dimarts, 31 de març del 2009

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT


Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

dilluns, 30 de març del 2009

MJ BONO HA DE DIMITIR! ( de la causa VERGONYA! Salvem les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre)


Ahir hi va haver un 30 minuts sobre els oblidats de la batalla de l’Ebre. Un molt bon reportatge, imprescindible.

Va posar de manifest el problema, LA VERGONYA, de les restes oblidades dels soldats de la batalla de l’Ebre.

El Jordi, un amic del poble, hi va intervenir, i va denunciar que el projecte –la realitat- del parc eòlic sobre els turons, les cotes, dels més durs combats de la Batalla de l’Ebre provocarà la destrucció dels centenars i centenars de restes dels combatents que s’hi troben escampades.

La directora del Memorial Democràtic, Maria Jesús Bono, també hi va intervenir, i per la vergonya de la seva intervenció, la seva humiliant intervenció, aquesta dona ha de dimitir immediatament, ha de ser cessada, ha de plegar, ha de quedar sepultada, si ho prefereix, sota el formigó i els bulldozers que acabaran amb les restes dels nostres soldats, dels soldats de la llibertat que, 70 anys després, encara pateixen humiliació, escarni, oblit i tantsemenfotisme.

LA SRA. BONO VA DIR DUES COSES QUE SÓN MOLT I MOLT GREUS:
1. Es va mostrar satisfeta perquè s’havien recollit “les restes superficials”, és a dir, totes aquelles que es troben escampades pel bosc, pels turons, en la seva superfície. Són les que en el seu moment vaig fotografiar i van servir per iniciar la denúncia d’aquesta vergonya. Mira, Bono, com pots presumir d’això??? Aquest cofoïsme amb el que expliques aquesta operació és un exercici de cinisme i d’hipocresia política molt i molt dolorós, pel tema que estem tractant. Reconèixer, parlar, de “restes en superfície” és reconèixer que n’hi ha que no estan en superfície. Com sap tothom que coneix una mica la Batalla i com sabem tota la gent de la comarca. Reconèixer que hi ha restes no superficials, i que no s'ha fet res per recuperar-les... és reconèixer la magnitud del problema.

2. Després va dir que existeix un protocol que obliga les empreses, amb la supervisió d’un arqueòleg, a comunicar qualsevol resta que s’hi trobi fent els treballs.

Mira, Bono, això ja és d’un cinisme insultant, que no puc tolerar. Com us dic, tots, tots, sabem que en aquells turons, en aquelles cotes, hi reposen les restes de centenars i centenars de combatents. En un moment del reportatge, després que aquesta dona presumís d’aquest protocol, el periodista li pregunta “i se’ls hi ha comunicat alguna troballa?” I la dona respon “no”. I es queda tan tranquila. I es fa un silenci. Aquest tema ja l'havíem denunciat, però les seves declaracions d'ahir ho confirmen tot.

Mira, Bono, plega. Dimiteix. Desapareix. Oblida’ns. Surt del mapa de la Batalla de l’Ebre. Prou escarni! Tots sabem que en aquells turons només que hi facis un clot surten restes de combatents. Si estan en superfície, què no hi ha d’haver allà colgat??? Per qui ens has pres? Què t’has cregut?

Aquest estiu es va conèixer la notícia que la venda de l’empresa que havia estat adjudicatària dels parcs eòlics a una altra empresa, i que aquesta venda, amb només 2 molins construïts dels centenars previstos, havia generat unes plusvàlues d’uns 25 milions d'euros.

Com s’han generat aquestes monstruoses plusvàlues? Us ho diré: són el joc brut. És la compra del silenci. És la compra del mirar a una altra banda. És l’engany.

L’empresa adjudicatària està denunciada al jutjat penal de Gandesa, per les múltiples irregularitats de tot el procés. L’empresa, pel que sembla, ha contractat un dels millors penalistes de Barcelona, especialitzat en casos de corrupció. No volen deixar cap serrell, suposo.

Mira, Bono, plega, fes-te aquest favor, fes-nos aquest favor, fes aquest últim servei a totes les víctimes de la Batalla de l’Ebre, si encara tens una miqueta de dignitat i encara et creus el lloc que ocupes.

La vostra obligació hauria d’haver estat tallar de socarel qualsevol possibilitat de malmetre aquelles cotes, o de malmetre les restes dels soldats de la Batalla de l’Ebre. Tot el que ens expliques només mereix que escopim al terra, per no dir que escopir-te a la cara. Fot fàstic, molt de fàstic.

Estàs molt contenta dels teus equips vestits com uns CSI, tots amb molt lluents monos de plàstic blanc, i guants, i tot d’equips sofisticats, i bossetes recollint “les restes superficials”… ens volies impressionar? Què volies demostrar?

Mira, Bono, dimiteix, fes-ho immediatament. Si encara no has entès el valor històric, democràtic, humà… que tenen tots aquells turons on els nostres hi van deixar la vida a milers, on una generació sencera va ser immolada defensant les nostres llibertats, dimiteix. Si encara no ho has entès, és que no entens res. Allà no s’hi ha de fer res. RES. Quan tinguem recursos, recuperar les restes “no superficials”, i convertir aquells turons, aquelles cotes, en un monument a la llibertat i a la dignitat. En un mausoleu de tota aquella generació, d’aquells milers i milers de combatents republicans que hi van perdre la vida defensant la llibertat, les nostres famílies i el nostre país.

No pot costar tant d’entendre, oi? No pot costar tant de trobar emplaçaments alternatius, no?

Tornem al 30 minuts i fem història per als nous lectors del bloc, que són molts. El juliol del 2008, després de la més corprenedora excursió que mai hagi fet, per aquests boscos, i després de fer desenes de fotografies del que hi vaig veure, de les restes dels soldats de la batalla de l’Ebre escampades per tot arreu, allà on han d’instal·lar el parc eòlic, vaig escriure un post a Elies115 “VERGONYA, salvem les restes dels soldats de la Batalla de l'Ebre de la depredació eòlica!". Aquell post va generar una onada de solidaritat i de denúncia a la catosfera. Però sortosament la denúncia va trascendir la catosfera. El Singular Digital se’n va fer ressò. I Vilaweb. En van parlar articulistes com n’Oriol Junqueras i en Joan Marí. I es va obrir una causa a Facebook que ja té 900 adherits (us la recomano, hi trobareu tots els articles, reportatges, denúncies relatives a aquest tema, amb fotos inèdites). Més endavant, i gràcies també a l’activisme d’associacions com la Plataforma en Defensa de la Terra Alta o Terra i Vent de Tots, la denúncia va arribar a El Periódico i a Telecinco. Recentment, en un documental al C33 també va sortir tota la problemàtica. I ahir, TV3 hi va dedicar un 30 minuts.

TV3 hi ha arribat bé… però molt tard, massa tard. Sóc conscient de la importància del meu post. De fet els companys del poble em van trucar perquè l’equip de TV3 volia parlar amb mi, amb l’autor del post d’Elies115 que va desencadenar la denúncia d’aquesta barbaritat. Al final no es van posar en contacte amb mi. No importa, perquè la gent del poble que va parlar ho ha fet molt bé, no hi hauria pogut afegir gaire més.

Tanmateix, és molt tard per a tot plegat. Els bulldozers fa temps que estan trillant aquelles cotes. Les denúncies al jutjat semblen paralitzades. Totes les institucions i agents polítics miren a una altra banda. Ja han fet el pelotazo de més de 25 milions d'euros.

La batalla per la preservació i recuperació de les restes dels soldats de la Batalla de l’Ebre també l’hem perduda. I és una VERGONYA que hagi passat el que ha passat.

Però que a sobre se’ns vulguin pixar a la cara, enfotre-se’n, això ja no. BONO DIMISSIÓ!

dissabte, 28 de març del 2009

Entrant a les fases decisives… i amb bon vent!


Una certa frivolitat és un valor a reivindicar davant la pressumpta seriositat de rigor mortis que imposa Doña Manolita, i que no és altra cosa que un horrorós maquillatge de senyoreta Pepis a un govern mort i a un país a la deriva.

I avui, que és dissabte, plou, i no hi ha lliga, és un bon moment per a contemplar el que tenim pel davant els propers mesos. I val a dir que, ben mirat, el panorama és molt i molt interessant, fins i tot m’atreviria a dir que engrescador.

BARÇA... MÉS QUE UN CLUB!!!!
Dic això amb les entrades per al Bayern de Münic- Barça del proper dimarts 14 d’abril a la mà. Gran desplaçament, aquest. Amb els companys de la penya ja tenim les entrades i el plàning de viatge lligat. Ens espera un desplaçament d’aquests històrics, dels que es recorden, tant futbolísticament com per la festa que ens pegarem. Ja estic frisant per entrar a una de les grans cerveseries de Münic i tenir a les mans una gerra de litre.

Entre ahir i dimarts, a més, la penya està aplicant el dispositiu que vaig dissenyar per a la sol·licitud d’entrades per a la final de la Copa. I com que l’he dissenyat jo, estic convençut que funcionarà i que ens permetrà un desplaçament massiu a aquesta gran final de Copa contra l’Atlethic, a València, el 13 de maig.

Ja estic vibrant per l’ambient que hi haurà, la banda sonora del desplaçament (promet Northern Soul, Obrint Pas, Dr. Calypso, The Clash…) la paella que mos fotrem i tot el gran dia de festa i confraternització que ens espera, i amb les ganes que tenim de convertir l’himne ecspanyol i la presència del borbó en una enorme i massiva xiulada, en una mostra més de reafirmació nacional. No s’hi valdran ni equips de megafonia extra… ni tan sols l’escàndol que suposa que la Federació Ecspanyola es reservi per als “seus compromisos” una tercera part de l’aforament. (11.000 entrades!!!)

