dijous, 30 d’abril del 2009

ARA ÉS L’HORA: FEU-VOS DE REAGRUPAMENT!!! (I want to hold your hand…)

Amics, amigues... ja portem molt de temps parlant, fins ara és l’únic que hem pogut fer. I ja ha estat molt, en aquest règim que patim, mantenir la flama encesa i denunciar la situació del país! Aquests anys de fosca que hem viscut ens han posat a prova. Hem aguantat. Hem sapigut mantenir-nos fidels a una idea. A la idea de la llibertat. A la idea de Catalunya. A la idea de Macià, la idea de la independència, d’un estat català.

Molts portem molts i molts anys de militàncies diverses, sempre donant la cara per Catalunya. Sempre per la idea d’una Catalunya lliure i pròspera, la nostra Pàtria. D’altres us heu sentit mobilitzats per primera vegada. Tots servim. Tots estem cridats!

Ara és l’hora, amics, de fer aquest pas endavant i reagrupar-nos. Ara és l’hora de fer-se de Reagrupament, de ser com sempre hem volgut ser i com sempre hem volgut lluitar. Finalment, al fons del tunel d’aquests anys terribles de tripartit, hi veiem una llum. És la llum de Reagrupament. És la llum de la llibertat i de la coherència. Fes un click aquí, i som-hi!


Feu-vos de Reagrupament. Amb alegria, amb convenciment. Ja hem dit prou a la fosca.

La llibertat ens crida. I avui, mentre veig créixer l’onada reagrupada, tota l’estona que em ve al cap la mítica cançó dels Beatles: I want to hold your hand…

Ara és l’hora. Som-hi, junts! I feel fine!

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: I si podeu, sigueu generosos, la quota mínima és només la mínima, podeu aportar més, he he he

dilluns, 27 d’abril del 2009

Patriotisme i dignitat (més que mai!)


Uf! Quina setmana més intensa… i el que ens espera!

Des de dissabte passat, arran la publicació del magnífic article del Dr. Carretero Patriotisme i Dignitat, els fets s’estan esdevenint a una velocitat espectacular.

Anem a parts. I arribem només fins a les últimes notícies dels digitals.

Comencem pels fets d’avui dilluns, dia 27 d’abril, Diada de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Avui la direcció d’Esquerra ha adoptat la letal decisió (per a Esquerra) de suspendre de militància en Joan Carretero i d’obrir-li expedient disciplinari.

La reacció del Dr. Carretero ha estat fulminant –donar-se de baixa- i coherent amb la seva permanent reivindicació de la dignitat com a valor polític, com a virtut. I Joan Carretero, de dignitat i de virtuts polítiques pot impartir un Màster a tota aquesta tropa del clan dels cal·labresos i dels de l’avellana.

La decisió de la direcció d’Esquerra és la pitjor de totes les que podien prendre. Aquest matí ho comentàvem amb alguns companys, i en cap cas ens pensàvem que la seva ceguesa política pogués anar tan lluny. Els arguments que han fet servir són realment lamentables, tristíssims. Ara resulta que algú que analitza acuradament la situació política del país i que proposa el que forma part de l’ADN d’ERC… va contra Esquerra.

Aquesta demencial interpretació reduccionista de l’article d’en Joan Carretero només pot venir d’una gent que fa molts i molts anys que estan absolutament allunyats de la realitat i capturats pel discurs del c/Nicaragua. Fins al punt de no saber-hi reconèixer, en l'article d'en Joan Carretero, un discurs polític de primer nivell i que entronca perfectament amb els objectius d’ERC i fins i tot amb el discurs que aquesta mateixa direcció de l’actual Esquerra feia abans del seu accés al poder tripartit.

Tot plegat, un despropòsit. Un despropòsit més en la llarga cadena de marrades que ha dut aquesta direcció involucionista a ensorrar l’espai electoral independentista. Avui, algunes persones de bona fe i moltes d’absoluta mala fe, després de la decisió d’en Joan Carretero, parlaven del mal que això podia fer a l’independentisme. Resulta altament sorprenent si considerem –que ja és molt- a l’actual Esquerra i la seva direcció un partit independentista, perquè ells, tots solets, ja han perdut més del 50% dels suports que havien rebut el 2003. Aquest és el mal de debò que s’ha fet a l’independentisme. Un mal absolut, un mal catastròfic. Un mal que sí que requeria d’un posicionament radical per intentar canviar aquest signe. Un mal que, des de la lucidesa, ha abordat sempre Reagrupament i que dissabte passat va abordar Joan Carretero en el seu article.

Aquest mal no ha fet només mal entre l’electorat (que sempre ha de ser el referent primer i últim de l’acció política). És un mal que s’ha propagat entre la militància i en general entre l’independentisme, el nacionalisme i les expectatives del país.

Si la reacció d’Esquerra i la seva direcció a la proposta d’en Joan Carretero és la de suspendre’l de militància i obrir-li un expedient, en Joan Carretero ha fet molt bé d’anunciar la seva baixa del partit. És una decisió coherent en algú que té un alt sentit de la política, del patriotisme i de la dignitat, en algú que està en política exclusivament per voluntat de servei, i no per a servir-se’n.

Això és el que dissabte ja ens dèia en Salvador Cardús a l’Avui, en el seu brillant article, i en el que establia un discurs de la política engabiada. La classe política catalana està tan donada d’ella mateixa, representa tant el triomf de les burocràcies dels partits, està tan tancada en el seu protectorat… que la seva llunyania de la gent, de les persones, de les idees, dels neguits que amaren la nostra societat, el nostre poble, les nostres aspiracions és abismal. La gàbia ha acabat per trencar els ponts amb la realitat. I quan algú com en Joan Carretero invoca la política des de fora de la gàbia, la política amb majúscules, torna a posar sobre la taula els nostres objectius i els nostres principis…. llavors la resposta és fer-lo fora, silenciar-lo.

Tota aquesta manera de fer ja va portar, aquest dissabte passat, a un patriota exemplar com en Jaume Renyer a fer pública la seva decisió de donar-se de baixa d’Esquerra i de donar suport a Joan Carretero. És molt significatiu el gest d’en Renyer. Jo crec i així ho he dit sempre que en Renyer es va equivocar quan va acceptar anar de candidat a president per Esquerra Independentista en el darrer congrés. Però malgrat això, sempre li he reconegut el seu patriotisme exemplar. I aquest dissabte ens n’ha donat una mostra més.

