Reaccions desmesurades

Començo a patir per tots nosaltres. L’estat de descomposició del nostre país crec que ens està afectant d’una manera perversa, i que, fruït de la nostra desesperació política, en ocasions perdem un cert sentit de la mesura i de la proporció.

Faig aquesta reflexió perquè en aquest microcosmos nacional que és la catosfera s’han produit, arran dels nomenaments d’en Tremosa i d’en Junqueras com a candidats al Parlament europeu, algunes reaccions que m’han deixat atònit.

I sí, hi poso noms. Noms de bons amics, els amics del Cimera per una banda i en Joan Arnera per l’altra. Insisteixo, es tracta de bons amics, amb els que comparteixo gairebé sempre la visió de les coses. Però les seves reaccions davant en Junqueras i en Tremosa m’han semblat desmesurades. M’han sorprès per la seva radicalitat desmesurada i fins i tot m’han entristit. No passa res. Continuem sent amics, còmplices i camarades, però sí em vull permetre el luxe -potser excessiu- d’intentar que vegin les coses d’una altra manera.

Espero que admetin, a més, que els situï a ells com a pols de les reaccions negatives que s’han generat. Perquè hi ha una altra cosa que em sembla molesta, i és fer crítiques genèriques, que escampen la sospita i no assenyalen ningú (es referiran a mi??). Per tant, crec que és bo i saludable que ens poguem dir les coses, des de la complicitat, en la discrepància.

Ras i curt, em sembla poc adequat intentar destruir dos candidats excel·lents com en Tremosa i en Junqueras. Crec que és possible fer crítica política sense entrar en aquest terreny ferotge de la desqualificació a persones que no s’ho mereixen. Això no aporta res.

L’amic Pere Garrigosa va fer una crítica despiadada d’en Junqueras. A mi em va semblar injusta, molt injusta. Entenc perfectament la crítica que es faci a la situació, és a dir, a que una persona com en Junqueras, amb el seu prestigi, hagi acceptat participar en una aventura com aquesta, que potser l’únic que farà és consolidar la nefasta direcció d’Esquerra i la seva estratègia. És possible, amics, dir que malgrat en Junqueras, no ha canviat res a Esquerra, i que votar en Junqueras és votar més tripartit, més montillisme, més clan dels Cal·labresos. Però es pot fer això sense obrir una cacera personal a una persona brillant, compromesa i d’un patriotisme abassagador. Jo mateix li he dit, al bo de l’Oriol, que ho té molt pelut, i que posa el seu crèdit al servei d’un aparell que l’ha perdut del tot. Però perquè ho faci, i fins i tot perquè fent-ho s’interposa en la meva línia de tir, no penso equivocar-me i qüestionar-lo a ell com a patriota. Fins i tot admetent que no és un "sense nom".

A l’altra banda, l’amic Joan Arnera s’ha mostrat especialment actiu en la cacera i destrucció d’en Ramon Tremosa. De vegades sembla que estiguem esperant la més mínima pífia per abraonar-nos com a llops damunt dels nostres. No és aquest el camí, amic i admirat Arnera, no ho és. No es pot dubtar del sobiranisme d’una persona com en Ramon Tremosa. És un autèntic insult, fer-ho. Que en Tremosa no ha estat especialment afortunat en les respostes a algunes entrevistes que li han fet, cert. Però no ens beguem l’enteniment. En Tremosa és un personatge clau del sobiranisme de començaments del s. XXI, absolutament clau. I amb una trajectòria plenament coherent i conseqüent amb el seu sobiranisme. Ell, els seus estudis, els seus llibres, els seus posicionaments han dotat el sobiranisme de discurs, l’han omplert de continguts reals, d’arguments, d’idees, de projectes. A mi m’importa una merda que en Tremosa no vagi dient com a únic argument “independència, independència” com si fós un mico. A mi el que m’importa és tot el que ha fet i dit en Tremosa. El seu posicionament real davant les coses reals, certes, davant els reptes. I sempre, en Tremosa, ha estat coherent i compromès. No ens ha decebut mai (i no ho farà, tranquils)

Si en Tremosa fós un polític dels habituals, un d’aquests que només ha fet política a la seva vida, no hauria caigut a quatre potes en les ensarronades de les diferents entrevistes. No ha estat gens puta. Potser s’ha aclaparat per aquesta presència als mitjans, o per la increïble violència de la resposta de diaris com La Vanguardia. Val, critiquem, si volem, que no se n’ha ensortit prou bé. Però per favor, com es pot qüestionar el sobiranisme d’una persona com en Tremosa???? Com es pot qüestionar, a més, el que significa d’aposta sobiranista de CDC???? És que ens hem begut l’enteniment????

Amics, no pot ser que caiguem com a llops sobre patriotes com en Tremosa o en Junqueras. No pot ser.

No pot ser que ens enceguem de tal manera que acabem convertits en uns hooligans, incapaços de distingir entre en Guardans o en Tremosa, o entre qualsevol altre candidat de la direcció d’Esquerra i en Junqueras. No pot ser.

Que a molts us sembli que tot això de CDC i la Casa Gran no us mereix encara prou confiança, que no arriba on vosaltres voldríeu, d’acord, això és una cosa. Però no manifesteu aquesta discrepància atacant amb aquesta voluntat destructiva un candidat tan excel·lent com en Tremosa.

Que a molts us sembli –ens sembli- que Esquerra continua essent l’Esquerra de sempre, d’aquesta nefasta direcció i d’aquesta letal estratègia, que no han corregit ni un milímetre, i que lamentem que en Junqueras els hi pugui fer un favor que no es mereixen… d’acord. Però no perquè pensem això manifestem la nostra discrepància atacant amb aquesta voluntat destructiva un candidat tan excel·lent com en Junqueras.