L’amic Sort ja s’hi ha referit, d’una manera clara i radical a aquest escàndol. Perquè és un autèntic escàndol. Aquest sentit indecentment patrimonial que exhibeix la Federació és un escàndol colosal. A veure, l’únic compromís que existeix és el que tenen els equips amb els seus seguidors. Es pensa la Federació Ecspanyola que els clubs són seus? Com es pot consentir que s’apropiïn de les entrades que legítimament ens pertanyen als socis i seguidors dels clubs que després d’una llarga competició hem arribat a la final? Com no se’ls cau la cara de vergonya de parlar de “els seus compromisos”? Estem davant una mangonejada indecent, de pocavergonyes amb els que no tindrem cap pietat. Sempre és igual, aquest insultant abús de poder, aquest menysteniment dels ciutadans, dels seguidors, dels socis… que som en última instància (o en primera) els autèntics protagonistes i els que aguantem tot això.

A banda d’aquests malrotllos habituals sempre que hi ha una final, aquest abús indecent al que algun dia caldrà posar fi… l’important és que el Barça arriba a aquest tram final i decisiu de la temporada en un moment òptim. Entrem en la fase del desenllaç amb bon vent a les veles. Ja som a la final de la Copa. Portem 6 punts d’avantatge al següent classificat a la Lliga… i som a quarts de final de la Champions.

I jo ja em veig a Münic, i a València… i a Roma, que –digueu-me optimista- ja m’he agafat aquella setmana de vacances a la feina. No hi he estat mai, a Roma, és una autèntica assignatura pendent, i quina millor excusa que la final de la Champions, amb el Barça. A per totes!!!!

PAÍS... MENYS PETIT!!!!
Políticament i nacionalment el nostre país també està entrant en una fase decisiva, en la fase de desenllaç de tota aquesta comèdia amarga que portem tants anys patint.

I això, a dos nivells. D’entrada, perquè sembla finalment que el tripartit té les hores comptades. Aquest era un primer objectiu nacional urgentíssim. Una qüestió de dignitat nacional. Calia desfer-se d’aquest projecte de règim que ens ha estat atenallant com una mala cosa, i que ha omplert de misèria i vergonya el nostre país. Insisteixo, digueu-me optimista, però això jo ja ho veig liquidat. No hem d’abaixar la guàrdia, però hem entrat amb bon vent en aquesta fase de desenllaç. No hi ha data per a aquest desenllaç, tot dependrà del que els seus patètics protagonistes vulguin allargar l’agonia. Però el mort és ben mort.

A un segon nivell, el país entra en una fase decisiva nacionalment parlant. La comèdia vergonyosa, absolutament vergonyosa, del finançament i de la sentència del TC s’acosta a la seva fi. Tampoc tenim data, però la seva fi és evident, se sent inevitablement propera. Un mes? Dos? Tres? Ens és igual. S’ha acabat, xatos, s’ha acabat.

Que hi hagi una merda de finançament i que hi hagi una sentència que destrossi l’Estatut. O no. Ens és igual. Això, finançament i Estatut, ja formen part de la història, ja són fòssils de la nostra política. La manera com tripartit i govern i institucions espanyoles han gestionat finançament i Estatut ha esgotat la paciència d’aquest poble nostre, tan sofert. S’ha acabat. Això ja no va amb nosaltres.

El 7 de març vam tenir, a Brussel·les, un petitíssim i exitós avenç del camí que ha emprès el nostre poble. Ja hem posat la directa. I aquest dijous, la Plataforma pel Dret de Decidir, ho va ratificar, amb l’acte a l’Ateneu Barcelonès. La PDD, que ha fet una feinada enorme, i que encara n’ha de fer molta més, dijous va sentar les bases del que serà la resposta d’aquest poble. Allà hi havia tothom qui hi havia de ser. I el camí que van marcar és molt clar. S’ha acabat. Aquest poble té dret a decidir, i decidirem. I ens mobilitzarem, i no admetrem imposicions, i, com reivindicava en Cardús divendres a l’Avui, ja no ens quedarem en la victimització. En absolut. Ara ja anem a per totes. Aquest és el camí que volíem molts, però és que a més a més, ara ja és l’únic que ens han deixat. Per això va ser tan important l’acte de la PDD, i de la gent que hi havia. Una foto amb tota la gent de la PDD i de totes les diferents sensibilitats polítiques que afirmen aquest final de tram en el que estem. Des de gent d’Unió Democràtica (p.ex. l’exconseller Bassols), a gent de CDC, gent d’Esquerra, gent de les CUP, gent d’entitats, gent provinent de la nova immigració. Tothom qui hi havia de ser hi era. I el camí està molt clar. I no admetrem ja que ningú se’n desviï.

Nois, amics, la fi del tripartit és a tocar. I la fi de la permanència a Ecspanya, també. Molts ja ho volíem així des de sempre, però és que ara, a més a més, ja no han deixat cap altra opció a ningú. Ja no pot ser més clar, només hi ha un únic camí: dret de decidir…. I independència, és clar.

I ENDAVANT AMB L'ESPAI EUROPEU D'EDUCACIÓ SUPERIOR
Finalment, permeteu-me que em feliciti també per la fi de la més bàrbara, vergonyosa i sense sentit reivindicació a la que hem hagut d’assistir els últims anys, la d’aquests antisistema. Ja s’ha acabat. Ara que finalment sembla que han renunciat a l’exercici de la violència, a no coaccionar la resta d’estudiants, a no impedir el normal desenvolupament de la docència… la reivindicació ha arribat a la seva fi.

Perquè no hi pot haver una reivindicació més absurda, més conservadora, més immobilista, més basada en mentides, que la que han protagonitzat aquests quatre gats (per més que l’últim dia a la mani aconseguissin aplegar una bona quantitat de gent, mobilitzada per aquest bonisme antipolicial que hem covat a la nostra societat).

En no res, els futurs estudiants universitaris, que han omplert el saló de l’ensenyament i demanat informació com mai, començaran el seu procés de matriculació universitària. Més de les ¾ parts d’aquests milers i milers d'alumnes iniciaran els seus estudis en plans adaptats a l’Espai Europeu d’Educació Superior. I ho faran amb uns nous plans d’estudi que donen més protagonisme a l’estudiant, però no per a que s’espavili sense protagonisme docent, sinó per a que sigui coprotagonista del seu procés de formació, no un simple agent passiu. Tindran classes magistrals, i tindran docència en seminaris, i pràctica. I s’hauran de posar les piles amb l’anglès, que és una de les inversions més importants que hauran fet a la seva vida.

I quan vagin a matricul·lar-se veuran que els seus estudis no són més cars, més aviat tot el contrari. I veuran que a la Universitat no manen les empreses, aquestes pèrfides institucions, societats, que amb la creació de riquesa i els seus impostos permeten que ells puguin matricul·lar-se als preus que ho fan. Però veuran, i hauran d’exigir, que les Universitats s’obrin més a la societat, a tota la societat, incloses, evidentment, les empreses. Veuran que el seu procés de formació inclourà pràctiques en institucions, empreses, despatxos, etc. Que abans de finalitzar el seu procés formatiu tindran accés a una dimensió pràctica, aplicada, que els permetrà orientar amb més solidesa el seu futur professional, sigui quin sigui. Veuran que totes les universitats han hagut de desenvolupar sistemes de qualitat que garanteixin la qualitat del seu procés formatiu. I que les possibilitats de participar en la vida universitària són infinites, i productives. I podran parlar, finalment, amb els estudiants que ja estan accedint a aquesta nova i impressionant oferta de màsters a preus públics, i que el que abans no baixava de 6.000 euros, ara tindran accés a una formació d’especialització, ja sigui professional o orientada a la recerca, a menys d’una tercera part del que costava abans de l’adaptació a l’EEES.

Aquesta adaptació no és cap bareta màgica. En absolut. Però tampoc és CAP de les mentides que han propagat els antibolonya-antisistema. També en aquest procés estem en la fase definitiva, de desenllaç, i entrem amb molt bon vent. Un bon vent que ha de permetre la millora de tot el procés formatiu universitari, que se’ns dubte serà molt millor que l’actual. Sense cap mena de dubte. I amb moltes eines en mans dels estudiants per a exigir la qualitat que la societat espera de les nostres universitats.

EN DEFINITIVA...
... tres temes en els que hem entrat en la fase de desenllaç amb molt bon vent a les veles. Molt bon vent. Ens veiem a Münic, ens veiem a València, ens veiem a Roma, ens veiem pels carrers de les nostres ciutats cel·lebrant la fi del tripartit, ens veiem pels carrers, les places i les institucions del nostre país exigint i exercint el dret de decidir.

Visca la terra, mori el mal govern
PS: no puc acabar aquest post sense lloar l’actitud responsable del conseller Huguet, d’en Joan Puigcercós i de l’Anna Simó amb tot el tema dels antisistema-antibolonya. El conseller Huguet ha fet moltes coses malament, però ha estat bé en la defensa del procés d’adaptació a l’EEES, i les declaracions que aquesta setmana he sentit a l’Anna Simó i en Joan Puigcercós, les he trobat molt encertades. Per tant, i ni que sigui per una vegada, permeteu que els feliciti. No critico per sistema, sinó perquè s’ho mereixen. I avui es mereixen un reconeixement. I la nostra solidaritat davant la violència contra la seu nacional d’Esquerra.

dimarts, 24 de març del 2009

Més sobre el fracàs de l’estratègia dels nyus!


"Esquerra: el fracàs de l’estratègia dels nyus” va ser un dels posts més cel·lebrats d’Elies115. Encara ara hi ha qui el recorda.

