CEO: manipular desinformant

Avui s’ha fet públic el nou baròmetre d’Opinió Política del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO, Generalitat, govern de Catalunya) , corresponent al mes de febrer. Els lectors habituals del bloc tindreu sensació, amb aquest post, de dejà vu. Jo també pel que fa al CEO. Avui vaig més enllà en l'anàlisi, tot i que mantinc l'interès en fer accessible a tothom aquesta anàlisi demoscòpica del frau que perpetra el CEO, a través de la desinformació.

La meva recomanació seria la creació d’una comissió d’investigació o bé directament deixar-lo de fer. És indigne, i és indignant, que ens estiguem gastant els diners en un subproducte escombreria com aquest.

Els resultats que fan públics, i les informacions que generen són un exercici d’irresponsabilitat i manipulació conscient, perquè ofereixen uns resultats totalment enganyosos, i els seus responsables no fan res per corregir la situació, que es repeteix edició a edició.

Una enquesta que estableix l’opinió político-social a partir d’una mostra tan esbiaxada com la del baròmetre, i que a sobre desestima fer cap mena d’ús de les eines demoscòpiques habituals, per ajustar els resultats, per a ponderar-los… és directament una enquesta que aboca a resultats enganyosos.

Per tal que en una enquesta la mostra sigui representativa es procura sempre una adequada segmentació i distribució. El CEO no ho fa. La mostra amb la que treballa el CEO està absolutament esbiaxada, persistentment esbiaxada.

Fixeu-vos en el punt de partida de la mostra, i el seu biax, que podem analitzar a partir d’una dada tan senzilla com el record de vot: segons aquest record de vot de la mostra, els resultats de les darreres eleccions catalanes hauria estat el següent:

Victòria amplíssima del PSC-PSOE, amb un 23.6% dels sufragis (van tenir-ne el 26.8%).

Convergència i Unió hauria estat claríssimament derrotada, i només hauria aconseguit el 18.9% dels vots, és a dir, hauria quedat quasi 5 punts per sota dels sociates. Quan en realitat van obtenir el 31.5% dels vots, i van quedar 5 punts per sobre dels sociates. La mostra infravalora en…13 punts!!!! els votants convergents, aquesta part del mapa electoral que formen els votants convergents. Des d’aquest punt de vista està absolutament allunyada de la realitat, és una mostra gens representativa de la societat, del mapa electoral. I per tant, si no es fa ús de les tècniques demoscòpiques que permeten efectuar correccions, els resultats i la realitat no tenen res a veure.

Curiosament a la mostra els tres partits del règim només estan infrarepresentats en relació als resultats de les darreres eleccions en uns 3 punts cadascun (sociates de 26.8 a 23.6, esquerra de 14.0 a 11.5 i ecocomunistes de 9.5 a 6.0). Però en canvi, CiU té un biax a la baixa de 13 punts!!! I el PP de 7 punts!!! Ben curiós, oi? Per no dir una altra cosa. Per no dir que només això ja demostra l’autèntic petardo malintencionat que tenim al davant. I com la manipulació es genera a través de la mostra esbiaixada.

Anem ara a un dels altres paràmetres bàsics per veure l’evolució de les intencions de vot i el potencial electoral de les diferents opcions: la fidelització de vot, és a dir, l’encreuament entre el record de vot i la intenció de vot.

En aquest paràmetre Convergència i Unió surt claríssimament reforçada: un 80% del seu electorat declara que continuarà votant CiU, que es converteix així en el partit amb una major fidelitat electoral. És, per més que diguin els quinquis del Baix Llobregat, el partit els electors del qual es mostren més satisfets amb la tasca que fa el partit i declaren que el continuaran votant. I ho fan 11 punts per sobre dels sociates i d’ICV-EUA, que se seiuten en el llindar del 68% de fidelització (12 punts per sota). A la cua hi trobem el PP i ERC, amb tan sols un 60 i un 61% de fidelització de vot.

És a dir, Esquerra continua essent, per més que el sr. Ridao es proclami satisfet per l’enquesta, un partit a la deriva, ja que 4 de cada 10 antics votants a les últimes catalanes ara NO els votaria. És una dada esfereïdora en termes demoscòpics i polítics.

Ara imaginem que l’enquesta del CEO no estigués manipulada en la seva base, i que per tant la mostra recollís un 28% de votants de Convergència (és a dir, els 3 puntets per sota que tenen els partits del règim, i no aquests 11 punts per sota). Si a això hi afegim la fidelitat de vot, que està 11 punts per sobre del votant sociata i eco-comunista-islamista i gairebé 20 punts per sobre del d’esquerra…

Bé, el resultat de la intenció de vot no tindria absolutament res a veure amb el que ofereix el CEO i que estan recollint els mitjans. Res a veure. Podria oferir, tranquilament, que CiU pot estar fregant en aquests moments entre els 8 i els 10 punts d’avantatge sobre els sociates (en no poder treballar per circumscripcions això dificulta l'anàlisi). És a dir, podria doblar el percentatge diferencial que va treure als sociates les últimes eleccions.

Però no s’acabarien aquí les males notícies per al règim. Perquè com dic, Esquerra continua essent la balda feble del tripartit, perquè és el partit amb una menor fidelitat de vot. I això ja sabem què vol dir. Vol dir que en aquests moments Esquerra està perdent vots a punta pala, a cabassos.

Esquerra va perdre, de les catalanes del 2003 a les del 2006, uns 130.000 vots, fins quedar-se en els 416.000. Si Esquerra perd aquest 40% de vot que no fidelitza, implicaria una pèrdua d’uns 166.000 vots, el que situaria el partit col·laboracionista en l’entorn dels 250.000 vots. Això també és excessiu, perquè possiblement, al final, no perdi una part d’aquest 40% i perquè també pot estar infrarepresentada a la mostra (els famosos 3 punts)… Bé, en aquest cas tindríem que realment Esquerra s’està movent en el llindar dels 300.000 vots, que és el que li va marcar les últimes generals (291.000 vots). Unes dades força coherents.