Reclamo, per tant, una mica més d’inteligència. Saber distingir. Valorar de manera precisa el que passa al nostre voltant. No encegar-nos inútilment, patèticament. Sí: en Tremosa i en Junqueras són dos excel·lents candidats. Sí, a algú li pot semblar insuficient el gir sobiranista de Convergència. Sí, a molts ens sembla que Esquerra no ha fet cap gir i que tot segueix patèticament igual. Però per favor, no expressem les crítiques polítiques amb aquesta absurda voluntat de destrucció de persones com en Tremosa o en Junqueras que són del millor que té el país.

Serà que no tenim noms i persones que sí mereixen que els hi fotem canya (que ho fem, ja ho sé), que sí mereixen ser expulsats del mapa polític català, com en Duran, com en Guardans, com tota la direcció d’Esquerra. Aquests sí que fan el joc als espanyols, tots ells. I aquests sí que no valen ni la nostra pixadeta a les seves sabates.

Oriol, Ramon, gràcies per ser com sou, gràcies pel vostre compromís, gràcies per tot el que ens heu donat. I, Oriol… quina maleïda situació que acabis de cap de llista amb aquesta banda d’infames de la direcció d’Esquerra.

Visca la terra, mori el mal govern!

PS: salutacions al company Gos Gànguil, que vam tenir ocasió de compartir unes birres en la prèvia del Barça-Espanyol

IPAR TXOKO SOUND

Avui s’ha confirmat que n’Oriol Junqueras serà el candidat d’Esquerra a les eleccions europees. Un excel·lent candidat. Un candidat d’un prestigi i un potencial enormes, que en cap cas no es mereixia tenir l’actual direcció d’Esquerra. Però al cap i a la fi podem dir, que tant pel que fa a CiU, amb en Ramon Tremosa, com pel que fa a Esquerra, amb l’Oriol Junqueras, els dos candidats són extraordinaris. Un autèntic luxe per al nostre país.

Crec que puc presumir de l’amistat de tots dos. Això em provoca un orgull molt poc saludable, massa vanitós. I alhora un evident mal de cap. La situació és curiosa, perquè jo crec que la sintonia entre tots dos candidats és gran. I m’atreveixo a dir que la visió que tenen de les coses, molt familiar. No endebades, també, tant l’Oriol com en Ramon són dos "productes" FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya). Això referma clarament la importància que va tenir aquella FNEC dels anys 80, i la gent tan extraordinària que va aconseguir aplegar i fer treballar per un mateix projecte.

Després les coses van anar com van anar. Amb en Ramon vam mantenir l’amistat d’una manera constant, veient-nos regularment. I també la visió de les coses. Una visió molt i molt propera, molt còmplice. Les nits electorals que van desembocar en els dos fatídics tripartits les vaig passar a ca seu, amb altres amics, i tots vam brindar, totes dues nits, perquè la suma dels partits nacionalistes permetia formar govern. I totes dues vegades vam ser víctimes del més absolut desengany i frustració.

Amb l’Oriol Junqueras, després de l’etapa universitària, ens havíem perdut bastant la pista. Fa un parell d’anys un bon amic comú, eminent jurista, ens va convocar a l’Oriol i a mi a un sopar a ca seu. Vam estar parlant llàrgament. I vam reprendre el tracte, la confiança i l’amistat.

De casa d’aquest amic, i amb el seu mestratge d’amfitrió, vam passar les nostres trobades, els nostres sopars, a l’Ipar Txoko, un magnífic restaurant basc, casolà (que no barato) de la Vila de Gràcia. Mercès a aquestes trobades, al voltant d’uns txuletons espectaculars, i amanides amb sidra, bon vi i patxaran, he tingut ocasió de parlar llàrgament amb l’Oriol sobre la situació del país. Perquè, evidentment, del que parlem gairebé sempre és del país.

Alguna vegada també s’hi va sumar en Tremosa, a aquestes vetllades. I, no voldria deixar-me endur per falses il·lusions, però crec que la visió que tots plegats teníem de la situació no diferia gaire. I havia matisos i enfocs diferents, però no diferia gaire.

Això que ara explicaré no em resulta fàcil, i potser tampoc no és fàcil d’entendre. Però jo no hauria pogut estar compartint taula, menjar, beure i tertúlia amb algú que defensés el tripartit. Prou mala sang em provoca el dia a dia sota el règim tripartit, com perquè a sobre, en el meu lleure, m’hagi d’encendre amb algun sicari del tripartit per parlar de política.

I amb l’Oriol, espero no fer-li mal amb aquesta afirmació, mai ens hem discutit en relació al tripartit. No l’he sentit aplaudir-lo mai ni justificar-lo, tot i la seva infinita i/o desmesurada comprensió. És més, a l’Oriol, tant el tripartit com alguns membres de la direcció d’Esquerra que amb més vehemència el defensen... diguem-ne que no s'han portat massa bé. Però, dit això, és evident que no compartíem la sol·lució, el que calia fer per superar aquesta fase. D’entrada políticament. Però també a nivell personal, vull dir fruït de les nostres personalitats i maneres de ser prou diferents. L’Oriol és una increïble bona persona. I jo em temo que no ho sóc. L’Oriol té, a més, una enorme prudència en la seva manera de fer i relacionar-se. I hi afegiria que una quasi malaltissa, realment sorprenent i admirable, confiança en la naturalesa humana, en la gent. I jo, ni que això no interessi a ningú, sóc més d’acció i més radical en les formes i la manera de veure les coses (sobretot les que em resulten inadmissibles), com prou sabeu els qui llegiu aquest bloc.

El patriotisme d’en Junqueras és, també, i com el d’en Tremosa, insubornable. I és també un savi enciclopèdic. La seva passió per la història és formidable, i crec que aquest coneixement de la història, aquest viure tan amarat de la història li ha atorgat un cert relativisme en la manera d’enfocar les coses. Els seus articles, com a mínim d’un temps ençà, s’han esforçat per traslladar-nos aquesta visió optimista, que malgrat els problemes que poguem tenir, malgrat l’espantosa situació que ens sembli poder estar vivint, el temps –la història- és llarga i acaba posant a cadascú en el seu lloc.