Hi ha un cert tipus de militant d’Esquerra, normalment d’última generació, adequadament tunejats a les JERC, que militen en el patriotisme de partit, i no de país. I que frivolitzen de manera lamentable, tristíssima, sobre totes aquestes coses. Una decisió com la que ha pres en Jaume, o com la que avui ha pres en Joan Carretero són decisions doloreses, molt i molt complicades, perquè en el que és Esquerra hi han abocat una munió dels seus millors anys amb un objectiu patriòtic de país. Aquests personatges de la direcció d’Esquerra i aquesta genteta que avui cel·lebra les baixes d’en Renyer o d’en Carretero com una victòria per a Esquerra són uns autèntics miserables.

Però és el que els han inculcat. I no han sapigut anar més enllà. Avui, el mamporrero Ridao sortia dient que això era molt bo perquè permetria restablir l’ordre a Esquerra, tal i com correspon a un partit seriós. Mireu, deixeu que m’eixugui les restes de vomitar a la vostra camisa. Sou una puta desgràcia per a aquest país. Heu acabat amb Esquerra, i no us n’adoneu. Però igualment, en la vostra ceguesa sectària, esteu disposats a acabar amb el país. A ningú que tingui dos dits de seny se li acudiria fer un discurs d’aquesta mena si és el responsable d’haver perdut més del 50% dels vots que després de molts anys de lluita havia aconseguit l’independentisme.

Només uns sectaris atrapats en les xarxes clientelars de repartiment de poder de la mà dels sociates podien arribar fins aquí. Bé, ja hi heu arribat.

La direcció d’Esquerra s’ha carregat el partit, el seu electorat i va camí de carregar-se el país.

Només gent amb el compromís, la independència i la lucidesa política d’en Joan Carretero ens ofereixen, en aquests moments, llum. Gent com en Carretero o gent com en Cardús, com en Víctor Alexandre, com en Jaume Renyer… i com tants i tants militants independentistes farts de l’actual situació i que reclamem a crits un motiu per a l’esperança, un ferro roent al que agafar-se i continuar lluitant pel nostre país, per la nostra llibertat.

Però hi ha més gent que s’equivoca, com n’Artur Mas. S’equivoca, per les declaracions que llegeixo, molt. Sembla no haver entès res, i mira que ja li toca entendre alguna cosa. Diu en Mas que té obertes les portes de la Casa Gran. No ho dubto. El problema està on sempre: obertes… per a què?

No, amics de la Casa Gran, no van per aquí les coses. Fins i tot valorant com valoro el gir sobiranista que implica el projecte de la Casa Gran, des de l’independentisme l’únic projecte polític viable, vàlid, defensable, és la independència. El país està madur. El país està, més que madur, podrit, a les portes del col·lapse. I la sortida només pot ser una: la independència. Ja no serveix res més. Per a res.

Per això Joan Carretero parlava al seu article de Patriotisme i el vinculava a una opció personal i política que aposti de manera desacomplexada i com a referent central, per la independència, per la proclamació unilateral de la independència. És que ja no serveix cap altra cosa! Ni col·laborar amb cap altra cosa!!!!

Però hi ha més. Parlava en Joan Carretero de dignitat, i l’associava a la capacitat de regenaració democràtica que tant necessita aquest país. Aquest és un discurs urgent i cabdal. Un discurs que Joan Carretero té molt ben trabat i que és l’únic que defensa amb autoritat moral i política, i per tant amb credibilitat. Cal una regeneració política i democràtica radical del nostre país, del nostre sistema polític, del nostre mapa de partits, de la manera com es fa la política. Cal acabar amb aquest establishment, amb aquesta gàbia, que només està preocupada d’assegurar-se la seva supervivència i d’alimentar els seus tinglados. A tot això també cal que diguem prou de manera urgent i radical.

Patriotisme i dignitat. Dues paraules que m’emocionen i que sento i visc com a referents vitals i polítics. Independència i regeneració democràtica.

Dr. Carretero, un cop més, gràcies pel vostre testimoni, i endavant. Aquí continuem a les ordres. I amb mi crec que milers i milers de patriotes. La reacció de la gent a tot el que està passant aquests dies és espectacular. I ens convida a ser agoserats, a tenir fe en el nostre futur, manllevat per aquests anys de desgràcies tripartites. Feu el que feu, podeu comptar amb mi i amb la il·lusió i el compromís de molts patriotes.

Visca la terra, mori el mal govern!

dissabte, 25 d’abril del 2009

AL TALL i Reagrupament: 25 d’abril, i sempre que calgui, Visca la terra!


Ens hem criat amb les cançons d’Al Tall. Ens hem criat sabent que quan el mal ve d’Almansa (o del C/Nicaragua) a tots alcansa... Hem crescut amb els acords vibrants, amarats dels versos i la força de les cançons d’Al Tall. Hem après a cridar “lladres”, mentre preníem consciència de ser poble, de que no s’és res si no s’és poble. I amb ràbia als ulls hem viscut des de sempre l’Onze de Setembre i el 25 d’abril:

“lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig
que ens poseu la cova en casa
i des d’ella governeu…”

Molts anys, molts, he estat a València per a commemorar el 25 d’abril, la derrota de les tropes catalanes, austracistes, davant l’exèrcit filipista dels espanyols… Som un poble viu que aquests dos dies demostrem que aquelles derrotes no han aconseguit acabar amb nosaltres, que som vius, molt vius, i que continuem lluitant per la nostra llibertat.

Fa 300 anys, després de la derrota d’Almansa, el general Basset reagrupava les seves forces, els seus maulets, i s’aprestaven a combatre l’enemic espanyol a les portes de Barcelona.

Dissabte passat, després del brillant article del Dr. Carretero, vaig fer un post dient que em posava a les ordres. Avui, 25 d'abril, hem pogut llegir un magnífic article d'en Salvador Cardús donant suport a la proposta d'en Joan Carretero. I també hem conegut, a través d'un article al seu bloc, la decisió estrictament personal d'aquest patriota exemplar que és en Jaume Renyer d'abandonar Esquerra, alhora que manifestava el seu suport a Joan Carretero.