En tot cas, per fer una breu memòria, el fracàs de l’estratègia dels nyus descrivia, a partir de les migracions massives d’aquest mamífer africà, el fracàs de l’estratègia d’Esquerra. En les seves migracions, elecció rere elecció, a la recerca de noves pastures, de pastures fresques, Esquerra havia sucumbit. De tal manera que enlloc de proporcionar una perpetuació i creixement -electoral- de l’espècie, aquesta sucumbia i mimbava fruit de l’acció dels depredadors i, sobretot, com a conseqüència que les noves pastures fresques a les que aspiraven arribar no ho eren, i eren més aviat un nou territori infestat de depredadors que se’ls acabaven cruspint, llegeixi’s sociates.

Us recomano la lectura del post original per seguir amb més coherència aquest post.

Perquè el problema és que Esquerra,¡ malgrat que el seu ramat, és a dir, malgrat que el seu coixí electoral ha anat disminuïnt elecció rere elecció, no ha abandonat l’estratègia dels nyus.

Avui mateix, a l’Avui, en Puigcercós proposava de fer una casa gran de l’esquerra. En un atac d’originalitat sense precedents, apostava, enmig la crisi immobiliària, per continuar fent cases, però sobretot per enfocar l’estratègia a les pastures d’això tan inconcret o massa concret de “les esquerres catalanes”. El territori predilecte dels depradors sociates i espanyolistes, que els esperen arribar amb la seva candidesa herbívora.

Les enquestes d’aquest diumenge del Periódico, o les de setmanes enrere del CEO ja han demostrat l’elevat nivell de mortaldat del nyus d’Esquerra, de més d’un 40% a cada travessa de l’enorme migració nyu que implica cada cita electoral, fins al punt d'estar perdent, gràcies a la seva estratègia, un 40% dels seus antics votants. La sagnia és espectacular i insòlita en el panorama animal, o, diguem-ho més fi, del panorama electoral comparat. No es coneix en el món cap altre cas que davant d'una sagnia tan espectacular, d’una pèrdua tan colosal, els individus de la direcció, els nyus, s’entossudeixin suïcidament en la mateixa estratègia.

El riu Mara és la frontera real de la seva supervivència. Com ja havíem descrit i és per tots sabut, els cocodrils omplen les seves aigües. I el gran ramat, en creuar-lo, hi deixa un bon nombre dels seus individus, però insignificant davant el gran ramat que assegura la seva suuperivivència (a diferència del cas d'Esquerra, vet aquí el fracàs de la seva estratègia dels nyus) en arribar a les noves pastures. La qüestió rellevant és que la gran mortaldat de nyus no es produeix per l’atac dels cocodrils.

L’atac dels cocodrils és efectiu en els flancs del ramat creuant el riu. Per a estar protegit de l’atac dels cocodrils el millor és estar al centre del ramat. Estar al centre protegeix els nyus de l’atac dels rèptils, que se centra en els flancs, en la perifèria del ramat.

Tanmateix, aquest instint per cercar la protecció del centre del ramat és el que, paradoxalment, acaba provocant la major mortaldat entre els nyus. Segons les fonts dels naturistes, la major mortaldat de nyus en les seves migracions es produeix justament en l’intent d’aquests de col·locar-se en el centre del ramat a l’hora de creuar el riu. Fruit d’aquesta pressió dels flancs sobre el centre, que els assegura la supervivència davant l’atac ferotge dels cocodrils, els nyus es trepitgen els uns als altres, en una orgia de potes, caps, i desesperació, que provoca una enorme mortaldat, molt superior a la que han provocat els cocodrils o els depredadors terrestres.

Aquest és l’efecte nyu que està començant a passar a Esquerra. Davant les pèssimes perspectives electorals, els nyus d’Esquerra saben que els qui es quedin en els flancs, és a dir, en les zones perifèriques del poder, pringaran, es quedaran sense res.

La perspectiva de la futura debacle electoral està provocant el pànic entre les files d’Esquerra, de la direcció i els seus acòlits. En un moviment instintiu, cerquen el centre del ramat, és a dir, el centre polític que els pot proporcionar protecció, sou, i mantenir el seu futur estable, la seva supervivència. Instintivament, davant la perspectiva de poder quedar fora del govern, alguns alts càrrecs, o altíssims càrrecs, busquen situar-se en el centre del ramat en la propera cita electoral clau, les properes eleccions catalanes.

I aquest moviment s’està transformant en una enorme pressió sobre el partit per figurar en llocs de sortida de les properes llistes electorals. Els nyus alts càrrecs, sabent que la possibilitat de quedar fora del govern els converteix en flanc, els deixa exposats al no-res, cerquen desesperadament situar-se en el centre, és a dir, figurar en llocs de sortida en les futures llistes electorals.

I en aquest moviment és on comencen a aparèixer víctimes, i on l’actual direcció d’Esquerra, en un sentit ample, està patint les majors convulsions. Aquest efecte instintiu fa que es trepitgin els uns als altres d’una manera dramàtica, letal. En cada moviment del ramat cap al centre, algú és trepitjat i sacrificat, algú perpereix.

L’altre dia comentàvem que en Josep Huguet encapçalava els nyus institucionals, aquests que aposten per mantenir l’estratègia tripartita tant si sí com si no. Doncs bé, n’Huguet seria una de les primeres víctimes en aquest moviment dels nyus cap al centre del ramat, cap a les llistes electorals. D’acord al puigcercocisme versió 2, en Vendrell va ser el primer sacrificat, i ara li toca a l’Huguet. Per mèrits propis, i perquè també és l’exponent, la cara, del sector institucional, que els pot arrossegar a la debacle.

Formarien part d’aquests nyus a la recerca del seu lloc a les llistes electorals, antics dirigents de les JERC, gent del Baix Llobregat no afí al Vendrell, i altres nyus escampats pel territori que es consideren actualment la guàrdia pretoriana d’en Puigcercós.

Si a això hi afegim la resistència dels “institucionals”, dels “vendrellistes” i dels “carodians”… l’espectacle National Geographic… està assegurat!!!!

Visca la terra, mori el mal govern!

diumenge, 22 de març del 2009

L’enquesta del Periódico


És molt interessant l’enquesta que avui diumenge ha publicat El Periódico. Com sempre, només es tracta d’una enquesta. És l’únic valor que cal donar-li, el de l’expressió demoscòpica de les tendències a la nostra societat.

I l’enquesta, en aquest sentit, marca unes tendències molt clares.

La primera, la més evident de totes, és la crisi del tripartit. I que aquesta crisi arriba, de manera clara, per on ja hem dit moltes vegades des d’aquest bloc, per Esquerra, la balda feble del tripartit. Per primera vegada una enquesta s’atreveix a parlar clar (a diferència de la del CEO). L’enquesta del Periódico sí assenyala aquesta imparable tendència a la pèrdua de suports electorals d’Esquerra.

Això ja fa molt de temps que molts ho veiem com a inevitable. I només cal tenir les antenes ben conectades, parlar amb la gent, copsar l’estat d’ànim del país, per veure-ho. Els únics que no ho volen veure són els mateixos dirigents d’Esquerra, perquè és clar, reconèixer-ho vol dir reconèixer el fracàs de la seva estratègia. I quan algú que ha impulsat i defensat una estratègia amb la contundència que ho ha fet la direcció d’Esquerra, només quedaria una sortida possible: plegar.

I plegar, dimitir, és un verb que no és conjuga a Cal·làbria.

Probablement el clan dels cal·labresos especuli ara quina “sortida” dialèctica pot oferir davant la situació. La primera sempre serà la de “negar l’evidència”. Això és el primer que faran. Fixeu-vos que a les espanyoles, quan tots veiem l’hòstia que es fotrien, ells només especulaven en el seu món a banda, sectaritzat, hermètic, dels 6 diputats que treurien, en el pitjor dels casos. Doncs ja sabeu tots què va passar.

És possible que l’enquesta del Periódico encara sigui més favorable a Esquerra del que ho pot ser la situació real. Demoscòpicament s’és una mica conservador, i es tendeix a relativitzar grans moviments de fons, a ser molt prudent en la seva anàlisi. Fixeu-vos, p.ex. que cap enquesta donava, a les darreres eleccions catalanes, que entressin els Ciudadanos. Igual que cap enquesta no donava l’hòstia monumental d’Esquerra a les espanyoles. S’acostuma, i no és criticable, a ser prudent.

Què més pot dir la direcció d’Esquerra? Doncs potser ens diuen que és una enquesta tendenciosa, cuinada pels sociates per apretar-los davant el finançament, etc. Qualsevol excusa pot ser bona per fugir de la realitat.

Però la realitat és molt clara. Per a una enorme part de l’electorat d’Esquerra, ja no hi ha marxa enrere en aquest procés de divorci. Com ja hem dit moltes vegades, Esquerra és l’únic partit amb més exvotants que votants. I si els exvotants ens presentéssim, superaríem els “oficials”. Són coses que només poden passar Esquerra. I només poden passar a Esquerra perquè és l’únic partit amb una direcció tan soca i tan sectària, tan autista. I aquest tancament porta inevitablement al divorci.

Una altra dada interessant de l’enquesta és aquest espectacular més del 6% de vot en blanc decidit. Aquesta és una dada tremenda. No és possible trobar un indicador més brutal, més radical, del que és la “desafecció”. I no he tingut temps de buscar dades comprades, però m’atreveixo a dir que és un fenomen insòlit a l’Europa Occidental. Terrible. Una dada terrible i alhora molt coherent, que expressa molt clarament el compromís democràtic i alhora l’orfandat de projectes. Aquesta dada és molt i molt interessant, ja es va posar de manifest a l’enquesta del CEO, però ara agafa unes proporcions polítiques espectaculars. Un indicador a seguir molt i molt d’aprop.