Des d’aquest punt de vista, i malgrat compartir bona part de l’anàlisi en relació a la situació en què estem com a país, no coincidim en la manera de fer-hi front. Jo crec que a l’Oriol li fa una certa por el buït històric, i prefereix actuar d’una manera prudent, mirant de canviar les coses de manera suau, sense urgències. Aquesta visió també li ho permet el fet de ser una persona sempre disponible, sempre a punt de donar un cop de mà, sempre amb voluntat de sumar. No conec cap cas de cap col·lectiu, associació, el que sigui, que li hagi demanat alguna cosa, alguna xerrada, algun sopar… i no hagi mirat d’atendre’ls.

Té, per tant, l’Oriol, una presència molt gran entre l’independentisme. I respectada. Perquè sentir parlar l’Oriol és viure la història, és encendre’s, és vibrar amb el país (avui, que és 26 de gener, dia del Soldat Català, es commemora la gran gesta catalana de la Batalla de Montjuïc; sentir explicar aquesta batalla a l'Oriol és una de les coses més emocionants i vibrants que us pogueu imaginar! A la foto que acompanya el post, ho està fent, en el marc d'un acte de l'associació Catalunya 1640, commemorant el Corpus de Sang).

És curiós, perquè també des d’aquesta presència al país, en Ramon i n’Oriol són similars. En Ramon, de la mà dels seus llibres, s’ha patejat el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, parlant de les seves coses, que són les coses del país, des d’un punt de vista d’economia, d’infraestructures, de finançament. L’Oriol ho ha fet parlant d’història i ensenyant-nos com som. Tots dos preparadíssims, tots dos apassionats per aquest nostre i dissortat país.

Però tornem a la política actual. Com ja vaig dir, la presència d’en Ramon de cap de llista de Convergència és una presència que referma l’estratègia de gir sobiranista de CDC a través de la Casa Gran. El Ramon, i ell ho sap, se suma aquesta estratègia (sense la qual no hagués fet el pas), i ho fa, a més, convençut que només sumant al projecte de la Casa Gran és possible desfer-nos d’aquest drama nacional que és el tripartit. S’implica per ajudar a trobar una sortida a l’hecatombe nacional que estem vivint.

En canvi l’Oriol assumeix un repte de primera magnitud, i ho fa conscient que presta el seu crèdit personal a un partit i una direcció que l’ha perdut del tot, el seu crèdit. I el que és més greu encara, a un partit i una direcció que no han modificat ni un mil·límetre la seva estratègia, ans al contrari. Malgrat ser-ne conscient, i per patriotisme, ha acceptat el repte, i jo crec que en el fons amb un inconfessat desig que aquest gest contribueixi d’alguna manera a que les coses en el futur puguin ser diferents.

Serà molt curiós assistir als debats entre els diferents candidats. No m’imagino a aquests dos vells coneguts i/o amics portant-se la contrària, discrepant. Potser s’hi veuen obligats, sobretot quan surtin temes relatius a la política catalana. I estic segur que no ho passaran bé, i que en el fons tots dos desitjarien estar en el mateix barco i deixant a caldo als sociates, als peperos… als espanyols.

Torno al que deia al començament. És un luxe per al país tenir dos candidats de la talla d’en Ramon Tremosa i de n’Oriol Junqueras. Dos candidats molt per sobre del que realment és el país polític i, sobretot, la nostra classe política.

La pena, l’enorme pena, és que tots dos no puguin estar treballant plegats per totes les coses que comparteixen. I és una pena per a tots nosaltres, també, que una persona com l’Oriol quedi tan lastrada per l’actual Esquerra i la seva direcció, que són, sens dubte, un dels càncers més agressius a que mai hàgim hagut de fer front.

Jo, potser perquè no sóc tan bona persona ni he llegit tant com l’Oriol, no sóc tan benevolent ni pacient. I per a mi, en aquests moments, l’objectiu nacional prioritari és sortir d’aquesta hecatombe nacional que patim, i crec que per fer-ho cal liquidar, el més ràpidament possible, l’actual direcció d’Esquerra i la seva estratègia.

Però des d’aquí, avui, el meu reconeixement per tots dos. Tots dos són el país que somiem i volem. Sincerament, m’agradaria veure’ls a tots dos a Brusel·les. Però també m’agradaria que si l’Oriol surt escollit eurodiputat, això no enforteixi ni un mil·límetre ni a l’actual direcció d’Esquerra ni a la seva estratègia.

I, arribat el moment, brindar al so del drinkejar dels patxarans amb gel de l’Ipar Txoko, perquè entre tots plegats, i amb les diferents estratègies per fer-ho possible, hàgim aconseguit acabar amb aquest malson del règim tripartit i junts caminem cap al nostre futur somiat.

Visca la terra, mori el mal govern!

Dos... i fins i tot tres "inexactituds"

La política dels farsants sempre es basa en esprémer el llenguatge i trobar les fòrmules retòriques per amagar les coses i acabar no dient res, fent veure que dius alguna cosa, o justament per amagar “la cosa”.

Primera inexactitud

Aquesta setmana l’ambaixador d’Israel es va adreçar per carta al govern català denunciant les barbaritats que havien passat a Catalunya arran del conflicte del seu país amb l’organització islamista i terrorista (valgui la redundància) Hamàs. L’ambaixador va fer una denúncia precisa i sentida del paper del govern català, significadament encapçalat per aquest infame Conseller d’Interior dit Joan Saura.

La reacció del govern català va ser dir que la carta de l’ambaixador contenia “inexactituds”. L’ambaixador va denunciar la violència antisemita que s’havia desencadenat, amb manifestacions que proferien crits a favor de Hamàs, amb encaputxats exhibint pistoles, amb crema de banderes israelianes i amb l’atac a una sinagoga de Barcelona. I amb tots els mitjans públics abocats a una bacanal antisemita vergonyosa.