Aquest moment, amics, amigues, val la pena viure'l, val la pena ser-hi, per al que sigui. Perquè té aire de llibertat, té aires d’èpica i combat final per la nostra llibertat davant els lladres que sempre, des de la nostra infantesa, hem combatut, aquests lladres que entraven per Almansa per posar la cova en casa i des d’ella governar.

Amunt i crits!

Visca la terra, mori el mal govern!

divendres, 24 d’abril del 2009

Article imprescindible d'en Salvador Cardús

Llegiu l'article d'en Salvador Cardús d'avui dissabte a l'Avui. És imprescindible. Indispensable.

PS: per què han passat a l'Avui l'article de divendres a dissabte????

dimarts, 21 d’abril del 2009

Mentides arriscades…


La reacció de la direcció d’Esquerra, del Clan dels Cal·labresos i del Clan de l’Avellana ha estat a la seva alçada, és a dir, pròpia de convidats al sopar dels idiotes, la famosa película basada en una obra de teatre.

Primer perquè, a banda de les mentides, a les que més endavant em referiré, és una reacció que té molt de teatre, de comèdia. No hi ha ningú de l’entorn d’Esquerra i de la seva direcció (tots dos clans) que no sàpigui que de fa temps hi ha una correns de fons que reclama l’expulsió de la gent de Reagrupament. En Vendrell, ja ho va reclamar fa poc en un consell nacional. Diuen aquests Torquemades que un “partit seriós” (sic) no pot consentir que una gent com Reagrupament mantinguin obert un web com el seu, que l'haurien de tancar (per posar l’exemple que més fan servir). Per tant, no és cap novetat aquesta reacció, que ja havien anticipat i que fa temps que estan buscant. Diguem-ne que en veure l’article del Dr. Carretero van pensar que era el moment de posar tota la carn a la graella per posar fil a l’agulla a un tema que ja havien parlat moltes vegades.

Però hi ha moltes més coses. I molt greus. Cal tenir molta barra, ser un cínic total o bé ser un idiota total per dir el que han dit. Les argumentacions que han fet anar només tenen dues lectures: o bé estan tan encegats amb el seu poder que es pensen que tots som idiotes, o bé que realment, com fa molt temps que alguns pensem, el problema és que són uns idiotes superlatius.

Veiem què han dit.

D’entrada posen en boca –o en lletra, que encara és pitjor, perquè es pot llegir sempre que calgui- del Dr. Carretero el que ell no ha dit. Ja ho vam posar de manifest en l’article anterior d’aquest bloc. I altres companys, extremadament lúcids i incisius com en Josep Sort o en Joliu, s’hi ha referit amb molta precisió.

En tot cas, i per resumir, el Dr. Carretero, a la vista de la situació del país, estableix el que per a ell és l’única sortida possible a l’actual situació de bloqueig, a aquest final de trajecte. I afirma, en una de les seves vàries conclusions: “per això penso que a les properes eleccions s'hi ha de presentar una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència...". Seria interessant de saber què és el que la direcció d’Esquerra no veu clar d’aquesta proposta… No creuen que calgui una candidatura d’ampli espectre? No creuen que calgui posar la proclamació de la independència com a eix programàtic central? Realment sí que seria interessant de saber. Perquè hi ha molts motius perquè la direcció d’Esquerra hagués acollit amb satisfacció aquesta proposta. Molts. Potser és que pensen que Esquerra no pot assumir aquest paper, o és millor per a ells, per al seu xiringuito que no ho faci. Potser es pensen, com diu aquesta desgràcia de l’Huguet, que la independència no es proclama, que es fa amb l’obra de govern (la seva????). En qualsevol cas, un autèntic despropòsit.

Però em permetré el luxe d'anar més enllà del que fins i tot diu el Dr. Carretero. I de fer-ho arran de les reaccions d’un cert bonisme, tan habitual entre nosaltres, a l’hora d’analitzar la proposta.

Aquest bonisme ha vingut a dir que el Dr. Carretero té raó, i que el que diu és cert… però que és clar, implica dividir, i això no és bo, això és “caure en l’error de sempre”.

Fixeu-vos que aquesta resposta “bonista” condensa el quid de la qüestió. Per una banda dóna per fet que la proposta d’en Joan Carretero el que planteja és una escisió. Alguns ho donen per fet perquè tenen tan clar que Esquerra no pot assumir aquest eix programàtic central (primer error). Alguns altres ho fan o ho diuen perquè han donat per certa la interpretació que n’han fet els cal·labresos i els avellaneros, que en Carretero el que proposava era crear un nou partit (segon error).

Però el tercer error és el més greu. I és un error que excepte en algun company blocaire no hi ha hagut cap dels molt fins i molt savis comentaristes, articulistes o intel·lectuals d’aquest país que l’hagi tingut en compte. Som-hi, que requereix el seu espai…

Fixeu-vos en una cosa: per què neix Reagrupament? Per què Reagrupament ha vingut fent un discurs crític amb l’estratègia de la direcció? Excepte que sigueu un sicari de qualsevol dels dos clans, estareu amb mi que Reagrupament es postula perquè té una crítica profunda, molt important, a l’estratègia que està seguint la direcció del partit. I formula una alternativa. No és una crítica personalista, de lluites pel poder (com la que protagonitzen els clans dels cal·labresos i de l’avellana)… és una crítica a l’estratègia i a la manera com s’estan fent les coses (malament, amb submissió als sociates, amb nepotisme, sense les mans netes, etc.).

I és una visió que és compartida per una part molt i molt important del partit, fins al punt que al darrer congrés la candidatura d’en Joan Carretero és la segona, a relativa poca distància d’en Joan Puigcercós, malgrat el control bananero que aquest exerceix sobre l’aparell del partit i malgrat l’enorme poder de les xarxes clientelars, que finalment acaben decantant el resultat. Però la candidatura d’en Joan Carretero és la segona que més suports recull al partit. Per tant, internament, no és una posició ni una crítica estratègica minoritària. En cap cas. És la segona opció amb més suports al congrés d'Esquerra.