La tercera dada interessant que volia comentar són els molt bons resultats de Convergència, a tots els nivells. La projecció de resultats que ofereix l’enquesta ofereix un panorama excel·lent per a convergència, perquè només ells poden governar, i a més a més ho poden fer com vulguin: en solitari, amb Esquerra, amb el PP o amb els sociates. Amb qui vulguin.

Amb independència de la projecció de resultats, l’enquesta evidencia clarament el paper central que té Convergència entre l’electorat català. Hi ha un altre factor interessantíssim, i és el que ja hem posat de relleu en aquest bloc analitzant l’enquesta CEO: la fidelitat de vot del seu electorat. La més gran.

I encara un altre factor, Convergència, des d’aquest paper central en la política catalana esdevé frontissa amb moltes sensibilitats diferents, i la prova la tenim en que “rasquin” vots des d’Esquerra fins al PP. Aquest fet és il·lustratiu del per què de la penosa campanya dels sociates d’acusar a Convergència de “radicals”. La maquinària sociata s’esforça en intentar traslladar a la societat una imatge de Convergència que la societat no té, la de radicals, la d’extremistes. Això forma part de la buidor conceptual que caracteritza els sociates, i la seva penositat de maquinària electoral especialitzada en la manipulació.

També hi ha una altra lectura, i és l’encert que està tenint la direcció de Convergència en moure’s en aquest espai central i intentar no perdre vots pels flancs, sinó guanyar-ne. Per això sempre he criticat aquestes soflames que de tant en tant llegim entre independentistes de què fins que Convergència no aposti de manera inequívoca per la independència, bla bla bla.

La quarta dada que m’ha sorprès és la fidelitat de vot que segons l’enquesta semblen conservar els enciams. Essent com són el partit que més mal ha fet al tripartit i al país en general, amb les seves necedats, imbecilitats… costa d’entendre, d’una manera racional, que la gent encara els hi doni suport. Això parla molt poc a favor del país que hi ha, però en fi, així són les coses.

Finalment, dues reflexions més de caràcter general. La primera és l’esgotament absolut del projecte tripartit. No se n’estan ensortint en el seu projecte de règim. I no ho fan per la part que evidentment no podia combregar amb aquesta barbaritat, l’electorat sobiranista. El menyspreu del sentiment nacional, l’enervació de l’eix social com a argument governamental, el desastre absolut que representen a nivell de govern, de gestió, els tics autoritaris que exhibeixen permanentment, com p.ex. en el tema dels informes, i una gestió plagada, plagada, de tonteries, d’impresentabilitats… ha portat a aquest previsible resultat.

Per tant, segons les enquestes, la tendència electoral comença a reflectir aquest absolut cansament. El ja n’hi ha prou és des d’aquest punt de vista el principal argument convergent, el més letal en relació al tripartit.

Però hi ha una altra cosa que malgrat tot m’agradaria no deixar de traslladar. Amb la previsible liquidació del tripartit, només es resolen “parcialment” els nostres problemes. Sens dubte es resol el principal drama que patim. I això ja és prou important.

Però continua obert un interrogant polític que a mi em preocupa tant o més que el primer: què és el que volem fer? Tot això per a fer què?

Per a mi el gran repte és que hi hagi una resposta coherent als temps que vivim en relació a aquesta pregunta. Esgotat el model autonomista, liquidat… què és el que volem fer? Quins són els missatges que estem rebent en aquest sentit? Qui té un pla? Qui té suficient credibilitat per a dur a terme aquest pla? De tot això, evidentment, caldrà que n’anem parlant molt i molt. O parlar menys i fer més, que em temo que estem una mica "perduts".

dissabte, 21 de març del 2009

Aquesta nit… (20è aniversari de Dr. Calypso!)


Anàvem al Barça. Anàvem contínuament a manis indepes. Teníem bronques tot sovint. Algú va parlar d’un grup que es deien Dr. Calypso. Vaig anar a molts concerts que estaven fent per poder gravar el seu primer disc.

Avui, a la sala Apolo, hem fet una festa per a cel·lebrar el 20è aniversari de Dr. Calypso. Una de les bandes que formen part de la meva banda sonora. Tants concerts! Tantes mogudes! Tanta festa!

Hem quedat amb els de la penya per fer unes birres prèvies a la Moritz. I, prudentment, hem entrat abans de les 22:00. Faltava poc per a començar, però la vella guàrdia seguidora dels doctors, ja hi érem tots. El “pogos”, el “beatle”, el “mod”, el “M cel·lules”, “l’Stuart”, el “X cel·lules”, el “Fede”, “l’avi”, l’ enano”… i molts i molts altres que hem anat saludant al llarg de la nit.

Allà estàvem, tots els de la Creu de Sant Jordi i d’ICC.

Parlar de Dr. Calypso és parlar d’una de les bandes emblemàtiques del nostre país, una de les bandes skatilíticament més potents del nostre país. Avui també hi han set els Skatalà (reverència!). Tot plegat, la música, les bandes, els amics, m’ha transportat a aquella època gloriosa de quan èrem els millors, els més xulos.

Són tants els concerts de Dr. Calypso als que he anat que em perdo en la memòria. Els que més recordo, tanmateix, és quan eren aquella banda tan nostra, tan dels nostres, que els seguíem arreu com a acte de militància. A aquelles sales de Gràcia, a aquelles discoteques de l’autovia de Castelldefels…

Dr. Calypso hauria pogut arribar molt lluny, però el país és el que és, i les coses han anat com han anat. Aquest agost els vaig veure i disfrutar enormement a La Fatarella. I avui, en la festa del seu 20è aniversari, ens hem aplegat tots els genuïns fans de la millor banda skatalitika que ha parit Barcelona.

La nit ha acabat a aquest fantasmagòric bar tipus “abierto hasta el amanecer” que és el Puerto Hurraco, al Poble9. I entre cerveses i col·legues, i amb la presència de calypsos, he plegat. Amb el mínim de dignitat per a explicar-vos-ho.

dijous, 19 de març del 2009

Patriotisme

El que ha passat aquests dies em permet suggerir un exemple d’això que sempre dic i defenso en relació a la meva manera de pensar: sóc patriota abans que independentista. Si em pregunten què sóc, o com m'agradaria que em consideressin és amb aquest adjectiu tan malmès i vilipendiat per la progressia... del patriotisme. Per bé que és evident que també sóc independentista, o fins i tot m’atreviria a dir que sóc més aviat separatista.

Vaig defensar, defenso, i defensaré, el desallotjament de la xusma antisistema que okupava les nostres universitats. I vaig defensar, defenso i defensaré l’actuació de la nostra policia. Mireu, la reacció que hi ha hagut a la intervenció policial és pròpia d’un país malalt, d’un país sense sentit del que significa ser país, d’un país que sembla voler-se instal·lar en una eterna adolescència, en una horrorosa "edat del pavo", que té el cap absolutament absorvit per la tonteria i que, a sobre, actua amb un tacticisme polític (i mediàtic i gremial) realment vomitiu.

Em deprimeix (és una manera de dir, jo no em deprimeixo) la reacció de tonteria, blandiblú, estupidesa, papanatisme, espiritualisme, llefiscossisme que hi ha hagut a la intervenció policial d’ahir. Les reaccions que he sentit a la ràdio, he llegit en la premsa, en blocs, em provoquen molta llàstima. Però també, i per sobre de totes elles, la dels polítics, del primer a l’últim. I m’ha enervat la reacció de CiU i el PP demanant explicacions, o la de l’Uriel demanant dimissions. A veure, o tenim sentit del país i actuem amb patriotisme davant aquestes situacions, o pleguem. I per a un patriota el primer que cal, el primer que cal exigir, és no fer servir la nostra policia com a eina de lluita política. La policia és una d’aquestes poques institucions que han de restar al marge de la lluita política. Tot el que he llegit, sentit, etc. és vomitiu i és un exponent d’una falta de patriotisme, de maduresa i de sentit de país espectaculars. Però és clar, el problema ja comença quan al capdavant de la nostra policia hi ha gent que no hi creu, en la policia. Aquí comencen tots els mals. Que continuen amb el desemparament polític que han tingut al llarg d’aquests anys de tripartit, i totes les tonteries que s’ha hagut de menjar el cos dels Mossos d’Esquadra i a banda, evidentment, de la dramàtica ineficàcia del seu comandament polític.

Vol dir això que la policia són uns intocables, i que poden fer el que els hi plagui? En absolut. La nostra policia, com qualsevol altra de les nostres institucions, està sotmesa a l’imperi de la llei i als controls democràtics i judicials sobre les seves actuacions. Només faltaria! Del que em queixo és de l’ús polític que se’n fa.

Fixeu-vos si crec en el que dic que jo mateix, i ara potser algú es queda sorprès, fa tres anys vaig presentar una queixa davant el Síndic de Greuges per una actuació policial envers la meva persona. Els Mossos van tenir amb mi una actuació lamentable, que va acabar en incident; ells em van denunciar al jutjat per la via penal, i jo els vaig denunciar al Síndic de Greuges. En el judici em van absoldre, això ja us ho avanço, perquè no us feu il·lusions. No podia ser d’una altra manera, l’actuació policial va ser impresentable, van incórrer en fals testimoni, al redactar un atestat policial que en seu judicial vaig poder demostrar que era fals, etc. Tot plegat molt desagradable.

En el meu escrit al Síndic de Greuges, en el plantejament de la queixa, i abans de l’exposició dels fets i de la resta de consideracions, vaig fer la següent reflexió, que transcric literal de la queixa presentada:

“Aquest escrit, tot i plantejar una queixa i un requeriment perquè la Sindicatura el tramiti si ho considera prou fonamentat, evita deliberadament recórrer a l’administració de justícia, ja que tot i poder-hi trobar suficients elements per iniciar actuacions, no és aquesta la voluntat del sotasignant, sinó, primer, la d’aclariment d’uns fets i una actitud del tot improcedent per part d’un agent del mossos d’esquadra en exercici de la seva autoritat. Per tant no espero en cap cas amb aquest escrit que se’n derivi un procediment sancionador, ja sigui en via administrativa o penal, sinó una reparació moral i una presa de consciència dels límits de l’actuació policial i el respecte envers els ciutadans.”

