quedaran per sota.

Fa una setmana vaig demanar a l’Oriol Junqueras que retirés la seva candidatura. Que fes un gest, si considerava que el que estava passant no li agradava, i retirés la seva candidatura, no es fes còmplice d’aquesta disbauxa, d’aquest desastre sectari. Em va dir que ni volia ni podia. Em sap greu per ell que no m’hagi fet cas, perquè l’hòstia electoral que es fotrà Esquerra serà descomunal, i només salvarà els mobles perquè l’aliança amb el BNG els garanteix els cent mil vots que necessiten per assegurar l’eurodiputat. Però a casa nostra, l’ensorrament serà total. I més ara que la candidatura d’Iniciativa Internacionalista es pot presentar i recollirà bona part del vot de revolta que en un moment donat una personalitat com en Junqueras podria haver capitalitzat.

No cal ser un atxa per veure-hi, en definitiva, que mentre creix l’opció política que reconeix en la independència, en tenir un estat propi, l’única sortida política, Esquerra s’ensorra. I que això no passa perquè sí, sinó perquè Esquerra ha deixat de ser vista com una opció independentista. És la puta crossa sociata.

No cal ser un atxa per veure que Reagrupament és l’expressió política de tot el que està passant, d’aquest tsunami independentista que des del fons de la nostra ànima com a poble s’està gestant i ha d’esclatar de manera inequívoca les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

Som-hi! Reagupem-nos!

Un país al punt del col·lapse, d'entrar en un forat negre...

El Departament d'Economia ha publicat avui les dades de recaptació del primer quadrimestre de 2009.

Tal i com era de preveure, hi ha un descens en la recaptació en tots els conceptes en relació amb l’any 2008 menys amb IRPF, que de moment és només una previsió, i la dada actual té poca fiabilitat perquè és una "bestreta" de l'estat a partir de les dades de l'any passat.

En teoria les dades reflecteixen un compliment d'objectius, atès que s'indica que s'està al 33,6% d'ingressos previstos.

Aquesta situació es basa, però, en un creixement espectacular de l'endeutament, que duplica allò previst, atès que ja està en 2.694 milions la variació de passius finacers, en comparació amb els 519 milions d'abril de 2008, i això suposa ja el 66,4% de tot el previst per 2009. Sense aquest macroendeutament el dèficit en 4 mesos de la Generalitat ja seria d'uns 2.000 milions d'euros.

Amb aquestes xifres és evident que el nou finançament (l’estafa del nou finançament) servirà de poc i que la Generalitat no podrà mantenir el seu ritme de despesa gaire temps.

Pel que fa al capítol I, i d'acord amb les previsions no realistes dels pressupostos de l'Estat, es porta recaptat el 27,6% del pressupostat, quasi un 5% per sota, per efecte de l'Impost del Patrimoni, que ha deixat d'existir. Ja havíem alertat que la Generalitat no havia tingut en compte en les seves previsions la desaparició d’aquest impost. Vet aquí, per tant, que ara ens trobem amb aquest dèficit afegit en relació al pressupostat pel sr. Castells amb tanta irresponsabilitat.

En Capítol II, la recaptació per l’Impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats segueix baixant en relació amb 2008, que ja va ser dolent (dolentíssim!): s'ha recaptat només el 24,5% del previst per l'any, el mateix sobre consums específics, de forma que el total del Capítol II està al 28,3% del pressupost. Pensem que aquest impost, els ingressos per aquest impost reflecteixen tot el tema de compravenda d’habitatges, hipoteques i constitucions de societats. Per tant expressa de manera directa, com l’IVA, la magnitud de la crisi.

Una altra cosa que destaca és el Capítol IX en matèria d'endeutament. Pel que fa a l'estat de despeses http://www.gencat.cat/economia/doc/doc_19943204_1.pdf, cal tenir en compte que el pressupost definitiu va ser de 30.700 milions, per tant uns 1.000 milions superior al pressupost d'ingressos, que no es compleix. En concepte de "disposicions" ja s'està al 41% de l'any, mentre que en obligacions reconegudes al 30,38%, a un ritme absolut igual que al 2008, per tant sense reducció de despesa.