Tot això, amics i amigues, són càlculs ràpids a partir d’una informació esbiaixada, però intentant reconduir en termes de sensatesa demoscòpica el que ens explica l’enquesta.

El que és més evident de tot és, per tant, que CiU continua creixent en expectativa de vot, i que Esquerra continua en caiguda lliure. I que els sociates o es queden com estan (en el seu pitjor resultat de la història) o encara reculen més...

Ara que cadascú es conformi amb el que vulgui, i que facin els titulars i les declaracions que creguin convenients, però no ens poden enganyar. Ja ho intenten, ja… però no ens deixem.

I dos últims apunts: curiosament (ja sé que es tracta d’un baròmetre, però malgrat tot és indicatiu de la mala fe)… el partit que està sistemàticament infrarepresentat a l’enquesta és Convergència. Al baròmetre de l’octubre estava en el 19.4 i ara està en el 18.9 (cada cop més lluny del 31.5% dels vots que van obtenir). Ben curiós, sí senyor, ben curiós. Manipulació i/o incompetència?

I encara més important per a l’anàlisi política que ens interessa: els vots que perd Esquerra només en una petita part, un 10%, van a CiU (fora bo que a CiU prenguessin nota d'aquesta dada). El 30% encara no sap què farà. Només un altre 10% té clar que votarà en blanc. En definitiva, el que sempre diem: el partit dels exvotants d’Esquerra serà, serem, el 2010, clarament superior en nombre a Esquerra. Així són les coses. Que els cal·labresos continuïn, que continuïn...

Finalment, senyors del CEO: a qui voleu enganyar? Fins quan aquesta manipulació a través de la desinformació… i amb els diners de tots?

Visca la terra, mori el mal govern!

Obsessions malaltisses

El tal Benach, una persona de nul·la formació, de fet amb una formació molt per sota de la mitjana del país (que ja és dir!), i que circumstancialment té el cupó de la bonoloto per presidir el parlament de Catalunya, ha dit que Convergència té una “obsessió malaltissa amb Esquerra”.

Té collons la cosa. De fet, com qualsevol cosa que digui aquest indocumentat, no cal ni donar-li la més mínima importància. Però avui faig una excepció i m’hi refereixo, perquè em sembla que aquesta animalada no és només fruit de la incapacitat per a la reflexió del personatge, sinó que és una letania prou escampada entre el Clan dels Cal·labresos, que aprofiten qualsevol vòmit per llençar-nos-la a sobre. I perquè a més a més em sembla prou eloqüent del que ens espera en el futur, per si encara hi ha algú despistat.

Perquè, és clar, que algú, des d’Esquerra, després d’haver convertit aquest històric partit en una miserable crossa sociata, en un nou Euzkadiko Ezkerra, parli d’obsessió malaltissa de Convergència en relació a Esquerra, frega la denúncia penal. Que algú, des d’Esquerra, després del tripartit 1, del tripartit 2, dels fets de la diputació de Girona, dels fets de la diputació de Lleida, dels fets de l’ajuntament de Girona i dels fets de tots i cadascun dels llocs on Esquerra ha pogut fer fora del govern Convergència, pactant amb qui sigui, parli d’obsessió malaltissa de Convergència amb Esquerra… és per trucar al cotolengo a veure si troben a faltar-hi algú.

El problema no són els esputs que puguin proferir aquesta banda de disminuïts psíquics que tenim a la direcció d’Esquerra i al govern. El problema és que encara hi ha gent de bona fe que els hi fa cas.

Aquí hi ha dues coses que hem de tenir molt i molt clares:

La primera és que l’objectiu del tripartit, l’objectiu del règim del tripartit és la destrucció de Convergència i de qualsevol forma de dissidència que hi hagi al país. A això dediquen tots els seus esforços i acords. Aquesta aliança entre els kinkis del Baix Llobregat, els ecocomunistres-islamistes i els disminuïts d’Esquerra només té un objectiu: acabar amb Convergència, que és l'única gran organització del país que se'ls escapa del control. Com sigui, al preu que sigui, i invertint-hi el temps i els recursos que calgui.

La segona és una derivada de la primera, i és que, per més xorrades que puguin proferir, per més gesticulacions que puguin fer, el tripartit està blindat. Està blindat el segon tripartit, i està blindat el futur tercer tripartit si l’aritmètica parlamentària ho permet. Això no ho pot dubtar ningú. Us prego que no ho dubteu, perquè és així.

Mentre la suma dels tres tarats que conformen el tripartit sumi, hi haurà tripartit. El tripartit no és un acord de govern, no és una aliança… és un règim. Han projectat i estan executant de manera implacable la conversió de l’escàs autogovern català en un règim autoritari, en el sentit d'exercir un control no democràtic sobre tota la societat amb l'objectiu d'eliminar qualsevol forma de dissidència al tripartit. Aquesta és la seva única finalitat.

El control que exerceixen sobre tots els mitjans de comunicació catalans és brutal. El control que ostenten sobre el nostre país, és demencial. Només us diré una cosa: si Convergència guanyés per majoria absoluta les properes eleccions al parlament del Principat, els socialistes continuarien controlant el 60% de la despesa pública a Catalunya. Un autèntic règim.

NACIÓ, AEROPORTS I “TERMINALS”

Aquesta nit vinc d’una molt interessant taula rodona a ESADE, “Nova Terminal Sud de l’Aeroport de Barcelona”, organitzada per l’associació d’antics alumnes. Hi han intervingut Oriol Balaguer (director general de ports, aeroports i Costes de la Generalitat), Joan Gaspart (president de Turisme de Barcelona), Germà Bel (catedràtic de Política Econòmica de la UB) i Carles Arsequell (director comercial per a Espanya i Portugal de Singapore Airlines).