Bé, per a mi aquest paràgraf resumeix perfectament el que penso i vull. Tot i ser conscient que podia denunciar els mossos per via penal, no ho vaig fer. Crec en la policia, crec en la nostra policia, i vull que sigui la millor. Per això vaig acudir al Síndic, perquè no pretenia, malgrat tot, i malgrat que qui va acabar als jutjats vaig ser jo, una sanció per als agents, sinó que a través de la meva queixa al Síndic això els pogués servir de reflexió per a millorar i per a que en futures actuacions el seu funcionament fós el que tots els catalans volem que sigui, el que aspirem a que sigui.

Per tant, i per damunt de tot, actuar amb patriotisme. Podria haver muntat un escàndol del meu cas, però no ho vaig fer. La nostra policia no s’ho mereix. L’hem de defensar. Sempre els hi donaré suport. Fins i tot quan s’equivoquen. I, això sí, si s’equivoquen, fer servir proporcionalment tots els mitjans que tenim al nostre abast (que són molts) per exigir reparació o bé per provocar canvis que la facin millor.

I si tinguéssim un exèrcit, com espero que algun dia tinguem, igual, diria exactament el mateix.

Sabeu com va acabar la meva queixa? Doncs bé, si hi ha un comunista al capdavant de la sindicatura, ja us ho podeu imaginar. Jo no sóc cap exclòs social, ni immigrant, ni perroflautista ploramiques, jo sóc un simple advocat. De manera que en el súmmum de la cara dura, va i em diuen, entre d'altres tonteries, que atès que en la meva queixa desisteixo de presentar actuacions penals, és que té poc fonament, i que apaadeusiau. Una resposta així només podia venir d’un comunista, d’algú per a qui el patriotisme és un concepte llunàtic. No van entendre que jo no volia que sancionessin als mossos, ni obtenir reparació monetària, ni res de res. No podien entendre que ho fés només per exigir reparació moral i que la meva actuació servís perquè aquests agents, als que malgrat tot respecto i sempre defensaré, entenguessin millor el que és i s’espera de la nostra policia.

I aquest panagíric no vol dir tampoc que comparteixi el model policial que s’està desplegant. Penso, n’estic convençut, que moltes coses no s’estan fent, no s’estan fent com cal. Crec que els Mossos tenen un problema gravíssim amb la falta d’una adequada direcció política. I crec moltes altres coses de les que si voleu un dia en podem parlar, perquè el model policial que estem implantat no és el que jo vull ni el que defenso. Ara bé, sí defenso la policia, la nostra policia, com a institució.

I ja em coneixeu, no m’estic ni un sol dia de criticar el fatídic, letal, govern tripartit que patim. Però ahir vaig estar al seu costat. Al costat de la nostra policia, i del govern. Ni que aquests fets siguin una excel·lent "oportunitat" per a desgastar el tripartit que tant combaten, m'hi nego. Ni ahir ni avui no era el dia per a sumar-se a aquest akelarre antisistema, del tot s’hi val, i insultar la nostra policia, desprestigiar-la, atacar-la vilment. Ahir la nostra policia va haver de fer front a grups antisistema perfectament organitzats i violentíssims. Grups que tenien una estratègia perfectament calculada de liar-la, de saltar-se tots els límits per aconseguir el que finalment va passar, la intervenció policial. Tot el que va passar ahir estava única i exclusivament encaminat, organitzat, per a provocar la intervenció policial. I aquesta era inevitable, perquè la policia el que no pot fer, ni tan sols sabent que és el que els altres estan buscant, és no intervenir quan els bàrbars s’apropien del carrer i i se’n volen fer els putos amos.

Els comandaments policials, i polítics (quin drama!) el que han de fer és analitzar com van anar les coses, i en el seu cas, prendre les decisions que calgui per a millorar l’eficàcia de la intervenció policial.

Però el que la societat no pot fer és ignorar que quatre dements antisistema que s’han passat quatre mesos okupant institucions públiques, coaccionant, violentant, amenaçant… ara passin com unes pobres víctimes. Si la nostra policia ha comès errors, que s’investiguin. Si hi ha responsabilitats, que es depurin. Però, per damunt de tot, el que la societat ha de fer és exigir responsabilitats als perroflautistes, assenyalar-los clarament els límits, i fer-los-hi pagar la seva barbàrie antisistema, la seva insurgència totalitària i protofeixista.

Torno al començament. Cal ser patriotes i actuar amb patriotisme. Cal que aquest patriotisme estigui molt pel damunt dels mesquins interessos partidistes, mediàtics i gremials.

Visca la terra, mori el mal govern!

dimecres, 18 de març del 2009

JA ERA HORA!!!!


Em sembla que aquest ha estat el pensament amplíssimament compartit avui a les universitats catalanes!

Ja era hora que el Rector de la UB es decidís a posar punt i final a aquest malson de barbàrie i ignomínia que han representat tots aquests mesos d’ocupació per la turba de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, que han convertit en una autèntica cort de porcs.

Amb aquest personal les contemplacions i la contemportizació no serveixen absolutament de res. Cal deixar les regles clares des del primer moment. No es va fer, i hem patit el que hem patit. I això tenim el dret i el deure de dir-ho els qui desestimem la violència, la coacció i la imposició com a regles del joc, com a manera de fer. Per tant, ningú més que jo lamenta la violència. Però tampoc no defugiré analitzar les coses i posar a cadascú al seu lloc.

Sortosament els quatre gats feixistoides han estat desallotjats i la vida acadèmica pot continuar la seva via. I aquest ambiciós projecte de millora de les universitats públiques catalanes, també. No hi ha gaire més a afegir. Aquesta insurgència prefeixista no té res a veure amb la universitat ni amb reivindicacions estudiantils. Res. És pur deliri antisistema.

Finalment, doncs, els mossos han intervingut, a petició d’aquest sant varó que és el Rector de la UB, i ho han fet com cal que ho faci la nostra policia, amb autoritat. “no ens han avisat” bramaven. A veure, per favor, que t’han d’enviar un sms? “Ens han enfocat amb els seus lots”, i a sobre no us tenien a punt un colacao ben calentet, oi?

Després una cinquantena d’energúmens s’asseuen en plena hora punta a la Gran Via i col·lapsen milers i milers de ciutadans. Això no és res, oi? Què us esperàveu, que us llencéssim floretes, els ciutadans? Doncs no, els ciutadans hem aplaudit els Mossos quan us han fet fora. I han emprat la força necessària, la justa. Res de tota aquesta tonteria que se sent i diuen de “violència”. L’única violència ha estat la d’aquests energúmens antisistema.

O sigui, tallen una via cabdal per a la ciutat, llencen cadires i tot el que poden a la policia i encara pretenen que els aplaudim o que la policia no faci res???? De debò que tenim un problema amb aquest personal. Com a mínim doneu la cara, i no us ho feu de ninyatos, quin fàstic que em doneu.

Això em recorda aquell que es queixava perquè l’havien detingut “per llençar flors a la policia”. Sí, és clar, però amb el parterre incorporat.

Doncs ja està, punto pelota. S’ha acabat. Encara hi haurà vandalisme alguns dies més, però això ja està acabat. La millor notícia que podia tenir el país és que l’any vinent, prop de ¾ parts dels nous estudiants, començaran els seus estudis en titulacons plenament adaptades a l’Espai Europeu d’Educació Superior. Això és una excel·lent notícia per a tots aquests nous estudiants i les seves famílies. També ho és per al nostre país i les seves universitats, que estan fent un gran esforç per conduir a bon port aquesta adaptació. Els models per si sols no fan les coses millors, requereixen de molt esforç i compromís. Però el model cap al que anem és el millor possible.

La meva solidaritat amb el Rector de la Universitat de Barcelona i el meu reconeixement als Mossos d’Esquadra, la nostra policia, que un cop més ha sabut estar a l’alçada, al costat de la societat que té l’obligació de defensar davant la barbàrie d’uns quants pocasoltes.
PS: després de fer aquest post, he vist les notícies i les imatges que aquests bàrbars continuaven escampant la seva violència per la ciutat. El que més greu em sap és que s'hi han vist estelades. Mai aquest país lliure, pròsper i civilitzat que volem els qui defensem la nostra pàtria, s'ha pogut veure més avergonyit, que aquests pocavergonyes totalitaris facin servir símbols que representen tot el contrari al que ells són i fan.

dimarts, 17 de març del 2009

Diuen que diuen...


Diuen que diuen que les paraules de l’Huguet d’aquest cap de setmana, dient que el finançament serà el que es podrà treure ateses les circumstàncies i que es quedarà en un “aprovadet” no són la clàssica escalfada de boca d’aquest home, sinó que es corresponen amb la difícil digestió interna que aquest tema té a Esquerra.

Segons sembla el Clan dels Cal·labresos no es presenta unit davant aquest repte.

Diuen que diuen que en Puigcercós està veient les orelles al llop de l’hòstia electoral, i amb ell de cap de cartell. Segons les meves fonts, davant aquest panorama, sap perfectament que acceptar un finançament “d’aprovadet” seria letal per a les seves aspiracions.

A l’altra banda, entre l’antigament monolític bloc dels cal·labresos, s’ha generat un nou bloc “institucional”, que encapçala el conseller Huguet, i que té com a màxima que passi el que passi, no es pot sortir al govern. Romandre al govern és un objectiu per si mateix, i per tant, la resta de qüestions, inclòs un finançament just, o la sentència del TC, són secundaris, són subsidiaris del primer: conservar les poltrones.

dissabte, 14 de març del 2009

Catosfera, blocs i passar-s'ho bé (comiat sentit al camarada Arnera)


Els catalans tenim la cosa aquesta d’estar-nos repensant contínuament. A mi això m’atabala, us ho haig de dir. Jo sóc molt més simple i directe.