D'acord amb el model de gestió pública que hi ha, sembla que el ritme de despesa corrent no s'atura. Què és el que està passant? Que els governs, espanyol i català, segueixen amb el seu nivell de despesa, o fins i tot l’incrementen!... sense tenir en compte per a res la radical disminució dels ingressos.

Els últims cinc anys el tripartit ha gaudit d’una bonança econòmica gairebé sense precedents, que li va permetre incrementar els ingressos en gairebé un 15% anual. Tot això va anar gairebé directament a despesa corrent, a engreixar l’administració. I a fer-ho de la manera més inútil que se’ns pugui acudir.

I ara continua igual. Només per posar un exemple: aquesta cosa demencial de l'Oficina Antifrau, una cosa absolutament inútil, una cosa que duplica o triplica els òrgans administratius i/o judicials que ja hi tenen competències. Doncs bé, aquest caprici polític haurà de generar una cinquantena de nous llocs de treball, més els locals corresponents, equipament, etc. I tot per a res, perquè no és res, no serveix de res. O els famosos “agents d’igualtat”, una altra collonada descomunal. O el brutal increment de funcionaris que s’ha operat en aquests darrers quatre anys, a l’administració de la Generalitat, organismes autònoms, càrrecs de confiança, etc.

És a dir, el país es desagna en mig una crisi brutal. El país s’està situant al punt del col·lapse gràcies a la crisi i l’espoli fiscal. El país s’està endeutant per moltíssimes generacions, gràcies a un govern peronista, covard i mentider. Però els nostres governants continuen com si sentissin ploure, viuen absolutament al marge de la realitat, i mantenen, de manera indecent, gairebé fregant la prevaricació, el seu nivell de despesa inútil (apa que no ho havíem avisat des d'aquest bloc!!!!!).

Aquesta situació és absolutament explosiva. I és explosiva en mans d’uns absoluts irresponsables. Estan generant una crisi estructural. Han entrat en una dinàmica política peronista, clarament peronista. La mateixa que tots sabem com va acabar a l’Argentina. Aquí no tenim patrimoni per a vendre’ns i mantenir la despesa corrent fins al col·lapse. Per això estem endeutant-nos de tal manera que farem pagar l’actual irresponsabilitat a les futures generacions durant molt de temps. Estem entrant en un autèntic forat negre.

És urgentíssim acabar amb aquesta situació, amb el tripartit i amb l’ocupació espanyola. Cal un estat propi de manera immediata. I cal uns governants amb una alta exigència ètica, eficàcia i austeritat.

Visca la terra, mori el mal govern!
PS: dedico a aquest post als companys que amb el seu estudi i preocupació patriòtica pel país l'han fet possible. Sense ells, sense la seva aportació, denúncia, informació, no l'hauria pogut escriure.

Barça: felicitat i lliçons (també de país!)

Avui estic triturat. Ahir vam arribar a les 04:00 de la matinada. Em fotia al llit a quarts de cinc. I a les 09:00 ja estava a la feina.

Ahir va ser un dia molt i molt llarg. I molt i molt feliç, brutal.

Si voleu llegir una crònica del que vaig fer per València, aneu al bloc de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Va ser un desplaçament fantàstic, amb un ambient increïble, i amb un Barça excepcional, que ens té instal·lats, com molt bé ha dit el president Laporta, en la glòria. És molt fort, brutal, mític, el que estem vivint. Val molt la pena gaudir-ne totalment. I jo ho estic fent, no només al camp, sinó a Múnic, ahir a València, aquest cap de setmana guanyant la lliga, i d’aquí a dues setmanes a Roma.

Val la pena, però, que més enllà del que és gaudir d’aquest moment, parem atenció a algunes coses importants que tenen a veure amb el moment que estem vivint.