L’operació d’Spanair ha estat una alenada d’aire optimista en un país que porta, des del tripartits, una encadenació de desastres insuportable. En Gaspart ha remarcat que és una iniciativa privada, de la classe empresarial catalana, que n’assumeix el risc al 100%. En Gaspart ha estat amable i ha agraït el suport prestat pel govern català. Que bàsicament vol dir que s’agraeix que no hagin ficat la pota. Simplifico, és clar. Però no m’equivoco.

La propera inauguració de la nova terminal és una altra excel·lent notícia. És, les coses com siguin, una important infraestructura. I dic important i no importantíssima, perquè el superlatiu depèn de la gestió que se’n faci. Com ha recordat el professor Germà Bel, l’adjudicació actual de la nova terminal és catastròfica, ja que s’han reservat les millors places per a la conexió amb Madrid. Això és fatal. No és tan important la infraestructura en si, sinó l’estratègia i l’aprofitament que se’n faci.

El sr. Balaguer s’ho ha fet de sociata clàssic, medul·lar. Ha lloat AENA, ha enaltit la infraestructura, no hi ha vist cap però… i ens ha presentat la nova llei d’aeroports del govern català. Aquesta gent són realment acollonants… Resulta que el més calent en matèria d’aeroports (excepte el futur aeroport de Lleida) és a l’aigüera… i nosaltres ja estem fent lleis i regulacions.

Vull dir que la primera preocupació que hauríem de tenir no és aquesta obsessió reguladora, de lleis i –segurament- prohibicions, adreçada a ordenar les misèries, com p.ex. els drets dels usuaris (valga’m Déu!)… sinó la d’aconseguir el traspàs dels aeroports d’AENA (començant pel Prat i seguint pels de Girona i Reus). I si no el traspàs, que seria la sol·lució òptima, la seva privatització, amb l’entrada de capital privat i una participació del govern català i dels governs locals.

Doncs d’això, res. Al final de tot, en el power point, tenia una línia: “consorci”, de la que evidentment no ha explicat res. Un desastre, una mostra més de la submissió sociata i tripartita.

El nostre gran gurú en matèria d’aeroports i d’analitzar la importància de les infraestructures per al desenvolupament del país és en Ramon Tremosa. Avui no hi era, és a la London School of Economics, però el professor Tremosa ha deixat palès als seus llibres, negre sobre blanc, la ineficàcia per a BCN i Catalunya de la gestió aeroportuària d’AENA. Tal i com estan les coses, la gestió d’aquest monstre estatista i espanyolista és i serà letal per als nostres interessos. Perquè el seu principal objectiu és la capitalitat de Barajas i de la seva companyia de bandera, Iberia (recordem-ho, participada per Caja Madrid).

Només amb una gestió autònoma (políticament o empresarialment) l’aeroport de Barcelona pot desplegar tot el seu enorme potencial, tan necessari per al nostre país. L’operació Spanair ens ofereix, a més, una oportunitat enorme, brutal, de convertir el Prat en un dels grans hubs del sud d’Europa, de la mà de la seva aliança internacional, Star Alliance, que comanda, entre d’altres grans companyies, Lufthansa. En aquest sentit en Balaguer sí que ha estat encertat al mostrar gràficament aquesta possibilitat.

El Dr. Tremosa ha fet, a més, una feina impagable de formigueta, estudiant, des del total compromís amb el país, tots els possibles models aplicables a la nostra situació, després d’escoltar també els diferents sectors que hi tenen alguna cosa a dir i de patejar-se el país. I ha fet propostes. Propostes agoserades, ambicioses. Propostes per dotar d’un potencial econòmic a Catalunya i tots els Països Catalans en aquest començament de segle.

Com bé ha resumit en Rafael Serra, d’ESADE Alumni, en les conclusions, i citant a un professor nordamericà, al s. XVIII la clau econòmica varen ser els vaixells, al s. XIX el ferrocarril, al s. XX les autopistes… i al s.XXI la clau econòmica la tindran els aeroports.

No és només la importància econòmica del trànsit aeri. En absolut. És el potencial de desenvolupament i competitivitat que ofereix una bona i ordenada infraestructura d’aeroports, zones industrials, coneixement, ports, ferrocarril i carretera.

I a Catalunya, a Barcelona, però també a Girona, Reus i el futur aeroport de Lleida i potser el de les Terres de l’Ebre, estem en una situació òptima si ho sabem aprofitar.

Ara com ara no podem. Això és així de clar. Tal i com estan les coses, tenim tots els números per no poder aprofitar aquesta enorme oportunitat.

Faig meva una frase que vaig sentir al president Pujol en una conferència recent: “el món cada cop és més petit i el temps cada cop passa més ràpid”. Aquestes oportunitats NO es poden deixar passar. L’oportunitat de pujar al carro de ser una de les regions punta d’Europa, plenament competitiva a la globalitzada escala mundial, no la podem deixar escapar. Perquè d’aprofitar-les o no depèn el nostre futur. I avui en dia ja no es presenten segones oportunitats, en segons quines coses. En Gaspart (curiosa imatge i mutació la d’aquest home…) ha vingut a dir alguna cosa així com que normalment, en els negocis, si una cosa no et surt, l’endemà, o d’aquí un mes o un any te’n pot sortir una altra; però que això no servia per a l’operació d’Spanair, que era o ara o…ara. I jo afegeixo, perquè així ho explica en Tremosa, que passa igual amb el tema logístic i d’infraestructures.

UNA REFLEXIÓ EN CLAU POLÍTICA I DE PAÍS

M’agradaria convidar-vos a una reflexió sobre el nostre país, i sobre tot això de què tant ens agrada parlar, que si sobiranisme, que si independentisme, que si nacionalisme, que si què sé jo quantes palles mentals més….

Mireu… si hem arribat aquí, on som ara, si encara existim… és perquè generació rere generació, fins i tot quan tot semblava perdut, hi ha hagut gent que s’ha preocupat intensament, molt intensament i molt des de dins, de fer-ho possible. I han estat multidimensionals.