Però hi ha una cosa encara molt més important: la crítica a l’estratègia de la direcció d’Esquerra no prové de Reagrupament!!!! La crítica més important a l’estratègia de la direcció d’Esquerra prové del mateix electorat d’Esquerra, que li gira l’esquena elecció rere elecció, fins arribar a una pèrdua de vots tan bèstia que en qualsevol altre partit hauria implicat la dimissió de tota la direcció.

Veiem alguns números. Les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2003 Esquerra va treure 544.324 vots. Culminava així un procés d’expansió i d’arrelament que va atorgar a Esquerra una força decisiva en el mapa polític del Principat. L’any següent, a les eleccions espanyoles, i enmig un linxament mediàtic sense precedents al sr. Carod Rovira, Esquerra assoleix el seu sostre electoral en aquest període, arribant a l’espectacular xifra de 639.902 vots.

Va ser una situació realment excepcional. Però en qualsevol cas és un sostre electoral que malgrat tot caldria tenir en compte (per a la meva anàlisi no ho faré), perquè són persones, són ciutadans, que han votat Esquerra, malgrat el primer tripartit, malgrat el linxament mediàtic, i malgrat tots els malgrats que després la direcció d’Esquerra ha fet servir com a excuses de malpagador.

Però el que és important de veure és que des d’aquell moment del 2003-2004 els resultats d’Esquerra inicien una davallada espectacular elecció rere elecció. Les següents eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 2006, Esquerra treu 416.355 vots, el que implica una pèrdua de pràcticament 130.000 vots, més d’un 23% dels que havia obtingut el 2003. En aquest moment, només la sort del sistema de repartiment d'escons (que els atorga un mínim descens de diputats) permet camuflar la realitat: que pràcticament 1 de cada 4 votants d’Esquerra hem deixat de votar-los. Treient pit, i estupidesa, significats membres de la direcció d’Esquerra parlen de “refluxe convergent” per explicar la pèrdua de vots. Ignorant deliberadament que Convergència, aquelles eleccions, també ha continuat perdent vots en relació a les eleccions del 2003, és a dir, que comença a aflorar amb gravetat el fenomen de l’abstenció i/o vot en blanc entre l’electorat sobiranista.

Les següents eleccions són les municipals: Esquerra treu un total de 334.923 vots. En relació al 2003 ha perdut més de 200.000 vots, és a dir, més del 38% dels vots. Els problemes ja eren manifestos per a tothom, perquè p.ex. a la ciutat de Barcelona, Esquerra havia perdut pràcticament el 50% dels seus vots. El rotllo que les eleccions no són comparables ho acaba amagant tot, però la realitat ja és inqüestionable, excepte per a la secta i excepte per a l’amabilitat amb què tots els mitjans del règim tracten la debacle d’Esquerra, fins al punt d’aconseguir-la amagar.

L’any 2008 hi torna a haver eleccions espanyoles. En el context “si tu no hi vas, ells tornen”, dels amics de la direcció d’Esquerra, el sr. Ridao es fot una hòstia espectacular, atòmica, i es queda amb 291.532 vots. En relació a les catalanes del 2003 Esquerra ja ha perdut més de 250.000 vots, el que implica més d’un 45% dels antics votants (un 55% si miréssim, que no cal, els resultats de les anteriors generals).

Resumint. Al finalitzar aquest cicle electoral que va del 2003 al 2008 Esquerra, la direcció d’Esquerra i la seva estratègia ha dilapidat, ha expulsat, ha fet fora, ha perdut la confiança del 45% dels seus antics votants (no compto les generals del 2004).

Aquest fet, perdre aquests centenars de milers dels suports que s’havien aconseguit, hauria hagut d’implicar automàticament la dimissió de la direcció en ple, un congrés extraordinari, un replantejament de l’estratègia. Qualsevol cosa. Excepte dir que endavant, i que l’estratègia és bona ni que els resultats siguin dolents.

Les setmanes abans de l’aparició de l’article del Dr. Carretero hem pogut veure, a més, com les enquestes continuen pronosticant una caiguda en picat dels resultats d’Esquerra. La majoria d'aquestes enquestes ofereixen uns resultats que impliquen la pèrdua d’aproximadament uns 6 diputats. Per tant, en el futur proper d’aquest final de cicle electoral de l’etapa tripartit, Esquerra haurà perdut entre el 60% i el 65% dels suports que havia obtingut el 2003.

Estem parlant d’uns resultats que se situen directament en el col·lapse. Estem parlant d’una pèrdua de vots estratosfèrica, descomunal. I d’una pèrdua de vots que es produeix a més a més en un període en el que pràcticament s’ha estat sempre en el poder, i en el que s’ha presumit ostensible de tenir les claus, de ser decisius.

Doncs ni així. O fins i tot així el seu electorat els hem donat massivament l’esquena, els hem perdut totalment, radicalment, la confiança. Insisteixo: estem en un 45% sobre resultats, i en un 60-65 % d’acord a les enquestes amb les que aquest 2009 hem pogut treballar, és a dir, ara mateix.

Aquesta debacle és atribuïble exclusivament a la direcció d’Esquerra i la seva estratègia. Ells solets han provocat ja una escisió en el nostre electorat, en l’electorat d’Esquerra, i una escisió que, com ja hem dit moltes vegades, ha convertit l'opció dels exvotants d’Esquerra en més forta, amb més representació, amb major suport social, que l'opció de l’actual d’Esquerra liderada per aquests dos clans.

M’agradaria molt que tots aquests opinadors i que tota aqueta bona gent que, insisteixo, fent una interpretació errònia de l’article d’en Joan Carretero, parlen dels mals de les escisions, de les divisions… m’agradaria que em diguessin com cal que qualifiquem aquesta escisió entre els votants provocada per la direcció d’Esquerra. M’agradaria que em diguessin què té de bo haver perdut més del 50% dels vots però en canvi fer tota aquesta comèdia de la unitat entre Cal·labresos i Avellaneros de dijous passat, amb aquella farsa entre Carod i Puigcercós.

Més val negar-ho tot, oi? Més val amagar-ho, ocultar-ho, fugir d’estudi. Mentir. Perquè com tothom sap, no hi ha diferències de pensament ni d’estratègia entre Carod i Puigcercós. Són simples personalismes. Els únics que han plantejat una crítica a l’estratègia i a la manera de fer és la gent de Reagrupament, és Joan Carretero.