En l’àmbit de la catosfera, la nostra particular bombolla de la blocsfera, això d’estar-nos interrogant sobre el que som i hem de fer últimament comença a ser una mica llaga.

Crec en canvi que la catosfera és un territori absolutament suggerent i meravellós, en el que s’hi poden desenvolupar iniciatives de tota mena i que resulta altament gratificant per als qui ens hi movem. I que ens proporciona una finestra única a altres vides i històries que ens fan passar moments singulars.

Però la meva particular bombolla blocaire ha estat sacesajada últimament per algunes baixes de les que t’arriben a l’ànima. Primer va ser en Joliu, i ara ha estat n’Arnera, en Joan Arnera.

Sempre he pensat i escrit que en Joan Arnera és potser el blocaire més brillant que tenim. Tant per contingut com per forma. El pensament de l’Arnera és un pensament esmolat, punyent, radical, sense concessions. I el seu verb, la seva manera d’escriure, absolutament coherent amb les seves idees. Llegir n’Arnera ha estat, fins que ha pres la trista decisió de tancar el seu bloc, una d’aquestes coses agradables que incorporem a les nostre rutines...

L’Arnera, i ell ho sap, i ho dic sense “mariconejar”, me l’estimo molt. M’agrada la gent amb talent. I n’Arnera en té per dar i per vendre. I m’agrada la gent que sempre et respon…. i n’Arnera, a mi, sempre m’ha respost. Chapeau, per tant, company, i gràcies.

El que l’Arnera no sap potser és que vaig començar a prendre’m una mica en sèrio tot això del bloc a partir d’un post seu sobre un escrit meu. Deia que li feia por. I això em va encantar. Primer perquè resultava que algú em llegia (aquest moment és molt emocionant, per a un blocaire). I segon perquè la meva provocació havia tingut impacte. Ara m’ho faré de xulo i diré que evidentment calia algú intel·ligent com n’Arnera per arribar a les meves provocacions.

Des de llavors han passat moltes coses. I jo em vaig posar sèrio. I fins i tot vam tenir l'oportunitat de fer coses “serioses”, com l’aventura, apassionant i irrepetible, de Blocs amb Estrella.


De tot allò, però perquè venia de molt abans, amb n’Arnera jo diria que hem acabat essent col·legues. Amb molta complicitat. Aquesta és una de les coses més agradablement sorprenents d’aquesta aventura blocaire. Això ho puc dir de tots els companys que vam impulsar Blocs amb Estrella, de tots. Però com que l’Arnera sempre ha estat de tots nosaltres l’enfant terrible i el que té més talent de tots nosaltres… doncs què voleu que us digui, tinc una autèntica debilitat pel company/amic/blocaire. Suposo que també hi ha fet la distància generacional. L’Arnera és un pollo i jo sóc un veterano. Ell no ha fet res políticament i jo no he parat de fer coses. I amb tot això… que un tio es planti en un bloc i hi aboqui, amb aquella precisió de cirugià un pensament polític tan esmolat, tan punyent, tan brillant… Nois, dempeus i aplaudint.

Tanmateix la catosfera, aquesta petita bombolla nostra, continua ben viva. Hem perdut alguns dels seus més il·lustres exponents (com n’Arnera o en Joliu), però continuem.

I a força de continuar continuen passant coses. Coses p.ex. com que BAT BLOCS, Blocs Against Tripartit, arriba a 50 blocaires. Uf! Brutal!!! Jo estic encantat amb tots els BAT BLOCAIRES… som tots plegats tan diferents! Però, alhora, tenim tots una causa que ens uneix, i és una causa que conecta brutalment amb la nostra societat, amb la nostra gent.

Al darrere de BAT BLOCS només hi ha il·lusió i compromís patriòtic. I molt de coratge, molt. Perquè tal i com estan les coses cal tenir un compromís patriòtic i un coratge personal i cívic espectacular per sumar-se a aquesta iniciativa i penjar-se el segell de BAT BLOCS. En Dessmond, el gran Dessmond, en va fer la capçalera. I en Joliu, l’enyorat Joliu, el segell. I 50 patriotes hi hem agregat els blocs i ens hem posat el segell.

La xarxa és aquest terreny únic on és possible l’explosió cívica i política. Ja no ho són els partits. I ja no ho és tampoc les entitats clàssiques de la fossilitzada “societat civil”, cada cop més societat subvencionada, i per tant, societat paralitzada.

En l’espectacular manifestació dels 10.000 a Brussel·les trobem un reflexe d’això que dic… perquè és una iniciativa 100% sorgida i organitzada des de la xarxa, des d’una altra plataforma en plena sintonia amb el que dic, com és el Bloc Gran del Sobiranisme.

Però el terreny en el que jo més de gust m’he mogut ha estat el de la revolta cívico-política contra el tripartit. La iniciativa de Blocs amb estrella va ser espectacular, jo diria que gloriosa. Única i irrepetible.

I la proposta de BAT BLOCS és una autèntica proposta de frontera moral i política. És quelcom únic, que transcendeix qualsevol mena d’anàlisi política cojuntural per a convertir-se en un autèntic referent ètic i patriòtic del nou independentisme.

BAT BLOCS és, des d’aquest punt de vista, l’única plasmació d’allò que el gran Salvador Cardús va qualificar com “els sense nom”. Sí, som l’única. I per això té tant de valor.

I per això té tanta significació ètica i política en relació als blocs que no s’hi han adherit encara. Vol dir que són blocs que se situen en el passat, en la contemportizació, en un cert montillisme, en la por, en el fracàs.

Mireu, amics i companys que teniu bloc i encara no us heu afegit a BAT BLOCS: sou una mica covards, i ja podeu anar dient cosetes, que en el fons l’únic que feu és defugir el gran debat en el que estem sumits, i que cal que es resolgui patriòticament. Perquè en aquests moments tots sabem que el futur del país s’està jugant en la capacitat que tinguem de fer front al règim tripartit. I això és així, indiscutible. En Joan “Torrente” Barril ho reconeixia fa pocs dies. Els blocs, els comentaristes… som l’últim reducte de llibertat. I no es referia a tots en general, sinó als que combatem patriòticament el tripartit. La complicitat amb el tripartit, el silenci davant el tripartit, és por i falta de compromís davant el projecte espanyolitzador del PSC-PSOE. Vosaltres mateixos.

I amb això quasi que he dit tot el que volia….

Excepte que… també hi ha una vida blogosfèrica molt interessant més enllà d’aquestes coordenades polítiques i patriòtiques en les que ens movem. I vull fer referència a dos blocs d’aquests que llegeixo simplement perquè m’ho passo bé, tot i estar distant dels seus plantejaments.

El primer és aquest bloc genial, de la Beta, “Mi madre es idiota”. La Beta, a qui no conec, és de Madrid. I segons diu la llegenda que ella mateixa alimenta, és la filla de la Curri Valenzuela. El seu bloc és divertidíssim. Escriu ràpidament, de manera valenta, directa, buscant aquesta provocació extrema i vital que ens vol transmetre. I ho aconsegueix. Està com una puta cabra. Però el seu bloc enganxa molt i els seus escrits sempre provoquen alguna cosa. No us la perdeu.

El segon bloc que us vull recomanar és el d’un ocasional comentarista de Dies de Fúria, en Noctas. Què voleu que us digui… és un aire fresc i una visió de les coses que no és la meva, però que em resulta interessant. En Noctas és català, és un dels nostres. Però no és un dels nostres en el sentit més malalt patriòticament parlant. De fet jo crec que l’amic Noctas té un cert lío. I que gaudeix amb tots nosaltres. Però a mi quan més m’agrada és quan explica les seves històries, les seves coses, els seus problemes, les seves cerveses, els seus moments. Tots dos sabem que no estem alineats ideològicament… però què carai, amb gent com en Noctas i les seves aventures tot sembla més fàcil, més amable.

Doncs això. Que aquest últim exèrcit de Catalunya va endavant, que ha tingut baixes que sentim molt i molt, com n’Arnera o en Joliu. Però que gaudim de bona salut, i més ens val, perquè darrere nostre no hi ha res. I que més enllà de nosaltres i les nostres quimeres patriòtiques, la xarxa també ens proporciona accés a blocs i persones que ens ho fan passar bé amb les seves històries.

Salut a tots i totes. Per molts anys. I visca la terra, mori el mal govern!

divendres, 13 de març del 2009

Tancats a la UPF: gentussa totalitària, racistes, antisemites, perroflautistes i xoricets

Uns col·legues de la UPF em fan arribar els seus testimonis sobre la tancada d’aquests quatre subnormals contra el pla Bolonya.

No només m’han fet arribar els seus testimonis de les macarròniques vivències a què han hagut d'assistir, sinó que m’han aportat testimonis gràfics.

El primer que cal dir és que estem davant gentussa. No són estudiants, no plantegen reivindicacions de cap mena. Són gentussa totalitarista que empra la violència i la coacció com a únic mitjà, i no per als objectius que diuen defensar, sinó per a propagar la mentida, la insídia, i estafar la societat en general.

Estem davant quatre gats totalitaristes, que condensen el pitjor de cada casa, els pitjors tics del totalitarisme. Com podeu veure en les fotos adjuntes a aquest post, estem parlant de quatre gats, que estan provocant i intentant acabar amb la normalitat acadèmica de milers i milers d’estudiants i professorat de les nostres universitats. En el cas de la UPF és especialment paradigmàtic, perquè la tancada està alimentada per delinqüents alients a la universitat, vinguts expressament per a, com diuen ells, “liarla”.