Què vull dir amb multidimensionals? Doncs que han procurat pel país des de les seves diferents dimensions. El nostre país no és pla, ni existeix un únic pla de la nostra realitat. I si hem arribat fins aquí és perquè hem sapigut treballar en els diferents plans d’aquesta realitat. Si no ho haguéssim fet, si no ho haguessin fet els que ens han precedit, ja no seríem aquí.

Existeix, evidentment, la dimensió política, que és nuclear, però que no és l’única. Existeixen també les dimensions econòmica, territorial, social, cívica, cultural, lingüística (transcendent, el nostre gran eix i suport nacional), de formació, etc. Fins i tot en el seu moment va existir la dimensió militar…

És per tant un reduccionisme estúpid pretendre treballar exclusivament sobre la dimensió política. Si els homes de la Renaixença haguessin posat tots els ous a la cistella política probablement a hores d’ara ja no estaríem aquí. No ho van fer. Vull dir que al costat d’aquella reivindicació històrica de caràcter polític de la que va sorgir la Mancomunitat, van impulsar polítiques clau en les diferents dimensions…. I ho van fer tan bé i la seva obra va ser tan important que a hores d’ara el seu llegat encara no ha estat superat (això és una mica exagerat, és evident, però vull emfatitzar aquesta importància pluridimensional, els resultats de la qual han arribat als nostres dies, i formen part del nostre esquelet nacional).

Per això em semblen del tot puerils algunes reaccions –poques i desquiciades, però que s’han generat- a algunes de les declaracions que ha fet en Ramon Tremosa. En Tremosa és, forma part, d’aquesta dissortadament escassíssima raça d’homes i dones catalanes que ens fan forts, que ens preparen per a sobreviure, que ens permeten ser, i que ens permetran, sens dubte, ser lliures algun dia.

Jo, p.ex., al seu costat, només sóc un hooligan. No puc aportar gairebé res al meu país. Tan sols puc oferir ser mà d’obra en aquest procés de construcció de la nació i de la nostra llibertat. Ell fa una aportació descomunal, impagable, des del més profund arrelament i fidelitat a la nostra nació i a la seva causa, la seva llibertat. I és una aportació multidimensional, en la que ocupa, privilegiadament per a nosaltres, una posició de guia en molts camps, començant per la seva preocupació per la nostra economia.

I ara en Tremosa també ha entrat en el camp polític, i ho ha fet amb un missatge molt clar: hem d’arrencar de les mans d’aquesta banda del tripartit el nostre país. Això és un objectiu vital, absolutament urgent i clau per a la nostra supervivència nacional. I ho ha dit molt i molt clar “si no tingués la convicció que Esquerra vol reeditar un tercer tripartit no m’hi hauria ficat”.

En Tremosa ha optat per l’acumulació de forces. Però ha anat més enllà; en unes declaracions que també comparteixo 100% ha dit alguna cosa així com “no sóc independentista com ho són els d’Esquerra”.

Jo tampoc ho sóc. De fet sempre he dit que m’agrada definir-me abans com a patriota que com a independentista, per bé que també, és obvi, sóc independentista. Però no ho sóc com diu que ho és l’actual Esquerra, la seva direcció i el personal que els hi dona suport.

El concepte “independència” en mans d’aquesta púrria col·laboracionista i incompetent de la direcció d'Esquerra és “terminal”, i no en termes aeroportuaris, sinó perquè és letal per a la nostra nació.

Per desgràcia abunda molt entre nosaltres aquest “independentista terminal”, aquest personatge que s’aferra a la paraula i ens porta a la ruïna, ens aboca a la desaparició.

Esquerra ha desprestigiat i prostituït del tot el concepte “independència”. Costarà molt refer un discurs independentista coherent i creïble. Però és que a més a més el tripartit està a punt a punt d’ensorrar el país, amb les seves polítiques. El país se’ns cau a bocins miris per on miris.

Allò que és essencial a hores d’ara és acabar, com sigui, amb aquest drama nacional. Cal refer el país des d’una perspectiva multidimensional, íntegrament. També en política, amb l’establiment del Dret de Decidir com a eix de la nostra regeneració nacional.

I, mentres tant, mentre fem tot això, mentre els “tremoses” fan tot això i ens garanteixen que poguem llegar un país als nostres fills, no deixar de treballar perquè hi hagi una veu forta, políticament creïble i respectada, coherent i digna, que torni a posar en el nostre escenari polític l’exercici d’aquest dret de decicir, guanyar la independència. Per a aquesta segona dimensió política només hi ha una via: liquidar l’actual direcció d’Esquerra i la seva estratègia. I, alhora, per assolir aquest objectiu només hi ha un camí: que s’ensorrin electoralment. Som-hi! Ho tenim a tocar.

Visca la terra, mori el mal govern!

DE CAP A BRUSSEL·LES!!!

“Què bonic, què bonic, m’he dit”, canten els Manel, que avui han estat premiats per la gent als premis Enderrock. Hi he anat a passar l’estona, amb els amics de B33. Sempre un plaer i un honor gaudir de la seva sincera i patriòtica amistat! I més quan et conviden en plan VIP.

Doncs sí, aprofitant les lletres i les músiques d’aquest enorme grup, revelació, que a mi em va ser revelat per l’amic Arnera, avui us dic… “què bonic, què bonic, m'he dit”. I és que no hi ha com posar una bona melodia a les frases que ens passen pel cap, a les nostres idees.

El 7 de març hi ha convocada una manifestació molt interessant a Brussel·les, per a reivindicar el dret d’autodeterminació. Jo hi aniré. És clar que hi aniré. Perquè què bonic fora, què bonic serà, una mobilització important del nostre poble al cor d’Europa. Ara que ens sembla estar tocant fons, que ens sembla impossible anar pitjor. Ara, justament ara, o justament per tot això, una iniciativa que neix 100% de la gent normal, del ciberactivisme. Una iniciativa que és un cop de puny sobre la taula, per expressar el nostre cabreig, la nostra emprenyament.