Potser tots aquests fets, i la preocupació que va despertar el fet que al mig de tot plegat hi hagués el conseller d’interior del govern, no són greus per al nostre govern. Potser tot això no és qualificable de “violència”. No ho sé. Si no ho és, m’agradaria saber què entenen per “violència”. En tot cas, i fins i tot admetent que l’ambaixador s’hagués mostrat excessivament preocupat, i això mereixés, a ulls del govern català, parlar de “inexactituds”, la situació és igualment preocupant i lamentable. Perquè resulta que amb aquest gir semàntic de les “inexactituds” el govern català l'únic que intenta és tapar la gravetat dels fets. Tapar la gravetat i limitar-se al detall, a allò que no és ben bé exacte d’acord al seu parer. I no entra, en cap cas, a analitzar la resta dels fets. Inexactitud... i "pelotas fuera", que diuen.

Això no passa enlloc del món, i això no passa, a casa nostra mateix, en cap altra situació. Què entèn el nostre govern, amb tot el que va passar, per violència? Si el que descriu l’ambaixador com a violència, és una “inexactitud” per al nostre govern, què mereix aquest qualificatiu? Que matin a algú? Que cremin una sinagoga? Fixem-nos, p.ex. que sortosament la protecció de les dones davant la violència masclista no requereix d’una amenaça de mort directa per a la dona, simplement de l’exercici de violència, en qualsevol expressió. Seria lamentable que una pobra dona maltractada rebés, perquè no l’han matada ni intentat apunyalar, la resposta policial que la seva denúncia respecte la violència que l’energumen ha exercit contra ella té “inexactituds”. Oi que no és raonable. Doncs en això estem, en les “inexactituds”.

Segona inexactitud

En un altre ordre de coses, aquesta setmana La Vanguardia també s’ha afegit a aquesta moda de les “inexactituds”. I ho ha fet en relació al Dr. Ramon Tremosa. Pel que sembla, i tal i com ja vam dir en aquest bloc, a La Vanguardia li ha sentat especialment malament la designació d’en Ramon Tremosa com a cap de llista de CiU a les eleccions europees.

Li ha sentat malament per dos motius: primer, perquè en Ramon Tremosa és un sobiranista de cap a peus. I això, és clar, per al conde, grande de EspaÑa, no és una notícia fàcil de pair. Ells, que tant de temps han dedicat a promoure la sociovergència, ara es troben que CiU designa un sobiranista. Ui ui ui… alerta!

Però també perquè en Ramon Tremosa no pertany a l’exquisida classe de patricis com el sr. Guardans, descendent d’en Cambó. Suposo que per al conde, la “humiliació” patida per un “dels seus”, un patrici, davant una persona sense pedigrí burgès com un descendent d’en Cambó… és tota una afrenta.

I per atacar al Ramon Tremosa La Vanguardia s’ha refugiat en les “inexactituds”. Concretament en la “inexactitud” que en Tremosa fós una persona independent. Així, ràpidament van denunciar els seus anys de militància a Convergència, fins al 2002, com si això, fós una total enganyifa. Ens han vingut a dir, quin carai d’independent és aquest tal Tremosa, que tot i que fa 7 anys que no milita a CDC, en va pertànyer durant 17!!! La Vanguardia ha pensat que amb això tenia un filó per atacar-lo, en la mesura que consideraven que s’havia volgut fer passar gat per llebre. En paraules del govern, que hi havia una “inexactitud”.

I aquest divendres han sublimat la denúncia dient que en Tremosa havia signat un manifest de militants i simpatitzants de Convergència a favor del NO a la constitució europea. Si en Tremosa l’havia signat, era evident que no s’havia deslligat del tot de Convergència. I per tant, es refermava la seva tesis de la “inexactitud”, que no era un independent.

La maniobra és burda burda. Lamentablement burda. Però és clar, l’important no és tant la denúncia aparent de la inexactitud com el que volen "vendre", totalment esgarrifats: què en Tremosa és un perillós sobiranista. És tan sobiranista que fins i tot no es descarta que tingui coa (que diuen al meu poble)... La pregunta, la insídia que està llençant La Vanguardia, és com es pot confiar en algú tan inexacte respecte la seva relació amb CDC, i que a sobre és un perill públic, que va demanar el NO a l’Estatut i fins i tot el NO a la Constitució Europea.

Que els motius del no d’en Tremosa fossin la defensa dels drets de Catalunya, i en relació a la Constitució Europea, el no reconeixement ni de la llengua ni de la identitat catalana, això… què collons importa a La Vanguardia! Des de quan LV s’ha preocupat per la nostra llengua? Des de quan ha defensat que la nostra llengua sigui parlada i reconeguda a la UE? I que algú ho defensi no deixa de ser, per a LV, un estrambòtic i perillós antecedent, al que cal combatre per terra, mar i aire.

La notícia d’avui de LV hauria pogut arribar a aquest diari directament redactada pel José Zaragoza. Li ha faltat temps per sortir un altre cop amb la cantarella de la “radicalització” de Convergència, i a parlar de Convergència com el partit “independentista de dretes”. Uf! Tots els mals!

És curiós aquest enrocament simultani de LV i els sociates. Curiós, però gens sorprenent. El que passa és que també és curiós que no se n’adonin que en el fons el que fan és fer-li la campanya al Ramon. Tot el que estan dient d’ell, que ho diuen amb voluntat de destruir-lo, l’únic que fa és reforçar-lo. S’enganyen molt en relació al país. Es pensen que tots haurien de ser com els llepaculs espanyolistes dels sociates o en Duran Lleida, aquell del sentit comú, que va provocar una sagnia de vots a CiU.

I fins i tot... tres inexactituds...

Però en el fons, en el fons de tot plegat, només hi plana una inexactitud: la que permet que el nostre país sigui governat per aquesta banda de kinkis del Baix Llobregat que són els sociates, de perturbats neocomunistes d’ICV i de neobotiflers xalats i acomplexats de la direcció d'Esquerra.

Això sí que és una inexactitud. Una inexactitud gravíssima que pagarem molt car si no hi posem remei.

Visca la terra, mori el mal govern!