Primer, i per proximitat, us haig de dir que la descomunal xiulada d’ahir a l’himne espanyol és de les que fan història. Les coses cada cop estan més clares, i cada cop actuem més desacomplexadament. El Barça i la seva afició som un reflexe ben clar del que està passant al nostre país. Hem perdut la por. Estem contents de ser com som i de lluitar com lluitem pel nostre futur. I això ja no té qui ho aturi. Ja no té aturador.

Políticament només ens cal l’agent catalitzador d’aquest moviment, d’aquesta remor. I ara ja podem dir que l’hem trobat amb Reagrupament i Joan Carretero. Però tornem a la xiulada. Va ser apoteòsica. A prendre pel cul el políticament correcte. Estem encantats d’haver manifestat amb tanta contundència el nostre rebuig a Espanya i els seus símbols. I jo estic encantat de veure la ira, la ràbia, amb que els espanyols han reaccionat, estan vivint aquest moment impressionant. Els agradaria aixafar-nos. Els agradaria segellar-nos els llavis, lligar-nos les mans, clavar-nos una navalla al cor perquè calléssim, perquè deixéssim de ser el que som.

Doncs ho teniu clar, xatos. Això ja no hi ha qui ho aturi. I prepareu-vos a Roma, que serà una altra exhibició de catalanitat. M’encanta veure-us així, tan rabiosos, tan fora de si. Així ens sentim habitualment nosaltres, així és com ens sentim pel que feu amb nosaltres, amb el nostre poble. Per això és normal que ens rebel·lem. Per això és fantàstic que, ni que sigui per un dia, sapigueu com ens sentim. Prepareu-vos, perquè ara en venen uns quants, d’aquests dies.

Segon: gràcies, Laporta! Ara fa un any una colla de miserables va impulsar una moció de censura contra qui és i ha estat el millor president del Barça. La persona que va restituir al nostre club la seva identitat perduda, la seva catalanitat. La persona que va liderar un procés de regeneració. La persona que, de manera desacomplexada, ha fet un Barça com aquest que ara estem vivint.

És un moment de particular satisfacció. Estic encantat d’haver fet la defensa numantina que vaig fer d’en Jan Laporta davant aquella miserable moció de censura. El Barça d’avui és fill d’en Laporta i les seves idees. Hi van haver errors, però res, absolutament res que justifiqués la moció de censura, i menys encara quan ja s’havien posat en marxa les mesures de correcció dels errors que s’havien comès després del primer Barça triomfal del mandat Laporta.

Vam defensar a mort en Laporta. I avui és un orgull veure recompensat aquell suport anònim amb tot el que estem vivint, amb tota la felicitat que en Laporta ha estat capaç de fer per a nosaltres. De la mà, evidentment, d’aquesta persona excepcional, d’aquest entrenador increïble, genial, que és en Pep Guardiola. I de la mà, també, d’una plantilla de somni, pel seu talent, però, sobretot, pel seu compromís.

Si la miserable moció de censura hagués triomfat avui en dia no estaríem en aquesta situació. Cal per tant, que tots els qui vam oposar-nos-hi, que tots els qui vam donar suport incondiconal a Jan Laporta, avui gaudim del moment. No és cap venjança, és simplement la constatació de la nostra raó. És el triomf del coratge, de la preparació, de la bondat, sobre la misèria moral. I tenim dret a treure pit!

Jan Laporta ha canviat la història del club. L’està fent arribar als seus cims més alts, a la més alta glòria que mai havíem pogut somniar. Tenim el cel a tocar dels dits. I tots tenim a més el convenciment que sí, que podrem tocar el cel amb els dits. Que podrem saborejar, embriagar-nos, d’aquest moment tan excepcional. Únic.