M’agradaria també que, davant aquest col·lapse al que s’enfronta Esquerra, la seva direcció em digui si la proposta d’en Joan Carretero de bastir una candidatura d’ampli espectre, que superi la situació actual, no pot ser interessant a considerar.

Però és clar, això és picar en ferro fred. El sr. Ridao, aquest mamporrero de luxe dels sociates en tasques de Secretari General d’Esquerra, el que hauria d’haver fet l’endemà del seu desastrós resultat com a cap de llista a les espanyoles és dimitir, plegar. És el mateix que hauria d’haver fet tota la direcció d’Esquerra, perquè el seu menyspreu davant el nostre electorat és motiu més que suficient. Com poden ignorar d’aquesta manera que la gent els hi ha girat l’esquena?

Mamporrero Ridao s’excusa en que el congrés d’Esquerra va aprovar unes coses. I torna a mentir. Però és clar, les seves mentides són cada cop més arriscades. Menteix perquè ni tan sols fan el que van dir al congrés que farien, allò de les línies vermelles. Però menteix encara més perquè per a un partit polític allò que és realment rellevant és la confiança del seu electorat, i aquesta l’han perduda.

Per això parlàvem de peix que es mossega la cua. Cebats pels sociates, els clans de la direcció d’Esquerra cada cop tenen més gent col·locada, cada cop les seves xarxes clientelars són més grans i importants. I el seu objectiu és mantenir-se en el poder. Tant se’ls hi enfot que la gent, els votants, els hi girin l’esquena, mentre mantinguin un mínim que els permeti, de la mà dels seus amics sociates, tocar poder.

I és clar, la independència esdevé, en aquesta estratègia, simplement la coartada. En cap cas pot ser l’eix programàtic central, tal i com reclama el Dr. Carretero en el seu article de dissabte.

Vet aquí, per tant, la realitat. Vet aquí la situació precisa que explica la reacció dels clans dels cal·labresos i dels avellaneros, i les seves mentides. Unes mentides molt arriscades. Tal faran, tal trobaran... la realitat que de fa tant de temps ignoren i volen amagar els acabarà passant definitivament per sobre com un autèntic tsunami. Només cal veure l'onada d'entusiasme i l'expectació que ha despertat l'article del Dr. Carretero.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: com que l’article s’ha fet inevitablement llarg, un altre dia parlaré d’altres dimensions de pocavergonyisme de la reacció cal·labresa i avellanera, però també de la dimensió de "dignitat" a què el Dr. Carretero feia referència, i que és clau, o també de les fantasies amb que alguns, tant a Esquerra com a Convergència, analitzen les coses….

dissabte, 18 d’abril del 2009

A les ordres, Dr. Carretero!... i gràcies!!!


Avui ha estat un gran dia! Em sento molt feliç i il·lusionat. Ahir no vaig poder anar a dormir fins que no van penjar l’article d’en Joan Carretero a l’Avui. Sabia que sortia, i vaig esperar fins poder-lo llegir.

Brutal! Em vaig emocionar. Vaig sentir-me políticament viu, vibrant. Per això avui em permeto la llicència de dir: “a les ordres, Dr. Carretero”. Amb aquesta frase manifesto la meva absoluta coincidència amb l’anàlisi que fa Joan Carretero al seu article a l’Avui, tant pel que fa al diagnòstic com per a les propostes.

És difícil per a un independentista no estar d’acord amb el que ha dit en Joan Carretero. Jo diria que és pràcticament impossible. Excepte, és clar, que formis part d’algun dels clans que s’han fet amb el poder a Esquerra, del clan dels Cal·labresos o del Clan de l’Avellana.

Fa molt temps que molts estem denunciant que Esquerra (aquesta Esquerra) ja no és cap instrument útil per a la independència, més aviat tot el contrari, forma part dels obstacles. I forma part dels obstacles perquè aquests dos clans s’han fet amb el poder intern del partit gràcies a les seves extenses xarxes clientelars, abundantment cebades pels sociates.

Aquests dos clans dijous signaven la seva pau de componenda, amb aquella comèdia de la no candidatura ni retirada d’en Carod i la via lliure al Putxi perquè sigui candidat. És curiós que això es vengués com un acord o una pau, o com el final de les tensions dintre d’Esquerra. Perquè no és res de tot això.

Entre Puigcercós i Carod no hi ha CAP diferència. Tots dos són responsables aliquotament de la nefasta estratègia actual, de pacte amb l’espanyolisme del PSC-PSOE, i tots dos clans aposten de manera clara i manifesta per la perpetuació d’aquest pacte, del tripartit. Les úniques diferències entre tots dos clans són de caràcter personal i de quotes de poder a repartir. Això és tot. No hi ha cap diferència ni estratègica, ni ideològica, ni tan sols tàctica.

Dintre d’Esquerra l’única veu que ha manifestat una posició diferent a la dels dos clans ha estat la veu de Reagrupament i de Joan Carretero. El que passa és que aquesta veu i aquesta discrepància política i estratègica ha estat fàcticament silenciada dins del partit, perquè malgrat tot Esquerra és un partit amb un profund dèficit de funcionament democràtic, i no pels seus estatuts, sinó per les pràctiques immorals i sectàries dels clans en el poder.

Tot i que estatutàriament el partit ofereix unes possibilitats úniques per a la democràcia interna, fins al punt d’arribar a donar veu a tots els militants, a través de l’assemblearisme (i és, des d'aquest punt de vista, exemplar), el cert és que les pràctiques antidemocràtiques de tots dos clans han forjat un control intern del partit a través de les seves xarxes clientelars.

És un peix que es mossega la cua. L’estratègia de pacte amb els espanyolistes del PSC-PSOE permet alimentar les xarxes clientelars, i aquestes xarxes, adequadament cebades, controlen l’estratègia del partit i impedeixen que es modifiqui l’estratègia. Fins i tot quan es demostra que l’estratègia és un fracàs. Fins i tot quan el partit se sotmet al plebiscit popular i l’estratègia és àmpliament rebutjada. Fins i tot quan la gent i els votants deixen de confiar en el partit i la seva estratègia, i els hi giren l'esquena d'aquesta manera clamorosa, espectacular.