Però és més. Jo diria que és molt més. Jo diria que és una proposta absolutament boja. Fantàsticament boja, que entronca amb la nostra ànima més romàntica i èpica. A qui se li acut, amb la que està caient, anar-se’n a Brussel·les? Doncs a nosaltres, als catalans.

A mi em recorda una mica, salvant totes les distàncies, l’aventura de Prats de Molló. Salvant, sobretot, la distància que anar a Brussel·les és una iniciativa cívica i pacífica, que l’únic –el molt- que pretén és fer sentir la nostra veu al cor d’Europa. No és cert, com ha dit algú, que a Brusel·les no hi hàgim d’anar a fer res. I hem d’anar a fer tot. O és que algú es pensa que els espanyols ens donaran alguna cosa, que acceptaran res democràtic que surti de Catalunya? No, amics, no. La democràcia catalana només s’acceptarà al món si s’accepta a Brusel·les. Per això ens hi hem de deixar sentir, des de ja.

O algú es pensa que si tanquem els dos ulls i ens quedem quiets a dins del llit i ens cantem una cançoneta se’ns arreglarà el nostre món, Catalunya? No, amics, no.

Després de l’hecatombe en que ens ha sumit el tripartit i en general tota la política catalana… ja va essent hora de que comencem a creure una altra vegada en nosaltres mateixos. Que siguem generesos amb nosaltres mateixos i amb la nostra causa. Amb els nostres ideals, amb els nostres somnis.

Sí, ja va essent hora que abandonem aquest posat de gos apallissat que es llepa les ferides. Sí, ens tracten com a gossos, i tenim tots els motius del món per llepar-nos les ferides. Però no és això el que aquest moment reclama.

Reclamem que ens tornin els nostres sominis. És això el que reclamem. Que poguem tornar a somiar. Que poguem tornar a creure en nosaltres mateixos i en els nostres somnis. Aquesta és la nostra única realitat: els nostres somnis.

I el dia 7 tenim una cita amb els nostres somnis. A Brussel·les. Perquè, com canten els Manel:
“I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
tot fent evident,
que per un moment,
ens en sortim.”

Amunt i crits, amics, amunt i crits! I el 7, tots a Brusel·les!

Quina democràcia?

El Tribuna Suprem, que forma part d'aquesta aberrant trama político-institucional espanyola, ha tornat a impedir a ciutadans bascos presentar-se a unes eleccions.

Els arguments són absolutament delirants. Tot el que té a veure amb la llei de partits i la seva aplicació és delirant, democràticament delirant. De quina democràcia ens parlen? De quin estat de dret?

Cap delicte. Cap. Només aquesta persecució implacable de tot el que pugui ser expressió política de l’esquerra abertzale. Una arquitectura jurídica que ens situa directament en l’exclusió política a desenes de milers de persones que no han comès cap mena de delicte.

Excepte que, p.ex. considerem que el fet que una persona, en alguna ocasió, hagués estat interventor d’un partit legal en unes eleccions, és motiu més que suficient per il·legalitzar tot un altre partit.

Aquest cop són dos: Askatasuna i D3M. No acabo d’entendre com no se’ls cau la cara de vergonya.

Tot el que passa forma part d’una gens subtil estratègia d’aniquilació. En aquesta estratègia, PP i PSOE no han presentat fisures, més enllà de discrepàncies puntuals pel que fa a la velocitat d’aplicació de certs instruments.

S’omplen la boca de democràcia i estat de dret, però el que han configurat és un aparell autoritari que converteix la seva democràcia en un simple joc de toleràncies. Perquè en l’altre extrem tenim la denegació, al govern basc, de la cel·lebració d’una consulta (com faran aquí, si mai ho decidim fer). És aquest extrem que vam patir nosaltres també, directament, quan s’intentava aprovar el nou estatut.

Un sistema, l’espanyol, ja definitivament condicionat per aquesta estratègia, que té en els fenòmens totalitaris de Unión Progreso y Democracia o Ciutadans la seva expressió sense màscara, a pit descobert.

Aquesta estratègia es va urdir en la segona legisltura Aznar. Una legislatura devastadora des del punt de vista democràtic. Però allà s’inicia, de manera radical, el canvi total de paradigma polític de l’estat espanyol. Fins ara aquest canvi ha tingut en PP i PSOE les dues cares de la mateixa moneda (la radical i l’amable). Ara s’hi sumen aquestes supuracions predemocràtiques de la Rosa Díez i companyia.

Els eixos em semblen molt clar: rearmament del poder central de l’estat, limitació clara i definitiva del marc autonòmic, amb un buidatge fàctic de les competències de caràcter polític, i amb una radical exclusió dels drets polítics bàsics, que té en la llengua la seva màxima expressió, el seu ariet uniformitzador. La seva croada per a la imposicio del castellà és brutalment antidemocràtica. L’objectiu és imposar el castellà com a única llengua oficial, amb un status clarament superior a les altres, que són tolerades. El mateix raonament s’aplica a la resta de qüestions polítiques. Es tolera l’exercici de competències, però es limita a un exercici sempre subordinat a l’espanyol, al central.

Tot això forma part de l’evident bloqueig, col·lapse, del sistema autonòmic. Un col·lapse que no té marxa enrere, que no és reversible. Pel que fa a nosaltres, em sembla molt clar que no existeix cap altra sortida que tirar pel dret.

En aquest tirar pel dret nosaltres hem de ser particularment exigents amb nosaltres mateixos. No podem cometre errors. Ja ho deia Gandi, en una frase que m’agrada molt “hem de ser moralment superiors”. Sí, pot semblar injust, però hem de ser molt millors que els nostres enemics. Perquè ja sabem que no podem esperar-ne res, d’ells. I perquè ja sabem que ens negaran sistemàticament qualsevol dret. Sabent-ho, hem d’estar preparats per a assumir la situació crítica, que és inevitable. Però hi hem d’arribar fent les coses molt ben fetes. Hi estem obligats.