És una bona lliçó també per al nostre país. No n’hi ha prou amb ser grans. Cal fer les coses ben fetes. Cal tenir coratge. Cal ser fidels a la tradició i la identitat, a no trair-los ni menystenir-los, perquè en aquest menysteniment, en aquesta traïció sempre s’hi coven els desastres. El nostre club només pot ser gran i guanyador si és fidel a la seva història i als seus sentiments, al que representa. La desnaturalització del nuñisme i del gasparistme gairebé va ser letal per al nostre club. Tal com la desnaturalització del tripartit pot ser letal per al nostre país. Per això cal que hi posem remei. Per això cal aplicar les receptes que sabem són les correctes: fidelitat al país i al seu esperit, a la seva identitat. Preparació: gent preparada, amb ganes d’abocar-hi els millors anys i tot el seu talent al servei del país, i no al servei d’ells mateixos. I coratge, molt de corate; aquesta és una dimensió clau, que escasseja molt al nostre país: el coratge, el desacomplexament.

Sí, tenim somnis, i ens posem al servei d’aquests somnis. I ho fem mantenint-nos fidels a l’esperit, la tradició i la identitat del nostre país. Ho fem, a més –ho hem de fer- des de la preparació, des del talent, des del treball cooperatiu dels millors. I amb molt de coratge. Sense por. Sense cap mena de por. Amb ambició. Amb voluntat de veure fer-se realitat els nostres somnis, no a través de cap casualitat, sinó d’un pla ambiciós i de les persones adequades.

Fidelitat, preparació i ambició. Vet aquí tot el que necessitem. Vet aquí tot el que ens ha ensenyat, magistralment, en Laporta. Gràcies, Jan. Gràcies, Barça.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

La manta al coll...

Demà al matí marxo cap a València. Amb tota la bona colla d’amics de la penya que finalment hem obtingut entrada, i en som una bona colla.

La majoria anem amb tren. Allà ens trobarem amb alguns que viatgen pel seu compte o que ja hi són. I a dinar. A prop de la platja. Menú d’arrossos.

Després, doncs l’habitual, és a dir, el show supporter habitual. Que si cap aquí, que si cap allà. Que si parem aquí, que si birra allà, que si càntics, que si et trobes amb uns, que si et trobes amb altres.

Amunt i crits!

No calia, perquè les aficions de l’Atlhetic i del Barça ja en sabem prou, però a sobre hi ha una crida a fer constar que l’himne espanyol no és el nostre himne. I o i tant que la seguirem, o i tant que farem ben visible i audible el nostre rebuig, je je je

Més amunt i més crits.

Finalment, a més, hem tingut la bona notícia que tot plegat s’ha replantejat el tema de les entrades de Roma. Una decisió inevitable i que, un cop més, agraïm a la junta d’en Jan Laporta que hagi posat seny i faciliti la gestió de les entrades entre els socis.

Així doncs, després de València, Roma.

Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!

STOP CRIMINALITZACIÓ!

La UEFA, aquesta colla de fillsdeputa, de vividors, d’especuladors… aquesta colla de fillsdeputa que s’aprofiten en benefici propi de la passió que el futbol i els diferents equips desperten en la gent, en tots nosaltres, ha continuat reblant el clau de l’extorsió cap als seguidors.

Segons sembla, tots els seguidors dels equips de futbol que hem arribat a la final de la Champions som poca cosa menys que delinqüents, uns éssers menyspreables i humiliables als que cal tractar amb tota mena de prevencions punitives.

Sóc soci del Barça des de més enllà del que recordo. Des que tinc ús de raó he anat a desplaçaments del Barça. Sempre ens hem espavilat per obtenir entrades amb la finalitat de passar-nos-ho bé i d’animar el nostre club, el nostre Barça. Com a bons aficionats del Barça, també sempre a Catalunya.

I l’afició del Barça, aquesta massa enorme de seguidors que hem acompanyat l’equip en els seus desplaçaments, sempre hem estat un exemple de civisme, de comportament exemplar. El nostre club, a més, i de la mà d’aquesta junta directiva, som un dels millors exemples de lluita contra la violència al futbol. Som, des d’aquest punt de vista, irreprotxables.