Aquests dies hem pogut veure com Anxo Quintana, del Bloque, dimitia per haver perdut un diputat. Què no haurien d’haver fet, en lògica democràtica, els dirigents d’Esquerra, que han perdut més del 50% dels vots que tenia el partit????

Per això avui és un dia important. Un dia que ens genera il·lusió i ens fa vibrar. Avui ha tornat a parlar el doctor. I quan parla el Dr. Carretero és per dir coses importants. I les ha dites. Quina diferència, en tot, amb els clans que okupen la direcció d’Esquerra!!! Uns clans i uns dirigents convertits en indigents del poder, a qualsevol preu. Presoners de les xarxes clientelars que ells mateixos han creat per a perpetuar-se en el poder.

El diagnòstic del Dr. Carretero és impecable. I les opcions que planteja, les úniques possibles.

Per això em poso incondicionalment al servei d’aquesta causa, en el que calgui, i en el que sigui o pugui ser útil. Perquè és la causa de la llibertat de Catalunya. És la causa i el discurs que arrela en el pensament d’en Macià. Són les idees i les propostes que sorgeixen del genuí esperit de l’autèntica ERC, no d’aquesta crossa sociata i col·laboracionista en que han convertit el partit en mans dels clans dels cal·labresos i de l’avellana.

I sí, només una persona amb l’autoritat moral i la credibilitat política del Dr. Carretero podia dir el que ha dit i que tants volíem sentir. Només algú com ell, amb el seu coratge patriòtic i la seva independència moral i personal, podia dir el que ha dit. I ha dit el que s’havia de dir. Ni més ni menys. Amb la claredat i amb la contundència a què ens té acostumats. Amb la mirada nítida i serena cap al futur, cap a la nostra llibertat, amb tota la dignitat i des del patriotisme. Ha dit el que havia de dir i que curiosament no és res del que els cal·labresos diuen que ha dit... "per això penso que a les properes eleccions s'hi ha de presentar una candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència...". Què és el que no enteneu, cal·labresos? l'ampli espectre? la independència?

Avui ha estat un gran dia. Per a cel·lebrar-ho, i per a gaudir del moment, amb una colla de bons amics hem fet poblenovisme, un magnífic i llarguíssim vermut a can Tomàs. I allà, brindant pel país i per la seva llibertat, ha arribat aquest espectacular plat de patates braves nivell hard. I ha arribat a la taula amb un parell d’ous, tal i com que es pot observar a la foto.

Amb el titular de l’Avui, s’han convertit en autèntica poesia visual.

Gràcies, Dr. Carretero, per donar-nos esperança, per fer-nos vibrar, perquè cada cop que parleu o escriviu és l’única vegada que ens sentim recomfortats en la nostra malaltia patriòtica, en el nostre desig de llibertat.

Patriotisme i dignitat!

Gràcies, Dr. Carretero, i... a les ordres!

Visca la terra, mori el mal govern!

dijous, 16 d’abril del 2009

Prou!


És d’hora, molt d’hora. Hi ha un país que ja ha despertat i hi ha un país que mentre el tren llisca suaument i a tota velocitat encara veus despertar amb les primeres i febles clarors del dia.

A l’Ipod hi duc música clàssica, que sempre ho endolceix i suavitza tot. M’agrada molt veure així el meu país. M’agrada aquest paisatge tan industrial que envolta Barcelona. M’agrada veure que cada dia ens posem en marxa, i fem, produïm, generem. M’agrada veure com després el paisatge perd la duresa i la vitalitat industrial i s’endinsa en els diferents paisatges de camps cuidats i petits polígons. M’agrada especialment avui, que el veig tan verd i sembla tan vital.

M’agrada veure els companys de viatge. Tot de gent que matina per tirar endavant, per aixecar una empresa, per fer unes vendes, per aconseguir uns contractes, perquè les coses funcionin.

M’agrada veure-ho així, potser imaginar-m’ho així, imaginar-me així el meu país. Absort en els pensaments i en la contemplació del paisatge i endut per la serenitat de la música clàssica.

Després, és clar, inevitablement, sents les converses dels altres passatgers. Sents com n'estan, de preocupats. Sents com no tenen cap confiança en els nostres polítics ni en el nostre govern. I llavors se’m fa un nus a l’estómec, i m’imagino aquelles mateixes indústries, que sobreviuen pitjor que abandonades a la seva sort. Sobreviuen enmig un govern hostil, que les dimonitza perquè al darrere hi ha un empresari, perquè les bombardegen a multitud de normatives, reglaments i burocràcia estúpida. Veig aquelles indústries, veig els seus gerents, com lluiten per sobreviure… i recordo el conseller Huguet l’última vegada que vaig ser torturat a sentir-lo.

És una pena, és una calamitat terrible que hi hagi gent com l’Huguet al capdavant del departament d’Indústria. Algú tan absolutament irresponsable i incompetent, alhora que fatxenda. Algú que quan el sents parlar sap que ha sentit alguna campana vés a saber on i ho repica com si sabés de què parla, des d’un to emfàtic que resulta patètic.

N’Huguet no té ni puta idea del que és una empresa. No té ni puta idea del que és generar riquesa a partir d’una idea, d’un producte, d’obrir-se pas entre la competència, de contractar gent, de fer-la funcionar, de pagar-los a final de mes, etc. L’Huguet és algú que no podria passar de regentar un quiosc de pipes, i encara probablement necessitaria d’un gestor perquè li portés els números. Però el que resulta altament irritant és que a sobre maltracti l’empresariat, i els hi parli amb un menyspreu i una superioritat absurda, els alliçoni. Les idees de n’Huguet són sempre idees de bombero, en l’acepció popular del terme, perquè tinc un enorme respecte pel cos de bombers i el seu coratge.

Ell no escolta. Sent alguna cosa i es munta la seva pel·lícula, amb una ignorància esgarrifosa en relació a la realitat i a les necessitats reals de les nostres empreses.

És un autèntic drama que el nostre país estigui políticament en mans de gent tan incompetent, de gent que no ha demostrat absolutament res a la vida, que ignora d’una manera tan radical com funcionen les coses, i que es mostra tan absolutament incapaç d’analitzar-les i d’interpretar-les.