Pel que em comenten els meus col·legues professors de la UPF, que van presenciar en directe el vandalisme d’aquesta xusma, l’ocupació inicial per part d’uns quants centenars de delinqüents va incloure gossos, porros, litrones, malabars, etc. És a dir, tota la parafernàlia habitual d’aquesta gentussa.

Seguidament van assaltar o intentar assaltar el bar de l’edifici, i saquejar les neveres de cerveses. Pel que m’expliquen, l’encarregat del bar els hi va fer front i no es va acoquinar davant els delinqüents. Ignoro si es van emportar el seu botí o no.

Van omplir de brossa i immundícies el pati de l’edifici de Roger de Llúria, i allà es van plantar els quatre energúmens, amb els seus gossos, malabars, litrones i porros. Un professor amic que hi va treure el cap va dir a una de les polloses que s’estava fumant un porro si sabia que allà no s’hi podia fumar, i la pollosa va respondre “sí, i tampoc es pot okupar i estem okupant”.

Un altre col·lega m’envia la foto del cartell que els totalitaris han penjat davant la cooperativa Abacus. El racisme i antisemitisme d’aquesta xusma és un element que hauria de provocar la nostra reflexió. I la de tots aquells que, com uns imbècils qualsevol, els hi riuen les gràcies.

Estem davant un fenomen molt preocupant, de gent totalitària, racista, antisemita, que vol imposar els seus criteris a la majoria silenciosa de les universitats. Que s’aprofita de la covardia general d’una societat que de l’únic que s’hauria de preocupar és d’haver covat al seu si una expressió feixistoide d’aquesta naturalesa.

Estem davant autèntics delinqüents polítics i socials, gent que evidentment no hauria d’estar a una Universitat, sinó a un reformatori.

Insisteixo: estem davant quatre energúmens totalitaristes. Les fotos en donen testimoni. I, pel que m’expliquen els meus col·legues de la UPF, ni tan sols les seves estratègies coactives han aconseguit trencar la normalitat acadèmica. A la foto que m’envien es pot veure clarament els quatre gats que són en la seva “assemblea” (és la rotllana) i a la UPF, pel que llegeixo a la seva web, hi ha més de 10.000 estudiants. Ja em direu si aquests mamons tenen cap dret a coaccionar com estan fent tota aquesta comunitat universitària.

Des d’aquí el meu suport a totes les autoritats universitàries que es decideixin a acabar amb la coacció. I el meu suport explícit als Mossos d’Esquadra si finalment han d’intervenir davant els feixistes. I, aquí, també, la meva postulació com a voluntari si necessiten qualsevol mena d’ajut per fer front a aquesta gentussa.

Ah! I finalment proposo instituir un premi nacional al subnormal de l'any que hauria de ser concedit, vitalíciament, per al subnormal que està en vaga de fam contra el no-res, és a dir, contra les pròpies mentides que ells diuen que és el pla Bolonya.

PS: un cop escrit aquest post he vist que finalment, i gràcies a Déu i al bon sentit, han desallotjat aquesta gentussa. Bravo!!! El nostre país no pot estar pendent d'aquests quatre energúmens totalitaristes. Bravo per la UPF i per la seva radicalitat democràtica davant els totalitaris.

dimarts, 10 de març del 2009

Joan “Torrente” Barril, la bien pagá


L’amic Josep Sort ha fet un post magnífic, dedicat a l'article que el “xèrif” Barril, "la bien pagá" , va fer sobre els bàrbars, incultes i illetrats comentaristes nacionalistes, amb especial atenció als blocaires.

L’article d’en Sort és tan bo que ja cobreix qualsevol resposta. Aquest article meu és per tant, una mica sobrer. Però és que li tenia moltes ganes, i una mica com en Sort, havia deixat córrer la resposta per a concentrar-me en el tema dels 10 mil.

Ara resulta que l’amic Barril, com un Torrente qualsevol, se’ns ha posat a “apatrullar” la xarxa. I l’home troba que els independentistes que escrivim sobre política no llegim prou, no sabem escriure, i som poca cosa més que uns autèntics hooligans a qui la xarxa facilita la nostra activitat destructiva, sense cap valor, sense cap mena de rellevància... perquè en una nova consideració de l'evolució humanoide, no pensem. Devem ser, en aquest sentit, una mena d'esglaó perdut en la teoria evolutiva. I en un atac de nostàlgia, parla d’aquells temps passats del pujolisme, que alimentaven una classe intel·lectual nacionalista culta i polida.

Quines llàgrimes de cocodril, Torrente

Fem un repasset de la teva cutrez de sociata altermundista, cursi i empalagosa.

El menyspreu que tu i tots els altres comissaris sociates heu professat per tot el que té a veure amb el nacionalisme (català, per suposat) ha estat, és i serà, quasi xenofòbic. La imatge del catalanisme com una seqüela indesitjable de tronats trabucaires, davant la tan oberta i cosmopolita intel·lectualitat sociata ha estat, és i serà, la vostra manera d’autoafirmar-vos.

Venir ara amb el cuento que els d’abans sí eren bons no cola, Torrente, no cola. Ja sé que és la tàctica que esteu seguint: els d’abans sí eren bons. No perquè ho penseu, que no ho penseu, sinó per a menystenir, per a continuar menystenint el que hi ha ara. El que som.

Però saps què passa, Torrente? Que me la porta fluixa el que pogueu pensar de nosaltres. No tenim cap trauma ni cap complexe d’inferioritat. Cap.

Perquè és clar, a força de tractar amb la gent d’Esquerra us heu pensat que tots els independentistes som imbècils. I això, xato, no.

Mira, un dels grans desastres del tripartit és que a tu, i a tots aquests com tu, ja us teníem posat el peu al coll i ja quasi us havíem deixat sense oxigen. I llavors apareixen els imbècils d’Esquerra i us ressusciten. I ara us hem hagut d’aguantar una temporadeta més.

I malgrat tot ara ja t’han començat les caquetes. Per això fots aquests articles lamentables. Perquè us pensàveu que ho teníeu controlat tot, que ereu els “putos amos”, però ves per on ha sorgit un moviment cívic incontrolable, que pensa per lliure, amb llibertat, i que us ataca amb bala, amb encert, i sense concessions. I això, és clar, us ha trencat els esquemes.

Quan per una via o per una altra ja us pensàveu que teníeu tots els mitjans controlats (públics i privats, inclosos els electrònics, oi, avorridíssims companys de Vilaweb?), i que els atacs només us podien venir de la dreta espanyola, cosa que encara us reforçaria… en aquest país indòmit, trabucaire, illetrat, inculte… ha sortit tot de gent que us diu el nom del porc i que denuncia sistemàticament les barbaritats que féu i el vostre projecte d’espanyolització implacable. I no som res, però encara us molestem. Doncs espera’t, espera’t…

M’agrada que ens reconeguis com el gra al teu cul, al cul del tripartit i tot el que representa. Sí, m’agrada pensar que no us deixem tranquils, que no seieu tranquils, que us provoquem, des de la nostra misèria, dolors intensos.

Ens acuses d’emparar-nos en l’anonimat. Bé, alguns sí que ho fem. D’altres no. Però en tot cas, els que ho fem ho fem perquè no tenim un exèrcit de sicaris com sempre has tingut tu que t’han protegit el teu cul, i que sempre t’han tingut a punt la sopa boba, a Barcelona TV, a la COM, a Catalunya Ràdio, on sigui.

També em reconeixeràs que tenim un dret legítim a l’autoprotecció, a la legítima defensa davant els matons del tripartit, com aquest altre gran intelectual d’en Bolaño, i que tenim dret a sentir-nos amenaçats per tots vosaltres. Perquè és clar, tu potser no que ets molt esplèndit i molt intel·lectual, però els teus són uns autèntics kinkis, i de les vostres pràctiques, el clan dels cal·labresos n’ha après molt ràpidament. De manera que fem molt bé de protegir-nos, de no posar-vos fàcils que amenaceu les nostres famílies, els nostres llocs de treball, les nostres associacions, la gent que estimem.

No et pensis que l’anonimat és una cosa estètica i covarda. Faries molt malament de pensar-ho. És legítima defensa. Perquè ja sabem perfectament que voleu acabar amb nosaltres. Igual com nosaltres volem acabar amb vosaltres. Citant una de les frases brillants de Torrente 1 “tengo yo cara de oso panda?”

Et recrees en la nostra incultura, que som poc llegits, poc instruïts, que no pensem (no tenim aquesta capacitat) i que per això fem el que fem. T’ha sortit de dintre, eh, això? Aquesta pretesa superioritat, aparellada amb aquesta insuportable superioritat moral que exhibiu, sempre instal·lats en el que considereu políticament correcte, que només és el que vosaltres decidiu.

Doncs lamento dir-te que també aquí pixes fora de test. Els últims anys hem assistit al sorgiment d’una nova generació desacomplexadíssima, preparadíssima i valentíssima que no ha de demanar permís a ningú per opinar (ni per a orinar) i per a pensar i pronunciar-se amb llibertat. De fet em sembla que això és el que més us acollona, veure com la millor gent d’aquest país, la més valenta, us ha girat l’esquena i es defeca damunt vostre i dels vostres projectes fastigosos.

Suposo que veure que a Esquerra hi ha un grup de gent com Reagrupament, que planta cara al clan dels Cal·labresos i al teu estupendu Carod deu ser com una mena de trauma difícil de pair. Pobre Carod, ell sí, tan llegit, tan dòcil... Veure que els independentistes fugim en massa d’Esquerra, ara que us pensàveu que ja ens tenieu domesticats, ha de ser molt fort, insuportable. Doncs espera’t, que això no ha fet més que començar.