Construir nació "o/i" construir estat????

La situació de desànim i desorientació en què està sumit el sobiranisme arran dels consecutius governs tripartits i l’estratègia d’Esquerra ens ha abocat a un escenari polític molt complexe, que pot tenir conseqüències imprevisibles.

L’exemple més evident d’aquesta fatiga i desànim és que per primera vegada en molt de temps l’abstenció que s’està donant en les diferents eleccions és sobiranista. Fins al punt que Convergència i Esquerra perden vots simultàniament. L’escenari, és per tant, molt complicat.

En aquest context s’ha produït el nomenament d’en Ramon Tremosa com a candidat a les eleccions europees per part de Convergència, i Esquerra està cercant aquesta personalitat independent que pugui encapçalar la seva llista. Totes dues formacions són per tant conscients de la situació, i cerquen, a través de personalitats que no són els polítics del seu “staff”, superar-la.

Però hi ha diferències substancials. En el cas d’en Tremosa, aquest nomenament s’insereix en el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, i en l’assumpció del dret de decidir com a eix polític, respon per tant a una estratègia. En el cas d’Esquerra aquesta altra personalitat possible assumirà aquest repte en un partit que no ha rectificat gens ni mica la seva estratègia, que continua governat per una direcció absolutament sotmesa als sociates, un partit, en definitiva, a la deriva. El nomenament d’una personalitat no és per tant per a Esquerra i la seva direcció una evolució ni un resultat lògic d’una nova estratègia, sinó un intent desesperat d’evitar que continuï l’enorme sagnia de vots que pateix (és l’únic partit amb més exvotants que votants!).

En el darrer post potser vaig cometre un error, el de simplificar algunes anàlisis. Demano excuses als afectats, que alhora són companys i amics. Potser ni ells ni jo la vam encertar al definir o descriure la situació. Però fet l’intent, i sentat el que vaig dir, avui el que vull és abordar un debat pendent que em sembla clau.

El mes de desembre vaig tenir l’ocasió d’assistir -i comentar- a un debat polític de primer nivell, convocat pel Fòrum Tagamanent, entre en Quico Homs i en Joan Carretero. Va ser un debat apassionant, ple d’energia, idees i matisos.

Un dels moments estelars del debat el va protagonitzar en Joan Carretero, quan va venir a resumir les hores de debat que ja portàvem, dient una cosa així com que "ja ha passat el moment de construir nació i ens hem de centrar en construir estat, en tenir un estat propi".

Vet aquí en el fons el gran debat subjacent en tot plegat. Després entendreu perquè faig servir el terme “subjacent”.

Ahir diumenge, en una entrevista a El Periódico li preguntaven a Ramon Tremosa què votaria ell en un hipotètic referèndum per la independència. I ell responia: "Si l'Estat autonòmic donés un finançament com el de Navarra i una selecció de futbol com la d'Es-còcia, no hauria de votar sí, ja em sentiria còmode".

La pregunta evident i “facilona” que una resposta d’aquest tipus em provoca és si a aquestes alçades ens hem de desgastar en una estratègia que, tot i hipotèticament permetre’ns fites històriques com les assenyalades, l’únic que fa és encaixar-nos a Espanya.

I la resposta, tan evident com “facilona”, és que no. Bé, com a mínim els independendistes no hem pensat mai que aquesta sigui la nostra estratègia ni la nostra fita. Però és que fins i tot el que és decebedor és que, després de tot el que està passant, després del fracàs de l’Estatut, després de tot això, encara pensem que tenim possibilitats d’entendre’ns amb els espanyols. La resposta és, per tant, negativa. Sempre ha de ser negativa, per a un independentista.

Una de les conclusions a les que em pensava que ja havia arribat el sobiranisme, en la seva màxima extensió (els independentistes fa temps que hi vam arribar), després de tot el que ha passat i està passant, és que amb Espanya no hi ha absolutament res a fer. I que, a més a més, el nostre rellotge vital com a nació està en un inaturable compte enrere. No ens queda massa temps. És difícil de quantificar-ho, però tots els elements que configuren la nostra nació i el món actual fan preveure que la causa de la llibertat de Catalunya, el nostre fet nacional, no tingui gaire marge vital. És urgentíssim, per tant, posar-s’hi. Però no per a negociar un nou status amb Espanya, sinó per a crear un estat propi, per tenir un estat propi. No ens podem desgastar en estratègies intermitges. Cal posar tota la carn a la graella per aquest objectiu, l’estat propi.

Des d’aquest punt de vista hauria pogut titular tranquilament aquest article com a “construir nació o construir estat”.

Però hauria estat una simplificació excessiva. En aquests moments, hauria estat una simplificació excessiva.

Perquè… quina és la situació de la que partim en aquests moments?

Tornem a alguns dels elements de l’inici del post. La situació no és fàcil. Per una banda tenim a CiU, i tenim el projecte de la Casa Gran del Catalanisme, amb l’assumpció del dret de decidir com a eix polític. Hem aplaudit la designació d’en Tremosa perquè implica aprofundir en aquesta estratègia, que és bona per al país des de tots els punts de vista. És a dir, Convergència, tal i com avui reconeixia en Tremosa en una entrevista a El Punt, es mou perquè també s’està movent la societat.

No podem menystenir aquesta aposta estratègica de CDC. Al contrari, l’hem d’aplaudir. Però dit això, tots tenim una altra pregunta: és CDC, ni que sigui de la mà de la Casa Gran el partit que pot liderar, assumir el compromís, de fer el camí cap a la plena sobirania, cap a l’exercici polític del dret de decidir i, finalment, la independència?

Jo ho veig difícil. Aquest camí no el podrem fer sense Convergència, però tampoc el podrà fer en solitari Convergència. No ho crec, vaja.

En aquest punt totes les mirades s’adrecen a Esquerra. I aquí comença el drama.