L’Huguet és, des d’aquest punt de vista, només un exemple paradigmàtic d’aquesta generació de polítics que tenim actualment, un més. Perquè de fet tot el govern és un autèntic escàndol. Excepte en Castells i no sé si algun més, la resta es podrien guanyar amb moltes dificultats la vida. No tenen cap currículum. No saben res. No han fet res. Només han medrat, només s’han apalancat políticament i s’han fet els reis després d’aquest lamentable i tràgic triomf de les burocràcies dels partits.

La majoria d’ells s’ha passat tota la seva lamentable vida dins les burocràcies dels partits o vivint a costa dels diners públics. Probablement no superarien un psicotècnic del que es fan passar als subalterns de la Generalitat.

Es presenten davant la societat amb un full de serveis personal igual a zero. I a sobre ho fan des d’una insolència i autoritarisme irritant, que contrasta cruelment amb la seva absoluta manca d’escrúpols i de valors, de virtuts.

I així no es pot anar enlloc. I això és el que deprimeix més el país. Perquè tot això traspua d’una manera evident, arriba a la gent. Ho veuen, i ho pateixen. Pateixen la incompetència absoluta, la manca de preparació, l’absència de virtuts….

El tripartit és el triomf de tot això, d’aquesta buidor tràgica. D’aquest tràgic no-res que ara ens governa.

Per això m’ha alegrat molt que el sr. Guardans, aquest nen malcriat, aquest autèntic desgraciat polític hagi decidit acceptar el càrrec ministerial de Director General. És una autèntica humiliació per algú de la seva estirp i per a algú que ha estat eurodiputat. Però és la frontera moral, la nul·la moral, que s’ha imposat el sr. Guardans. Ho ha fet exclusivament per a fer mal. Guardans és, des d’aquest punt de vista, un tripartit en essència. Pel que pensa, per la seva absència de moral i per la seva voluntat de destrucció.

Cal afegir-hi la vanitat. La vanitat que ha estat i és la companya de viatge del tripartit, amb elements tan nauseabundament vanitosos com el sr. Carod Rovira, que fa venir vomitera. Ara ens diu que no es presenta però que no es retira. Quin gran farsant, Déu meu!

Podria estrendre’m més. Però fa dies que no actualitzava el bloc i no vull una sobredosi. Disculpeu que l’hagi deixat abandonat tots aquests dies. Entre una cosa i una altra, de vegades ni tan sols tens ganes d’escriure, i també en ocasions no pots fer-ho. Tot plegat, amunt i crits, companys! I fem força per acabar amb aquest desastre!

Visca la terra, mori el mal govern!

divendres, 3 d’abril del 2009

Seguint les últimes passes d'en Robert Merriman

(aquest post va ser publicat per primera vegada el 24 de març del 2008, però el torno a reproduir pel seu interès i perquè hi he pogut afegir fotes dels indrets on es localitza la narració, els fets. A mi m'ha agradat rellegir-lo. Espero que a tots vosaltres també us agradi)
.........................................................................

Últims dies de març del 1938, en algun mas no localitzat als voltants de Batea (Terra Alta). Els 700 homes de la Brigada Internacional Abraham Lincoln hi arriben en la retirada del desastre del Front d’Aragó. La Lincoln ha estat formada per voluntaris nordamericans, i ha participat en les batalles més dures de la guerra: Jarama, Brunete, Belchite… Ha calgut incorporar-hi efectius “locals” per mantenir-la operativa.

Robert Hale Merriman, cap de l’Estat Major de la 15ª Brigada internacional Abraham Lincoln mira la càmara des del darrere de les seves ulleres rodones de pasta. Fa fred, i bufa el cerç. Té 30 anys, i és el militar nordamericà amb més alta graduació que participa en el conflicte. La situació és crítica. En la desbandada de l’Aragó, s’ha trencat el front i estan sent hostilitzats per les tropes feixistes. Probablement, mentre Merriman mira la càmara està pensant en el seu únic objectiu: arribar a l’Ebre. És l’única manera que té de salvar els seus homes. Les seves botes emblanquinades donen testimoni dels dies que fa que s’estan retirant a marxes forçades, defugint les vies principals, a través de camins i camps, d’aquesta terra tan seca i pobra.

Merriman té una formació exquisida. Ha estudiat a la Universitat de Berkeley. I és amic de reconeguts escriptors, com George Orwell o Ernest Hemingway. Aquest home que mira la càmara amb un gest de gravetat és en qui s’ha inspirat Hemingway per escriure “Por quién doblan las campanas”, ell és l’heroi Robert Jordan, que més endavant encarnaria Gary Cooper al cinema, amb Ingrid Bergman.

Aquesta és l’última foto de Robert Merriman. Batea es col·lapsa i la Lincoln cau en una altra emboscada de les tropes feixistes. Es divideixen en 4 grups per intentar arribar a l’Ebre. No hi ha presoners entre els internacionalistes. Són executats immediatament. No té cap possibilitat que no sigui arribar a l’Ebre.

El grup d’en Merriman, d'uns 70 homes, es retira a través d’una carrerada (pas de bestiar) que des de Batea, segueix cap a la Serra de Cavalls a través del límit entre els termes de Gandesa i Corbera d’Ebre.

La carrerada creua la carretera que va de Vilalba a Gandesa. Els veuen caminant-hi durant un quilòmetre, fins que la carrerada s’endinsa altre cop entre pinars i camps de vinya i ametllers. Transcorre per una carena que deixa a la dreta de la seva marxa els Gironesos. Al fons (foto) poden veure Gandesa, i més al fons, Bot i Horta de Sant Joan. A la seva esquerra, la Vall de Canyelles, i una carretera que arriba a Corbera d’Ebre. Han de defugir entrar a cap nucli de població. La cavalleria franquista probablement, a hores d’ara, ja ha pres els principals nuclis de població i de comunicació. La carrerada els permet avançar de manera més segura, sense ser vistos. Caminaran de dia mentre els pinars els ofereixin refugi visual. Aquesta carrerada creua, a uns quatre quilòmetres, la carretera nacional que uneix Corbera i Gandesa, i que a hores d’ara probablement ja estigui transitada per les tropes franquistes. Però no tenen alternativa; altres grups de la Lincoln estan procurant d’arribar a l’Ebre per altres vies. Si aconsegueixen creuar la carretera i el Riu Sec, es podran endinsar en la Serra de Cavalls, creuar-la i arribar al pas de la barca de Miravet. Aquest és el seu pla.