Sí, Torrente. Com ja vam demostrar dissabte a Brussel·les, ja no ens alimenten molles. De fet us tirem pel cap el pa sencer. Aquest país ha reaccionat a una velocitat formidable, i la millor gent, una autèntica generació de la revolta definitiva s’ha alçat en contra vostre, del tripartit i d’Espanya, amb les úniques armes de la paraula.

Ataques com escrivim, perquè no pots atacar les nostres idees, el nostre compromís, el nostre coratge. Et fem por, Torrente, perquè ets un cagat, i perquè el dia que no tinguis els teus quinquis al teu voltant no sabràs què fer. Hauràs de llepar algun càrrec per les espanyes que tant has defensat. Perquè ara ja veus clarament el col·lapse dels teus cal·labresos; aquests que tant has defensat també i que semblava t’asseguraven la tranquilitat hispano-tripartita, s’estan quedant en res, en un autèntic “exotisme històric”, je je je.

Apa, ja saps què et toca. Fés abastiment de vàliums… i prepara’t, perquè això només ha fet que començar. I anem a per vosaltres.

dissabte, 7 de març del 2009

EN FLANDES (BRUSEL·LES) SE HA PUESTO EL SOL…


En l’imaginari imperial espanyol el tema de Flandes sempre ha estat molt present. Des dels sanguinaris “tercios de Flandes”, fins a la proclama de l’inici de la seva decadència imperial, quan diuen allò de “En Flandes se ha puesto el sol”.

Doncs bé, avui hem cargolat una mica més en l’objectiu d’alliberar-nos de l’opressió espanyola. Avui, a Brussel·les, a Flandes, s’ha posat una mica més el sol de l’espanyolisme.

I els catalans hem lliurat i guanyat una batalla heroïca, molt emotiva, molt important.

En el recorregut de la mani hi havia un local amb un nom que he considerat premonitori: “le fantôme espagnol”, el fantasma espanyol. Sí, els espanyols és evident que són uns fantasmes, i que exhibeixen aquesta condició sempre que poden; sense anar gaire lluny, en veure el local hi he entrat perquè he pensat que estaria regentat pel sr. José Zaragoza, un dels líders del tripartit.

Però no, no hi era. Millor per a ell. Tampoc hi havia la Terron, ni el Vidal Quadras, ni l'Obiols. Tanmateix, el rètol del local també ens és útil per descriure una de les principals victòries de la mani d’avui: ha estat com un gran exorcisme col·lectiu per a desfer-nos dels fantasmes espanyols. Enmig d’un país sotmès en el caos, en la confusió, fins i tot en la misèria moral… uns quants patriotes, una gent anònima, decideix posar-se a treballar i fer-ne una de sonada, rebelar-se contra el fatalisme en el que semblem sumits.

I avui hem tingut el fruit d’aquest treball: una mobilització massiva, realment massiva, milers i milers de patriotes catalans, que hi hem arribat del nord i del sud, de terra endins, de mar enllà, seguint la convocatòria.

I sí, als fantasmes, als nostres fantasmes, l’única manera de combatre'ls és precisament lluitant-hi, fent-los-hi front. I avui, a fe de Déu, que els hi hem fet front. El destí, el nostre destí, està a les nostres mans. Avui també s’ha demostrat això.

I també s’ha demostrat que aquest destí és important que no ens el manllevin els partits polítics. És important que la gent, aquest concepte genèric i indeterminat, prenguem la iniciativa, i deixem enrere aquesta època tan fosca de la nostra història.

PETITA CRÒNICA D'UN DIA MOLT GRAN
Això de llevar-se a les quatre del matí sembla que no sigui cap bon presagi de res. Costa pensar que un dia que t’hagis de llevar a les 04:00 pugui ser un bon dia.

Hem arribat a l’aeroport a un quart de sis de la matinada. Havia quedat amb l’Alfons López Tena, que ja hi era. Un cop amb la tarja d’embarcament els vips s’han dedicat a atendre els mitjans. He pogut saludar a l’Anna, i no a l’Oriol Junqueras, que estava exercint de vip. També m’he trobat al gran Jordi Bàlius (FNEC i Reagrupament) i els seus colegues, amb els que hem estat xerrant una bona estona.

A l’avió, amb l’ALT hem acabat d’enllestir el tema de l’aposta i el sopar de l’espoli, del que ben aviat us comunicaré les bases, perquè hi pogueu participar, tant en la juguesca com en el sopar.

Hem sortit amb retard. I hem arribat més justos del que teníem previst, però bé. A l’arribar en tren a Brussel·les Nord, l’estació i els voltants ja bullien de catalanitat, de gent mobilitzada. M’he trobat a la molt estimada i imprescindible Lídia Pelejà.

Amb el meu germà hem anat a buscar uns companys d’Unitat Nacional Catalana amb els que havíem quedat per a saludar-nos.

Després calia fer el millor que es pot fer a Bèlgica… anar a prendre unes birres. Que fossin quarts d’onze del matí és un fet irrellevant, quan l’estat de l’esperit és l’adequat. Una altra cosa és que sigui fàcil assolir l’objectiu. Hem recorregut la moderna avinguda on havíem estat concentrats sense trobar cap bar. Hem hagut de superar abastament el meeting point per a endinsar-nos a la part més vella, de carrerons estrets… fins finalment trobar un bar obert en condicions. Han caigut les primeres cerveses del dia.

Ja refets de la matinada, hem tornat cap a la mani, que ja estava formada. Una autèntica multitud es concentrava als voltants de la capçalera, mentre la mani s’estirava enllà de l’avinguda. L’hem anat resseguint. Ens hem trobat al Pere fent de fotògraf de la presència flamenca (poca, però molt visible). Anant enrere ens hem trobat al Jordi de Formentera, un dels altres joves patriotes inevitables i imprescindibles.

Finalment la mani ha començat a caminar i hem fet el primer tram, molt llarg, amb els companys d’Unitat, cap al final de la mani. Després hem volgut anar cap al davant, i hem començat a tenir la clara percepció de la multitud que s’havia aplegat. Ens hem trobat a la Rut Carandell, transmetent com sempre aquesta alegria i engrescaments únics. I així hem anat fent. Una autèntica riuada de gent vinguda de tot arreu de la nostra nació. Una riuada absolutament intergeneracional, de gent compromesa, festiva i combativa.

Hem fet un parell més d’aturades tècniques a diferents bars al llarg del recorregut de la mani. La ciutat al nostre voltant ha anat canviant a poc a poc, metres a metres. Hem passat de la ciutat moderna, de gratacels, del WTC, a la ciutat de cases més tradicionals, i finalment a la ciutat “àrab”, en una zona del recorregut de la mani on tothom era àrab, botigues, gent, etc. Al final de l’avinguda, la mani ha fet un gir de 300 graus i ha seguit per una desangelada i amplíssima avinguda enllambordada i creuada pels tramvies.

Cap al final d’aquesta hinòspita avinguda hi havia el final de la mani, amb un petit escenari facilitat per l’ajuntament de Brussel·les. Un escenari francament ridícul per petit, que ha impedit la gent que arribava poder seguir adequadament el desenvolupament de l’emotiu acte polític de cloenda. Auster i emotiu. Amb paraules de Pau Casals, amb la interpretació en directe del cant dels ocells, amb un extraordinari i impagable, únic, Enric Canela de mestre de cerimònies, amb la lectura del manifest en català i en anglès i finalment amb la intepretació, per part d’un animadíssim i megacrack Gerard Sesé de l’himne dels 10.000.

He tingut ocasió de saludar companys del consell dels 10.000, com n’Agustí o en Josep, que estaven orgullasament i legítimament eufòrics per com havia anat tot. Finalment també m’he trobat al gran Manel Bargalló (Blocs amb estrella, BAT BLOCS, Reagrupament), que enfundat en una gavardina caqui semblava que flotés, i no és estrany, després de la feinada que han fet, dels nervis, tensió… i èxit sense matisos del tot plegat. Ens hem abraçat i intercanviat unes breus paraules de complicitat abans no l’han cridat de nou per no sé què. Chapeau, Manel, i chapeau tots els qui he estat darrere l’organització. Felicitats i 10.000 gràcies!

Acabat l’acte ja era hora més que sobrada d’anar a menjar alguna cosa. Hem quedat amb els companys d’Unitat i després d’alguns estires i arronses hem fet cap al centre, a la part més guiri, je je je. Hem tingut un dinar d’aquells que es recorden, i finalment, a força de jaleo, hem aconseguit que ens convidessin a totes les birres que ens hem fotut al dinar., que no han estat poques.

I dels musclos i les cerveses hem enfilat ja novament cap a Brussel·les Nord, tren i xàrter. L’avió ha sortit puntualíssim. Les hostesses, bellíssimes, han tingut aquest cop la deferència de donar-nos les instruccions en català, llegint el text que el director de l’agència que havia fletat el xàrter, i que ens ha acompanyat perfectament en tot moment, li havia facilitat. Això ha estat rebut amb molta alegria per la concurrència, que ha aprofitat per deixar anar la seva felicitat per tot el que havíem viscut.

En el trajecte de tornada, un pocasolta ha acabat convencent la gran Núria Feliu, que ens acompanyava, com una patriota més, perquè cantés alguna cosa, concretament la Santa Espina (en commemorem l’aniversari). Ha estat un moment molt celebrat que ens ha posat a tots la pell de gallina.

I esostodo amigos. Ja tindreu moltes altres cròniques del que ha passat i hem viscut avui. Em sembla que també hi haurà moltes fotos…

Jo em reafirmo en que ha estat una diada màgica, molt emotiva i històrica.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: i caramb, arribem i encara veiem guanyar molt bé al Barça, empatar el Madrid i perdre l'Espanyol... jornada rodona rodona...