Fa una setmana vaig ser convidat al Bloc Gran del Sobiranisme a escriure-hi un article. El vaig titular “ERC o la teoria del caos”. Hi explicava perquè ERC ha comès una errada monumental, de conseqüències imprevisibles, que ha acabat sumint el nostre país en un caos. Dintre d’aquest caos, la mateixa Esquerra n’és la principal víctima. Perquè com a conseqüència de tot el que han fet i ha passat Esquerra ja no serveix als objectius pels quals molts ens en vam fer militants en el seu moment.

Això ja és percebut així per la majoria dels que algun dia els vam votar. I ho hem deixat de fer. Però és que a més a més, Esquerra és en aquests moments un partit absolutament desacreditat, una marca absolutament en fallida, i jo diria que irrecuperable. S’ha trencat el compromís bàsic amb la seva gent. S’ha trencat aquesta complicitat bàsica que fa que les persones ens sentim unides a un projecte.

La desnaturalització del projecte d’Esquerra ha estat tal que ja resulta absolutament irreconeixible. Partint de la idea que tots els independentistes som d’alguna manera “antisistema”, perquè combatem el sistema que ens lliga a Espanya… l’actual direcció d’Esquerra ha convertit aquest partit en un model dels “antisistema”, però no pas en l’acepció independentista, sinó de l’extrema-esquerra.

Acollonits, acomplexats, per aquests repartidors de carnets d’esquerres que són els sociates (avui mateix l’inefable Joan Ferran parla d’en Puigcercós dient que en temes de dreta/esquerra no se sap si és carn o peix), han promogut una conversió antinatural del partit en un partit amb uns postulats més propis de l’extrema-esquerra que de cap altra cosa. Les “posses” antisistema i d’esquerranisme radical i tronat són un continu. I el seu allunyament del gruix del país, absolut.

Però pel damunt de tot hi ha, evidentment, la monumental errada de donar per liquidat l’eix nacional i llençar-se als braços del PSC-PSOE abraçant un suposat eix social com a guia natural de l’actuació política a Catalunya i de l’estratègia d’Esquerra.

I a això em referia quan parlava que qui sigui candidat d’Esquerra a les europees, si és aquesta personalitat independent i clarament independentista que estan buscant, fins i tot si és un bon amic meu, a qui s’estan “treballant”, l’únic que es trobarà serà un partit absolutament presoner d'una estratègia nefasta, letal, que vol mantenir com sigui. “L’estratègia és bona ni que els resultats siguin dolents”.

Això no és només una percepció meva. Això és una percepció generalitzada que la mateixa direcció d’Esquerra alimenta contínuament. En aquest sentit és del tot revelador que l’inefable Huguet es refereixi al projecte de la Casa Gran del Catalanisme com la Casa Gran del Capitalisme. O totes les animalades que profereix en Tardà. I totes les "boutades" que profereixen, dia rere dia, els membres de la direcció d'Esquerra.

Esquerra s’ha convertit en una nova Euzkadiko Ezquerra. Així ho demostra contínuament la seva direcció. I així ho veuen ja els seus més exvotants que votants.

Davant aquesta situació, amb una Esquerra absolutament encegada pel poder i pel pacte amb els sociates, la majoria de la gent n’ha desertat. Esquerra ha deixat de ser útil. De fet molts la veiem com un autèntic obstacle en el camí cap a la independència. El seu descrèdit ja no és reversible. La seva fallida electoral és inevitable, i la captura de bona part de la seva militància per les xarxes clientelars i l’extremisme marxistoide ens aboca a un partit col·lapsat, absolutament col·lapsat i inservible.

Per això molta gent veu -veiem- amb més il·lusió de la que serenament podria pertocar la candidatura d’en Tremosa. La gent n’està tipa, de l’actual situació, tipa. I l’única manera que veuen de posar´hi remei és aquest gir sobiranista de la Casa Gran, i més encara si és de la mà de candidats solvents i compromesos com en Tremosa.

Però de la mateixa manera, molts també veiem els riscos d’aquesta situació. Sense cap mena de dubte, davant la possibilitat d’un tercer tripartit, de continuar amb la situació actual, el sobiranisme es pot desplaçar massivament cap a CDC si fa bé les coses. Millor construir nació que destruir-la, com està fent el tripartit.

Tanmateix, això no resol el nostre problema de fons i les angoixes que patim els independentistes. Podem posar tots els ous al cistell convergent? La resposta ha de ser negativa. Per més que hi poguem acudir en un moment de trasbals i caos com l’actual. Però la resposta ha de ser i és negativa.

La necessitat d’una proposta independentista clara i coherent continua essent una necessitat per al país. Estem d’acord que Esquerra ja no ho pot ser. L’actual Esquerra és un partit del que Macià en fugiria per cames. Si Macià aixequés el cap!!!!

Davant d’això i al marge de les anàlisis cojunturals que poguem fer, hi ha una pregunta i una corrent de fons molt clara, que s'expressa cada cop amb més claredat i contundència. Si això és així, que és així i compartit per una enorme majoria de l’independentisme… què s’hi pot fer?

La gent de Reagrupament, la proposta política de Reagrupament era la bona per al congrés d’Esquerra, i la que hauria donat sortida a aquesta situació. Però ja es va veure que l’actual Esquerra està dominada per les xarxes clientelars del poder. Tenen més pes els càrrecs i poder que s’ocupa (pel poder que atorga internament per a controlar el partit) i l’extremisme social de bona part de la seva militància que el llegat de Macià i la ideologia transversal i independentista que històricament havia caracteritzat aquest partit.

Si estem d’acord en la importància del paper històric que havia de fer Esquerra, i alhora estem d’acord que ja no el pot fer, que això és ja impossible… què s’hi pot fer? L’amic Arnera parlava fa una setmana de “una altra cosa”. L’amic Sort parlava ahir del paper que poden fer les CUP o el Partit Republicà Català. Tot i que per les seves propostes socials jo me’n sento molt allunyat, les CUP potser sí serien un revulsiu interessant, com a mínim representen un independentisme desacomplexat i coratjós, amb un gens menyspreable arrelament municipal. Però els veig tan “marcians” en el que és el model de societat que vull….