L’avançada del grup de la Lincoln deu avisar en algun moment en Merriman que aquell pinar que tenen al davant és l’últim que els ofereix cobertura. S’hi estaran fins que es faci fosc. Des del pinar ja es veu la carretera i els canyissars del Riu Sec. A la Lincoln, en aquests moments, hi conviuen voluntaris de diferents nacionalitats. Què deuen pensar aquests homes, en aquests moments? Sols, enmig d’una terra que no coneixen, empaitats com a animals per les tropes feixistes, sabent que si els troben no hi haurà supervivents. Hi ha alguns testimonis, encara vius, com un excombatent valencià, Fausto Villar, que ara té 80 anys.

Quan es fa fosc reprenen la marxa. És fàcil seguir el camí. És una carrerada que fan servir els 5 ramats de bestiar que hi ha a Corbera i els 7 de Gandesa. El rastre dels excrements de cabres i ovelles els facilita seguir-lo, fins i tot de nit. El tram final de la carrerada, abans de la carretera general, s’estreny, i passa encaixonat entre bancals de dos i tres metres d’alçada.

Ja poden veure la carretera. La comencen a creuar en petits grups. Però a la sortida de la carrerada hi ha acampat un destacament feixista. Tenen dues ametralladores apostades dalt dels bancals de vinyes on acaba la carrerada. És de nit, i tampoc semblava que sapiguessin qui els acabava d’arribar. Donen l’alto. No respon ningú. Obren foc. Els primers efectius de la Lincoln que han passat han aconseguit arribar el riu i uns bancalets de vinya que fan una petita vall estreta (a la foto, l'indret on probablement caigueren emboscats). És un foc fàcil per a les amatrelladores, que baten el terreny sense pietat. En aquest petit grup del davant hi ha en Robert Merriman i el tinent Edgar Cody, també nordamericà. Merriman és ferit a la cama. La resta d’homes s’han desperdigat com han pogut, però la majoria són abatuts, probablement uns cinquanta. Hi ha alguns supervivents, com en Fausto Villar. I un brigadista no identificat que arriba, perdut, fins el Raval del poble; amb la desesperació marcada a la cara pregunta a una dona l'únic que té al cap "Ebro?"; la dona, fent-se càrrec de la situació, li assenyala el camí de la Serra. Acabada la Segona Guerra Mundial, aquest brigadista va tornar al poble, i va trobar la dona, i li va donar les gràcies, encara emocionat.

Quan cessa el foc deuen ser aproximadament les 10 de la nit. Les tropes feixistes inicien el reconeixement del terreny. Troben a Merriman i 6 supervivents més a l’altra banda del riu. No se sap qui comana les tropes feixistes, però deu reconèixer l’alta graduació de Merriman i no els executen allà mateix, al peu de les vinyes on han mirat, infructuosament, de parapetar-se. Se’ls emporten cap a Corbera. I els tanquen al celler d’una de les poques cases que, curiosament, avui encara queda dempeus (a la foto, vista des dels darreres).

Amb la sortida del sol, treuen un primer grup de 3 voluntaris internacionalistes i els afusellen en una era a la vora del poble (probablement la de la foto). Després tornen a per dos més. I després els altres dos. Un d’ells, un dels afusellats, és Robert Merriman, el cos del qual no ha estat mai trobat, ni mai s’han reconegut aquests fets. Però a Corbera hi ha hagut gent, com en Vicent, que s’han dedicat a gratar en la memòria, a unir històries, a consultar arxius, a parlar amb militars, a rastrejar, en definitiva, la nostra història, farcida de tantes històries.

Aquest relat és el que han construït després d’aquesta feinada d’anys. Se sabia que en Merriman havia caigut als voltants de Gandesa. Però res més. Ara, gràcies l'esforç d'en Vicent i altra gent del poble i a les seves investigacions, per primera vegada sabem com va passar. Dissabte, uns quants, vam tenir la sort de poder seguir les últimes passes d’en Robert Merriman. Vam seguir la carrerada. Vam arribar a la carretera. Vam pujar als bancals de vinyes (que van ser arrencades fa anys) on el van ferir, en plena emboscada. Vam pujar al Poble Vell, fins la casa on va estar reclòs la seva última nit. I vam acostar-nos, finalment, commocionats per la història, fins l’era on els van executar.

John Kenneth Galbraith, referint-se a Robert Hale Merriman, el va definir com “el més valent i comabtiu de la meva generació de la Universitat de Berkeley” i “el primer heroi de la Segona Guerra Mundial”.

Dissabte, seguint les seves últimes passes, coneixent la seva història, trepitjant l’era on va ser afusellat enmig del més absolut dels silencis, he sentit com una fiblada que em travessava el cor i em feia venir llàgrimes als ulls. No només per ell, sinó per tots aquests milers de combatents de la llibertat que ho van deixar tot per venir a defensar la nostra llibertat, i que van caminar, sols, per aquesta terra dura i seca. I hi van trobar la mort. I el silenci. Fins avui. Fins que l’empenta de gent anònima d’un petit poble de la Terra Alta ha decidit difondre la seva història. Les seves històries. A tots ells, gràcies.

...........................

(nota: aquests dies, arran la denúncia de la VERGONYA que significa el menyspreu oficial a la memòria, les restes i els indrets de la Batalla de l'Ebre, hi ha hagut un gran interès a la causa de Facebook, que ha crescut molt, ja passem dels 1.100 adherits. Altres companys i companyes han anat redescobrint alguns textos que havia escrit a Elies115 sobre la batalla de l'Ebre i sobre fets que van esdevenir en aquella zona durant la Guerra Civil. Aquest escrit d'en Robert Merriman és un dels posts que més m'estimo. L'he tornat a reproduir per l'interès que té, tot i que els fets no pertanyen a la Batalla de l'Ebre, són previs, corresponen a la desbandada de l'Aragó, però passen a la Terra Alta, a Corbera d'Ebre. He pensat que ara que aquest bloc té molts nous lectors, recuperar aquest text que tant m'estimo pot interessar a molts dels nous lectors. Gràcies a tots pel vostre suport a la causa VERGONYA, salvem les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre de la depredació eòlica).