Ara la UEFA ens tracta a tots com a delinqüents. Ens amenaça, ens humilia, ens coacciona, vulnera els nostres drets… i sembla que se n’hagi de sortir com si res. Com si el seu poder fós tan gran que està per sobre de la legislació penal i civil dels diferents estats. I hem de lamentar a més que els clubs s’hi hagin de plegar. Hem de lamentar que ningú protesti o denunciï aquest feixisme uefero.

Diu la UEFA que les entrades han de ser personals i intrasferibles. Això és una autèntica aberració. No hi ha cap disposició civil ni mercantil que ho pugui emparar. No hi ha res que ho faci així. Diu la UEFA que vol lluitar contra la revenda i l’especulació. Però són ells, és la UEFA, els que porten molt i molt de temps fomentant la revenda, l’especulació amb els sentiments.

Diu la UEFA que ens fotrà un xip a les nostres entrades, on hi figuraran les nostres dades personals i que per entrar a l’estadi a Roma hi haurà un lector òptic del xip que ens dirà qui som i que llavors haurem d’exhibir un carnet d’identitat o passaport per acreditar la nostra identitat.

De tal manera, p.ex. que si el meu germà que és soci del Barça cedeix la seva entrada a l’altre germà que no és soci, però que hi pot anar, aquest no podrà entrar.

La UEFA fot una tercera part de l’aforament de l’estadi a la venda directa, per internet. Poden comprar les entrades tots els aficionats del món. Però tots sabem que aquest partit és “propietat” sentimental dels seguidors dels equips que juguem la final. No és un espectacle assèptic, que hom pot observar com un espectacle de ballet al Liceu.

No: el futbol és passió. El futbol som els seguidors dels equips. I sostreure a aquests seguidors el seu protagonisme és un crim. La UEFA el perpetra, el porta perpetrant any rere any. Cada any fot a la venda 1/3 de l’aforament per internet, molt abans que es coneguin els clubs finalistes. Tots els seguidors del món ens hi llencem a veure si pillem entrada per si hi arriba el nostre club. Si ens toca l’entrada i el nostre club no hi arriba la fotem a la venda. Però ho fem perquè el mecanisme de la UEFA és tan pervers que aquesta és l’única sortida.

Però ara la UEFA, no contenta amb rebentar el mercat futbolístic, vol fer pagar, en la cara dels seguidors dels equips que hi arribem, el seu desvergonyiment.

Jo vull anar a Roma. Ja tinc bitllet d’avió i hotel. Només em falta l’entrada. Com a soci he demanat la meva entrada. Però com que sé que això no vol dir res, també li he demanat al meu germà, que no sap si hi podrà anar, que la demani, i al seu sogre, que segur no hi pot anar.

Ara què passa? que si li toca l’entrada al meu germà i finalment no hi pot anar, i em cedeix la seva entrada, no podré entrar? I si li toca al sogre, tampoc hi podré anar?

Però quina barbaritat és aquesta? En dret hi ha una cosa que són les obligacions personalíssimes. L’entrada a un espectacle no és una obligació personalíssima.

La revenda és un punible. Però perseguir el punible no converteix la disposició d’una entrada, que en cap cas pot ser considerada una obligació personalíssima, en un ilícit que inhabilita l’accés a l’espectacle.

Justament és la UEFA la que ha fomentat, amb les seves pràctiques mafioses, la revenda. I ara ens vol fer pagar als seguidors dels equips la seva mafiositat.

El que jo faci amb la meva entrada és el meu problema. La UEFA no em pot dir si la puc regalar, deixar, cedir, o fer el que em plagui. No em pot dir si puc anar-hi amb el meu germà o amb el meu sogre o amb els meus amics.

I el FC Barcelona hauria de posar-se a disposició dels socis per fer més fàcil convertir en una festa aquesta final. No s’hauria de fer còmplice de les aberracions de la UEFA.