No ho sé. L’únic que visualitzo és l’atzucac en el que estem sumits, el caos en el que ens ofeguem. En aquest caos s’explica perfectament l’esperança amb que bona part de l’independentisme ha vist –hem vist- la designació d’en Tremos. Però també s’explica perfectament que la xarxa s’ompli de mostres desesperació independentista i de propostes per trencar amb aquesta fatalitat. No sé si Reagrupament podrà redreçar la situació a Esquerra, no sé quin paper poden fer les CUP, ni el PRC… L’únic que sé és que a l’actual Esquerra no li penso donar ni una sola oportunitat més, i em sembla que, com jo, la majoria del sobiranisme els ha abandonat o els abandonarà.

Per tant, si no trobem una sortida a l’actual situació, molta gent optarà –optarem?- per construir nació, a la vista de la falta de propostes creïbles per a construir estat, o fins que aquestes no arribin. En aquest sentit, la campanya d’Esquerra als dos anys del segon tripartit, allò de “estem construint un estat, disculpeu les molèsties”, era una broma de mal gust, de pèssim gust. Un autèntic insult, mentre el país cau a trossos i la desesperança s’apodera de tots nosaltres.

No podem esperar més, però tampoc podem esperar menys…

E pur si muove…

Més enllà de les excrecències dels iniciativeros, aquests dies han passat i passen coses importants al nostre país. I el més important de tot és que passen en l’entorn sobiranista.

Cal començar la seva anàlisi per la proposta de CiU de situar en Ramon Tremosa de cap de llista a les eleccions europees. Aquesta és una magnnífica notícia. I punt.

Aquesta notícia és extraordinàriament positiva ens la mirem com ens la mirem. Jo donaré els meus motius, de manera somera: és bona perquè trenca la inèrcia de grisor en la que s’havia instal·lat la política catalana. Ramon Tremosa és una persona preparadíssima, treballador infatigable i patriota incombustible, sobiranista de pedra picada… i amb criteri propi. És per tant un luxe el seu pas a la política activa.

És també una notícia positiva perquè implica un pas més en la consolidació del projecte de la Casa Gran del Catalanisme. En el seu moment ja vaig dir que CDC i Artur Mas, amb l’aposta de la Casa Gran havien obert un camí molt interessant, i que calia observar la seva evolució amb esperança. La designació d’en Tremosa és un pas més en aquest procés, un pas més que atorga molta credibilitat al projecte. La mateixa credibilitat que si haguessin posat en López Tena. Idèntica. És treballar en una mateixa direcció, una direcció correcta.

El nomenament d’en Tremosa ha estat una molt bona notícia per a moltíssima gent. Ha estat rebuda, com no podia ser d’una altra manera, amb evidents mostres d’entusiasme per una enorme part del sobiranisme.

De fet la notícia, sincerament, hauria d’acabar aquí, amb aquesta valoració. Tanmateix, també han passat altres coses des d’aquest nomenament, i val la pena que m’hi refereixi, fins i tot a risc d’allargar massa el post.

D’entrada, la demencial reacció d’en Guardans. Em resulta inexplicable, i crec que aquest posat d’amant abandonada que va plorant la seva ofensa per tot arreu és un error greu per a un polític. Tanmateix, i gràcies als seus plors infantils, ens hem assabentat de detalls prou interessants. Com p.ex. quan revel·la la conversa amb Artur Mas, i la pregunta que li planteja, de què votaria en un referèndum d’autodeterminació. La seva resposta negativa és prou eloqüent de perquè en Guardans ja no encapçalarà la llista de CiU, però també de la sinceritat i la importància del gir de CDC amb tot això de la Casa Gran del Catalanisme. Clarament s’estan preparant per a un escenari on el dret de decidir marqui l’horitzó polític de Catalunya.

Hi ha una altra cosa que confirma aquesta visió, i és la posició de La Vanguardia. Els seus laments se situen clarament en els laments de qui tant de temps porta apostant per una sociovergència, i que ara observa, amb desconcert i temor, el gir sobiranista que implica la Casa Gran. Per això van atacar en Tremosa i el seu nomenament. Fins al punt de cercar la puerilitat aquesta dels anys de militància d’en Tremosa a CDC, fins l’any 2002. Això és tan irrellevant que haver-ho convertit en el seu argument indica prou clarament el seu nivell de col·lapse. En Tremosa fa més de 6 anys que no milita a CDC, i no ho fa perquè discrepava de la línia política que seguia. Té més valor encara, la seva actual independència. Molt més valor.

Però després, i permeteu-me que també m’hi refereixi, em semblen absolutament fora de lloc, incomprensibles, algunes de les crítiques rebudes des del sobiranisme. I si no crítiques, distància o ninguneo amb què s’ha rebut i tractat la notícia.

Llegint alguns comentaris o posts sembla com si hagués molestat que CDC hagi fet aquest pas d’inequívoc component sobiranista. Que encara queden molts interrogants oberts, oh i tant! Però, amics, del que es tracta és d’analitzar i saber valorar cap a on s’està caminant. I aquest pas és positiu des de tots els punts de vista. És un pas que si abans de saber-ho ens ho haguessin preguntat a tots i cadascun de nosaltres, hauríem aplaudit. Posar-se estupendos i anar a cercar arguments pels pèls és francament quimèric, una mica fora de lloc.