En canvi els espanyols no estan obligats a res. Ja ho estem veient cada dia. Avui, amb la anul·lació de les candidatures d’Askatasuna i de D3M.

FOR EVER YOUNG

Curiós dia, avui. He assistit, aquesta tarda, a la conferència de debat independentista que s’ha esdevingut a Barcelona, a Fort Pienc…

Tot el que he sentit ha estat una mena de “dejà vu”. Quantes vegades havia sentit allò que estava sentint en aquells moments? Quantes vegades, que ni tan sols m’afaitava, ja sentia el mateix… la unitat independentista… uf!

Ai, amics… jo perquè ja m’ho prenc amb una certa ironia tot plegat… perquè sinó ja m’hauria tallat, políticament parlant, les venes.

Però en fi. L’important és que hi ha un xup xup impressionant en el sobiranisme, en l’independentisme, que hi ha nous i importants referents. Que tots som conscients que estem davant un moment molt important… i que tots volem estar a l’alçada del moment històric.

Després hem anat a prendre birres amb els amics. Ah! Les birres! I els amics, les risses, la conya, l’autosuficiència…

Després et lies. I apareixen més amics, i apareix el teu germà –el meu, vull dir- i la seva colla, tots amb els freds perrys, tots smart and cleen, tots ells amb els seus tatuatges patriòtics relluents.

Llavors et mires –em miro- des del fons de les gerres de cervesa. I m’aixeco la màniga del xandall Cymru, i em miro el tatuatge de Jaume I desgastat, molt desgastat…

I et diuen que hi ha una festa skatalitika. I hi vas. I un cop hi ets, sense tenir-ne massa ganes, et sents gran, molt gran. Però els veus tots allà, tan rapadets, tan endreçadets, tan polits. Els veus allà ensenyant-se els tatuatges…. I tu –jo- allà. I la música, que et venen ganes de cridar “yeeeeeeees”, perquè és la teva música. I llavors estan elles, tan sexys amb les seves camises a quadres, que et diuen, “tu tens molt estil”.

I et veus allà, com quan et vas llegir The sprit of 69’, The skinhead bible… I et veus allà, et veus als bars que sempre vas freqüentar, la penya, l’estil, sí, l’estil… i les hòsties, les mogudes, les borratxeres impressionants… fins i tot trobes a faltar aquells himnes oi...

I finalment te’n vas –me’n vaig-, com si no hagués passat el temps. Com si jo fós aquell jove impúber que començava a militar, i tot s’ho creia. Com si jo fós aquell jove que es va fer el primer tatuatge dels molts que porto, i que l’anava ensenyant a tothom, tan orgullós...

For ever young, he pensat…mentre el taxi em portava al Poble9 i no deixava de pensar en la cançó.

Visca la terra, mori el mal govern!

PERFECT DAY

Acabo d’arribar a casa. Són gairebé les tres de la matinada. El Barça ha guanyat 2-0 el Mallorca en el partit d’anada de semifinals Copa. Hem sopat al Roure. I hem acabat fent unes birres al Maria.

Abans, al migdia, he tingut la sort –l'honor!- de poder assistir al dinar de l’ambaixador d’Israel, Raphael Shutz.

Per condensar aquest dia tan intens he posat a l’equip de música en Lou Reed: Perfect day. Realment ha estat un dia perfecte. Tan perfecte que fins i tot em fa mandra escriure. Però estic obligat, per a compartir el que sento.

Sabeu… aquests subnormals d’ideòlegs d’Esquerra ens van vendre aquella xocolata del lloro que feien els tripartits, que pactaven amb els espanyolistes, per evitar que a Catalunya hi hagués dues comunitats. Imbècils.

Doncs sí, vet aquí que finalment heu aconseguit que hi hagi dues comunitats…

Perquè avui, mentre sentia l’ambaixador d’Israel, mentre observa els amics que m’acompanyaven al dinar… he pensat que sí, que efectivament hi ha dues comunitats, a Catalunya.

Més que dues comunitats, som dues civilitzacions diferents. Mentre un cop més sentia una vergonya aclaparadora per tot el que havia passat al meu país davant el conflicte d’Israel amb el terrorisme islamista de Hamàs… fins i tot abans que els proislamistes de Hamàs saltessin a la pista del Palau…. Pensava que sí, que a Catalunya vivim dues comunitats diferents. Molt diferents. Radicalment diferents.

Ara ens governa la comunitat de les tres “is” (III): Imbècils, Irresponsables i Insuportables.

Aquesta comunitat/banda exhibeix un menyspreu absolut pel que ha estat i és Catalunya. Presoners de les seves ideologies totalitàries, menyspreen la Catalunya que històricament s’ha construït i s’ha reivindicat: una Catalunya civilitzada, pròspera i lliure.

La Pilar Rahola, al dinar, ha explicat una “anècdota”. Diu que un amic comú amb Shimon Peres li va explicar que el president d’Israel, davant tot el que estava passant al nostre país va comentar al seu interlocutor la seva estupefacció: “què està passant a Barcelona? Va dir. I va afegir, per emfatitzar la seva estupefacció, la seva amistat i respecte envers el president Jordi Pujol. Que avui seia al costat de l’ambaixador tot dinant.

I és això, amics. És això. Catalunya, el nosre país, pateix del que una nació tan petita com la nostra no pot patir: una pèrdua absoluta de prestigi. La imatge que estem donant es correspon plenament amb el que passa al país, amb la realitat del país. Perdem prestigi, respecte, perquè no es pot respectar aquesta merda de govern que ens representa i la gent que li dona suport. No es pot respectar aquesta merda en la que ens hem convertit.

Sí, amics, ni independència, ni dependència, ni drets ni òsties. Les dues comunitats finalment s’han manifestat amb tota la seva cruesa.