Els seguidors dels clubs de futbol NO SOM UNS CRIMINALS. I a mi em molesta molt que em tractin com a criminal. Em molesta molt com em tracta la UEFA i em molesta molt que el meu club, el Barça, no em faciliti la vida, no em faciliti gaudir del Barça com sempre hem fet.

STOP CRIMINALITZACIÓ!

Els suporters no som criminals! No som delinqüents. No especulem amb els nostres sentiments. No ens enriquim amb la nostra passió. Tot el contrari. La nostra passió pels colors ens costa molts diners.

Cal dir prou.

L’afició del Barça és modèlica. Sempre ho hem estat i sempre ho serem. No hi ha dret a que ens tractin com a criminals. No hi ha dret a que no poguem gaudir dels nostres sentiments amb els nostres amics, germans, familiars, companys.

No hi ha dret a que la UEFA s’enriqueixi d’una manera tan indigna gràcies a nosaltres. Gràcies a que nosaltres estem cada dia donant suport als nostres clubs, amb les quotes de soci, amb els nostres abonaments… No hi ha dret a que es converteixi la festa d’una final en un esdeveniment per als quatre enxufats de sempre, per als vividors, per als que només s’enriqueixen gràcies a tots nosaltres.

Jo seré a Roma, i hi seré amb entrada pròpia o amb entrada que em cedeixi algun amic. I penso fer el que calgui per entrar. Volen que falsifiquem carnets? Ho farem? Volen deixar-nos fora? Entrarem. I tant si entrarem! O i tant que intentarem entrar. Costi el que costi, i caigui qui caigui. Fins i tot si caic jo, o em detenen, o què sé jo.

La UEFA és una unió de criminals que volen que ens convertim en criminals. Ens obliguen a convertir-nos en criminals. Queda dit. Hi serem. No en tingueu cap dubte. I després que ningú s’exclami si hi ha un drama.

Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure!

STOP CRIMINALITZACIÓ! UEFA FILLSDEPUTA!

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA LLIURE!

És molt gran, amics, és molt gran.

Ara arribo del Roxy, creuant el Poble9, afònic, eufòric, daltònic, pletòric, birratònic…

Ha estat una bogeria. El bar s’ha fet fosc. Jo m’he enfosquit. Han volat les cadires. No he volat jo perquè peso 90 quilos. M’he abraçat fins als tamburets. No ens ho podíem creure. Fins i tot jo havia perdut la fe, i ho vèia perdut.

Però allà ha aparegut aquest xut formidable de l’Iniesta, amb tota la ràbia, ell que normalment li costa… i ha trencat el malefici del Chelsea. I ja som a Roma. Hem patit com mai. Però ja som a Roma. El tema Chelsea ha fregat la màgia negra. No s’entén que en dos partits gairebé no haguéssim fet un bon xut entre els tres pals. I llavors apareix Iniesta.

Jo ja tinc el bitllet d’avió i l’hotel a Roma. Ara només falta l’entrada. M’és igual. Sé que serà complicat i hi haurà hòsties. Però jo hi seré, ni que hagi d’anar al Col·liseu a veure’l. Però vull ser a Roma. I hi seré. Una festa així no me la perdo, com no em vaig perdre ni Londres, ni París...

És molt gran, amics, molt gran.

I fins i tot a Roma puc tenir la gran sort, l’enorme fortuna, de trobar-me aquest espanyol de merda del Bolaño i donar-li un curset de dignitat catalana. Accelerat, això sí. Una cosa ràpideta, però molt clara, molt contundent. I de cara, rata de merda, de cara.

Se’n recordeu de la gran sèrie Màgnum? Se’n recordeu quan dèia allò de que sentia una veueta? Jo també la sento. De fet no és una veueta, és com un raig de veu, que em diu que estem a punt per a fer grans coses. Aquest Barça les està fent. I com a país crec que estem en una sotregada tan forta que fins i tot cruixen els claus de la tomba d’en Macià, i que el seu esperit, la seva ànima i el seu coratge ens embriaguen.