La comunitat de les 3i que ens governa. Un govern propi de qualsevol república bananera: atur salvatge, endeutament salvatge, idees de salvatges, maneres de salvatges. Populisme com a tota recepta. Estafa i mentida com a tot eix polític.

Què podem oferir al davant l’altra comunitat? Doncs gent normal. Gent assenyada. Gent que entén el que és el país. Gent que sap que Catalunya és un país de l’europa occidental. Gent que valora, per damunt de tot, els valors de la democràcia i la llibertat. Gent que repugna el totalitarisme, en qualsevol de les seves manifestacions: islamisme, postcomunisme, postmarxisme atroç…. Gent que sap que la llibertat només arribarà a partir de persones lliures i que estimin la llibertat, no de la mà dels defensors de les més sagnants realitats neofeixistes del nostre temps, com l’islamisme i el postcomunisme.

I sí, què collons, jo vull compartir aquest goig de la llibertat i l’alegria per viure i per viure en un país civilitzat, lliure i pròsper, amb gent com la que avui he compartit el dinar, i amb tots aquests altres amics que patim la situació actual.

I sí, què collons, mola compartir, enmig la barbàrie, un dinar amb l’ambaixador d’Israel i amb amics com en Dessmond, en Cesc, n’Andreu, en Jordi, la Pilar, l’Anna, la Nilly, n’Alfons, en Ramon, en Marc, en Josep, en Toni….

GAME OVER

A hores d’ara ja tots tenim clar que estem assistint als darrers dies del règim tripartit. El que es perllongui l’agonia ja només depèn del que els seus causants estiguin disposats a aguantar el que és inevitable, l’esfondrement total i absolut.

Els símptomes de descomposició són brutals. El fracàs del segon tripartit és, com el primer, colosal, d’aquells que entren als llibres d’història i de la ciència política. Avui mateix n’Argelaguet, en un brillant article a l’Avui, situava tots els elements que ens fan veure com n’està d’acabat aquest govern.

El final és del tot previsible. Els integrants del tripartit estan esperant un miracle que és impossible que es produeixi. Com aquells generals que esperen canviar la sort de la batalla amb unes divisions i reforços que no existeixen. El final del sainet del finançament està a tocar. I tots sabem com acabarà. Ho sabem tots. Jo mateix vaig cometre la imprudència de jugar-me un sopar amb n’Alfons López Tena si estaria per sobre o per sota dels 1.200 milions. Res. Si el resultat és dramàtic per a Catalunya, la manera com hi haurem arribat és tràgica. Si l’absència de finançament just condicionarà greument el futur del país, la manera com s’hi ha arribat, ens marcarà generacionalment. Mai, mai, ens havíem rendit sense lluitar. Com ara passarà.

La sentència del TC deixarà l’estatut en res. Un altre final previsible, un final anunciat i un govern que mentre encara està en vigor l’Estatut s’ha negat a desplegar-lo, no ha fet res.

Un govern marcat per la incompetència més absoluta. Per ser incapaç de liderar res, ans al contrari, un govern embarcat en causes ridícules, que permanentment fica la pota, i avergonyeix contínuament els soferts ciutadans. Un president patètic, desaparegut, absolutament incapacitat per al càrrec.

Un president absolutament presoner de la seva incompetència i de la seva incapacitat política. Així, s’ha mostrat patètic davant els disbarats del soci minoritari, ICV-EUA, que campa com un autèntic elefant a una “cacharreria”. Un soci, ICV-EUA, uns governants, que no només han crispat fins l’infinit el país amb les seves absurditats, sinó que han fet mostra d’una incapacitat i una imprudència inaudites. Per a mi, l’assistència del conseller Saura a una mani pro-Hamàs, i tot el que va seguir el tractament de l’encaputxat amb pistola és un fet gravíssim, i que a més a més ens situa en una posició precària, molt precària, a l’hora de gaudir del suport en la lluita contra el terrorisme islamista, que dia rere dia veiem té a Catalunya una de les seves bases, de l’estat d’Israel, a qui s’ha maltractat, menyspreat i fomentat un antisemitisme insòlit a l’Europa Occidental. Però també, i molt especialment, la gestió de la nostra policia, una policia que de la mà d’aquests irresponsables està vivint hores de confusió i abandonament, just quan més la necessitem.

Finalment, Esquerra. Per a Esquerra ja hem esgotat les paraules. No hi ha ja ni pràcticament forces per descriure el seu patetisme, la seva infinita irresponsabilitat. L’actual direcció d’Esquerra, tota sola, està a les portes d’aconseguir fulminar la presència parlamentària de l’independentisme. El mal que han fet, el mal que estan infringint costarà molt de superar.

De vegades tinc la sensació que l’ajustadíssima derrota de Reagrupament a les eleccions del darrer congrés d’Esquerra, a mans de les xarxes clientelars de la direcció, va implicar deixar passar l’última possibilitat de regenerar el projecte històric d'ERC.

A hores d’ara la situació és directament crítica. Els senyals de descomposició són astronòmics. Ja no és només el desastre que fan amb tot el que toquen, o les polítiques que no fan. Ja no és només la seva responsabilitat en l’estat del país, en aquesta descomposició, en aquest enfonsament moral, cívic i polític nacional. És que a més a més tot això, que és cert i perceptible, ha acabat col·lapsant el govern més ordinari, la gestió més mínima.

El cas de la contractació de l’empresa Levantina de Seguridad, propietat del líder de l’extrema dreta España 2000, implicada en la més tèrbola trama ultra, per part del Departament de Cultura és un exemple evident d’aquesta deixadesa absoluta. És clar que no els acusem d’haver-la contractat expressament, per fer-los-hi un favor, ni tan sols de que no ho hagin fet d’acord a la llei i els protocols i procediments previstos…. No, no és res de tot això… és simplement deixadesa, manca de cura. És això que en dret se’n diu “culpa in vigilando”. La responsabilitat per no fer les coses amb prou cura, atenció, de manera que es produeixen aquests resultats, que ens ofenen a tots. Què trist, per favor, què trist.