Tenim a les mans fer grans coses. No us quedeu a casa. A Roma, a Barcelona, a tot arreu… s’està gestant la gran revolta catalana. I reivindiquem el protagonisme!

A sac contra Espanya! A sac contra el tripartit!

Visca la terra, mori el mal govern!

Endavant, Reagrupament!

I visca el Barça i visca Catalunya lliure!!!!!

PS: ser del Barça és, el millor que hi ha!!!!

Felicitat vs cervells emmidonats

Després d’aquest llarg hivern vam tornar pel poble. La terra està reclamant a crits ser lliure. Després d’aquest hivern sever i plujós, i d’aquesta primavera fantàstica, els camps són una autèntica delícia. El secà és molt agraït, i l’abundància de pluges de l’hivern ens ha dut aquesta primavera que arriba de la mà de tots els verds. Des de la falda de la carretera i els camins els camps de vinya i d’ametllers estenen els seus verds tan tendres fins a la muntanya, entre oliveres i pinars. I la muntanya, la serra, llueix esplèndida, com una autèntica deessa que protegeix la vall.

Sopars amb els amics, i copes a Lo Garito. Dissabte vam fer una petita excursió amb uns amics de Flix i d’Alcanar per alguns indrets de la Batalla de l’Ebre… Des de l’ermita de Santa Magdalena, enclavada al bell mig de la Serra de Pàndols, vam poder veure els cims nevats del Pirineu. Quan passa això, quan des de les muntanyes de la Terra Alta pots veure els cims nevats del Pirineu sents com una corrent elèctrica d’amor per la terra, per aquest país nostre que et porta a un estat d’eufòria difícilment comparable.

Excepte, és clar, que dissabte a la nit jugui el Barça al Bernabeu i passi el que va passar. Mai abans no havíem vist res semblant. Absolutament increïble. Una autèntica bogeria. La victòria del Barça per 2-6 al Bernabeu ens ha sumit en un estat de felicitat impensable. Quin recital! Quin resultat! Veure en Puyol besant la senyera de capità. Veure aquell joc, de la mà de 6 jugadors formats a la Masia. Veure aquell Henry fent aquells dos gols prodigiosos, o en Messi… i finalment el gran Gerard Piqué. Oh, Deú meu! I tenir un entrenador com en Guardiola, i un president com en Laporta, que tots dos et transmeten aquest legítim orgull de catalanitat, de coses ben fetes. Uf! Què gran… què gran!

Així estava, en aquest llimb, quan diumenge arribàvem a BCN a un dinar familiar, i em truca en Ròdia, que acabava de fer un banyet a les platges d'aigües turquesa de Mitjorn i estava davant d'una paella a can Pelayo. Era la prova fefaent de que sempre pots aspirar a anar una mica més enllà, je je je

Després, és clar, tenim al gran Joan Carretero i a tot el que està passant al voltant de Reagrupament. Què gran, companys, què gran!!!!

L’entrevista de diumenge a l’Avui de Joan Carretero és per a emmarcar-la, per a retallar les fulles, enganxar-les bé i posar-hi un marc i un vidre que les protegeixi… i tenir-les al despatx o al menjador de casa. Joan: chapeau! Quan ja ens pensàvem que no es podia ni calia dir res més que allò que havia dit a l’article de l’Avui… va i ens trobem aquesta entrevista irrepetible, absolutament singular, absolutament clau.

Totes les respostes són una autèntica declaració programàtica. Però no és això el més important. L’important, allò realment important, és que totes les respostes són creïbles. I això, avui en dia, no passa amb gairebé ningú. A Reagrupament tenim la sort de comptar amb un líder creïble, que quan parla mesura les paraules, sap el que diu i perquè ho diu, i és creïble.

Ho diu molt bé en Joan Carretero a l’entrevista a l’Avui: “hem de dinamitar el mapa polític català”. És això, és justament això. Ara tenim una oportunitat d’or, espectacular, d’acabar amb tots els mals d’aquest antic règim que patim, i que té la seva principal manifestació en el patètic panorama polític. Foc nou!

La direcció d’Esquerra, per tota ocurrència, només s’ha mogut en dos eixos unineoronals: per una banda la comèdia aquesta del centre-dreta o la dreta independentista (uuuhh! La dreeeta! Alerta! Amagueu els nens!!!!). I l’altre gran argument, que si això és un nou PI, que si això acaba a Convergència segur, etc. Patètic.

Replicar els arguments voldria dir que sóc capaç d’escriure posts com a contes infantils. Però ni en sé, ni us ho mereixeu, els lectors d’aquest bloc, perquè evidentment llegir-me és una mostra d’intel·ligència absent en aquestes esferes polítiques sector Barri Sèsam. Tampoc ningú no dubta que aquestes soflames unineoronals provenen del C/Nicaragua, són saragossisme en estat pur. I que l’únic que pretenen (ja ja ja) és amagar les vergonyes, és a dir, amagar la raó d’en Carretero, i dels centenars de milers d’antics votants d’ERC que han deixat de fer-ho. Tot això de les claus, la pluja fina, el patriotisme social… totes aquestes bajanades només són expressions dialèctiques de la vergonya i de l’entreguisme de l’actual Esquerra.

Els repiclants han trobat un altre argument realment fantàstic, evidentment engendrat a la mateixa factoria nicaragüenca i saragossil. Ara tota aquest personal sociata que opina arreu va dient que el problema està en “qui és Joan Carretero?”. I que és clar, no és ningú i per tant no se li hauria de fer cap mena de cas. Que l’únic problema és que se li fa cas.

I aquí hem tingut un tal Julivert (només era Julivert o hi havia alguna cosa més?), una tal Mar Jiménez, un tal Bolaño, etc. El seu sentit democràtic, la seva capacitat d’anàlisi es limita a negar el dret d’opinió a Joan Carretero i en exigir que sigui silenciat, que no se’n parli, per acabar amb el problema. Realment acollonant. És tan sociata, és tan entrenyablement sociata, aquesta manera de fer de voler acabar amb la realitat si la realitat no ens agrada…

Tampoc en aquest cas val la pena que ens hi referim. En relació als vòmits, el millor és estirar de la cadena. I al cap i a la fi, ells fan la seva feina, de protecció pretoriana del tripartit i l’espanyolisme multiculti a Catalunya. Doncs ja m’està bé, xatos, m’està francament bé que ens insulteu i que ens menyspreeu. La que se us ve a sobre ni us la imagineu. Aneu negant la realitat. Que per fi hi ha una realitat patriòtica disposada a acabar amb tanta tonteria. Bunqueritzeu-vos. Feu-ho ràpid, perquè quan aquest tsunami de llibertat i patriotisme us passi per sobre no entendreu res. Esteu tan contents de vosaltres mateixos. Esteu tan segurs d’aquesta hegemonia sociata que us han proporcionat els caragirades de la direcció d’Esquerra que us penseu que això ja és per sempre. I la cagueu. O potser és que us heu cagat a sobre?

Hi ha també, els habituals tontos útils, com l’incomparable i ben pagat Saül Gordillo, que s’esforça tot el que pot per defensar els seus jefes de la direcció d’Esquerra (els grans tontos útils del país) i és capaç d’engendrar articles tan vomitius com aquest.

Tot plegat, però, és deliciós. Jo m’ho estic passant molt i molt bé. M’encanta veure’ls així. M’encanta de veure’ls passejar-se amb bolquers. M’encanta veure’ls balbucejant coses des dels seus cervells emmidonats, repetint les consignes abans que la realitat els devori.

Ells i nosaltres ho sabem. S’està preparant una autèntica revolució. S’està preparant l’assalt final a la lluita per la independència. S’està a les portes de dinamitar el mapa polític de l’antic règim.

I tot això té un nom: Joan Carretero i Reagrupament. SOM-HI!!!!!