Pel que fa al partit, la situació és insostenible. El nerviosisme per les previsibles patacades electorals, que seran monumentals, té el partit i la seva direcció en un permanent atac de nervis. Només així s’explica que en Puigcercós, tal i com avui han recollit l’Avui i l’e-noticies, hagi parlat de que "a Esquerra sobren trepes, ganduls i frikis”. És curiós, a elies115 ja vaig denunciar, això era abans del congrés, que la direcció d’Esquerra parla dels seus militants com “els frikis”. Però en canvi, no ha estat gens sorprenent la monumental pluja d’improperis que ha rebut en Puigcercós no pels directament afectats (els seus militants i càrrecs), sinó per la gent normal, per aquesta enorme majoria silenciosa d’exvotants, que s’han llençat als diferents fòrums a fer-hi comentaris fent directament responsable en Puigcercós de tot això que diu que sobra, i situant-lo a ell mateix, com a exemple de trepa, gandul i friki.

No és estrany, doncs, que dels actes d'aquesta campanya que estan fent amb motiu dels dos anys de segon tripartit (per a cel·lebrar-lo, és clar), hi hagi gent que en surti amb els pèls de punta. Primer, i això ja m’ho han confirmat un parell de persones que hi han assistit, perquè la pràctica totalitat dels assistents és gent amb nòmina, gent de les xarxes clientelars, en les seves múltiples manifestacions (el 90% dels assistents, em diuen). Però, segon, per la visió tan marciana, absolutament allunyada de la realitat que transmeten. “Estan en un altre món, no s’enteren de res” em diu una amiga que hi ha assistit.

La situació davant les eleccions europees serà un dels penúltims i patètics episodis. Primer va ser aquella aberració, aquell insult polític, de voler fer una candidatura unitària amb CDC. Però com es pot estar tan xalat? Com es pot pretendre que CDC vagi amb Esquerra, mentre Esquerra governa amb els sociates a tot arreu, i exclou de manera salvatge CDC de qualsevol opció de govern?

Després va ser la gestió del cap de llista. El no de la Sabata, els nervis i la negació de l’evidència, és a dir, que li havien proposat. “Només sondejàvem”, deien, mentre altres membres de la direcció encara trucaven la Sabata perquè s’ho repensés. Finalment van trobar el bo de l’Oriol que els fa aquest incomprensible favor d’anar de cap de llista. És un bon cap de llista, ja us ho he dit, perquè és un patriota amb crèdit. Tot el crèdit que els falta a la direcció d’Esquerra.

Però ni amb tot el crèdit del Banc Mundial podria la direcció d’Esquerra remuntar la més que previsible patacada. És impossible. El divorci amb l’electorat és massa fort, insalvable. Ja no s’hi valen trucs de màgia. Ja no cola aquesta política de tril·leros.

Esquerra ja és un fenomen curiós… és l’únic partit amb més exvotants que votants. Si hi hagués una candidatura d’ex – votants d’ERC, superaria electoralment a la mateixa Esquerra. Això és així, i això continuarà creixent. Els votants tenen -tenim- assumit que l’únic que pot acabar d’una vegada i per totes amb aquest drama és la patacada electoral. I per tant, ni amb un candidat com en Junqueras, i ni tan sols amb tots els fons del Banc Mundial, podria Esquerra revertir la situació. Està sentenciada. Esperen un miracle que no es produirà. I menys encara amb arguments com els del friki Huguet, de dir que en Junqueras és del Baix Llobregat i en Tremosa d'un barri ric (Gràcia un barri ric???)

És curiós com en aquest enfonsament es produeixen silencis patètics i induïts?, però silencis. No deixa de ser sorprenent, p.ex. que a Vilaweb, sempre tan sensible amb tot el que s’esdevé al País Valencià, no hagi badat boca encara sobre aquesta barbaritat del Departament de Cultura d’haver contractat Levantina de Seguridad, propietat del líder d’España 2000, partit al qual, p.ex. avui em deien –no ho sé, m’ho han dit, però m’ho crec- va anar com a candidat a regidor un dels participants en l’assassinat d’en Guillem Agulló. Significatiu silenci, oi? Ai, senyor….

Però, igualment, m’ha semblat prou revelador de la situació, d’aquest destí escrit, el resultat de l’enquesta del mateix Vilaweb, sobre quin candidat preferim a les europees. Tenint en compte que és una enquesta que no admet el vot repetit, ni el vot de robots de vots… Tenint en compte que és una publicació força transversal, on la parròquia cal·labresa s’hi sent perfectament còmoda i ben tractatada, i per tant la freqüenten… Tenint en compte que ja hi ha participat gairebé 10.000 persones!!!! En Tremosa recull el 75% dels suports!!!!! davant un 15% d’en Junqueras, i la resta s’ho reparteixen els altres….

No és cap enquesta ni res demoscòpicament rellevant… però sí em sembla significatiu de l’estat d’ànim que reflecteix. De tot això que estic dient, d’aquest enfonsament, escrit i inevitable. Preludi, sens dubte, dels canvis que ja s’haurien d’haver donat i que només de la mà dels consecutius fracassos electorals podrà donar-se. Sigui com sigui, però, el canvi arribarà. I ho farà de la mà de la responsabilitat dels votants d’Esquerra. És a dir, del creixement dels seus exvotants com a únic camí per al canvi, d’aquesta mobilització silenciosa, sense lideratges i sense consignes, que es viu entre la massa electoral d’Esquerra. Una mobilització per no votar-los com a únic camí per fer-los fora, per acabar amb el disbarat.

I això serà així. Està escrit i és profecia. Com i quan és l’únic dubte.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: quan ja tenia escrit el post he vist que avui n'Arnera parla de "The party is over", títol semblant al meu però per tractar temes totalment diferents.