Vull referir-me, i des del carinyo i la complicitat, a les reaccions que he llegit a tres companys de BAT BLOCS. En Josep Sort, en un post al Bloc Gran del Sobiranisme, va aplaudir molt la decisió i va manifestar la seva sorpresa per la intel·ligència d’en Mas, però finalment ens va venir a dir que en un 90% de les opcions no es plantejava votar en Tremosa. I que no ho faria si no pronunciava la paraula màgica (que entenc vol dir “independència”). És una anàlisi enraonada amb un desenllaç decebedor. I no ho dic perquè em vulgui ficar en el que vota o deixa de votar el patriota Sort, amb això no m’hi fico, sinó per com ho motiva. En una situació com l’actual, en un procés com el que estem vivint, amb tot el que s’ha escrit (ell mateix), sotmetre el vot a en Tremosa a que aparegui amb un cartell que digui “independència” em sembla massa pobre i menystenidor. Si es tenen altres opcions, cap problema, cadascú amb el seu vot fa el que vol, no cal dir-ho. Però sotmetre a aquest judici previ el sobiranisme impecable i agoserat d’en Tremosa em sembla excessiu. Hi poden haver molts motius per no votar un patriota com en Tremosa, però perquè al seu cartell no hi aparegui la paraula independència em sembla un excés.

Després hi ha el cas del company Jordi Carbonell, al seu bloc Tenim el que ens mereixem. Tot i que no ens coneixem, en Carbonell també comparteix aventura amb BAT BLOCS. És per tant també des de la camaraderia i la confiança patriòtica que li retrec la seva anàlisi. Al seu últim post llegia que el fet que en Tremosa hagués fet unes declaracions on deia que volia treballar en la Comissió d’Infraestructures, confirmava les seves sospites. Company, crec que hi ha en la teva anàlisi un excés de “zel” i purisme. Primer, perquè a mi em sembla que davant una persona amb la trajectòria d’en Tremosa, parlar de sospites, com aquell que perspicaçment hi troba el gat amagat em sembla excessiu. Referir-se a en Tremosa quasi com un “tecnòcrata” em sembla un altre excés. A veure, és o no és en Tremosa un sobiranista convincent? No crec que hi hagi ningú que ho pugui dubtar. És o no és una aposta sobiranista per part d’en Mas? O ens han canviat en un dia al Tremosa, o això és així. Especular a partir d’ara què podrà fer en Tremosa al Parlament europeu i què hauria pogut fer en López Tena és, directament, posar-se molt, massa, esplèndit. Creus de debò que en Tremosa no estarà a l’alçada dels debats polítics d’arrel nacional? Quin inconvenient hi trobes en que enviem, al lloc on s’estan decidint aspectes clau per al nostre país des del punt de vista econòmic i d’infraestructures, la persona més preparada que tenim a aquest país? Jo només puc fer que aplaudir. Perquè, no ens enganyem, la gent que tinguem a Brusel·les és important i pot fer un paper molt important. Però la sobirania, la construcció de l’estat la farem aquí, al nostre parlament, als nostres carrers. Per tant, calma i no comencen amb “sospites”. Què saps, amic Carbonell, del paper que pot jugar en López Tena a la política catalana? Igual t’emportes una sorpresa, no et sembla? O no? En tot cas, pensar que només el que nosaltres pensem és l’únic bo, i la resta, fins i tot essent decisions excel·lents, les defineixes com a sospitoses… sincerament, em sembla un excés. Un excés que ens aboca, també, a tenir el que ens mereixem...

Finalment, a través de l’amic Arnera, llegeixo el que diu el company Solano. Amb en Solano, l’Arnera se’ns arrenglera ràpidament en el Tarot, i, menystenint o quasi ignorant el que implica l’operació Tremosa, ens diuen que les cartes del Tarot són molt clares, i el nostre futur, escrit. Ras i curt, que ens aboquem a un nou postpujolisme de l’anar fent, del país endreçadet, però sense ambició ni res que s’hi assembli. Em sembla una anàlisi injusta i agoserada. Primer, perquè em sembla que, per la trajectòria d’en Tremosa, no podem menystenir el que implica que encapçali una llista al Parlament europeu. Vaja, a mi em costa molt menystenir-ho, tant pel Tremosa patriota sobiranista, com pel que significa d’implicar persones preparadíssimes. Però és que també em sembla una anàlisi massa agoserada. De fet les paraules d’en Guardans ens ho indiquen. Si en Mas realment li va plantejar què votaria en un referèndum d’autodeterminació… collons, les coses estan molt i molt aprop del que sempre hem demanat a Convergència. Que hi poden haver decepcions, sens dubte. Que els convergents poden continuar tenint temptacions… segur. Que nosaltres podem tenir altres opcions, d'acord. Però volem ignorar deliberadament els passos que fan i que coincideixen amb els que sempre els hi hem exigit??? Jo no ho trobo raonable. Poden haver-hi moltes anàlisis polítiques, però treure d’entrada el Tarot no em sembla just ni raonable.

Torno, per acabar el capítol Tremosa, al que he dit al començament: és una excel·lent notícia.

L'episodi Mònica Sabata i Esquerra

Però hi ha hagut més notícies en l’entorn sobiranista: el capítol Mònica Sabata i Esquerra. Aquest episodi és molt més polièdric. Disculpeu, un cop més, l’extensió que està agafant el post.

D’entrada dir que hauria estat un luxe per al país tenir dos candidats com en Ramon Tremosa i la Mònica Sabata.

Després, lamentar el comportament indigne, indignament gratuït, d’Esquerra amb la Mònica. No em sembla gens just, de fet em sembla una estupidesa total, que un cop van conèixer la negativa de la Mònica Sabata, la seva única preocupació hagi estat desmentir que li haguessin proposat, i assenyalar que s’està parlant amb molta gent. Com si aquesta noia fós tan estúpida com per confondre una conversa en relació a unes eleccions amb una proposta electoral. Per favor! És curiós, perquè mentre escampaven aquesta versió, encara membres de l’executiva d’Esquerra la trucaven “perquè s’ho repensés”. Com es pot mentir d’aquesta manera? De debò que em supera.

Però tornem a la proposta que fa Esquerra a la Sabata. Cal veure, d’entrada, que no és una proposta reactiva, després del tema Tremosa. La proposta se li havia fet abans de conèixer el tema Tremosa. Les coses com siguin. Però així com en la proposta Tremosa tots hi hem vist un aprofundiment en les línies estratègiques de la Casa Gran, en la proposta Mònica Sabata era massa evident que la direcció d’Esquerra buscava algú que els ajudés a recuperar la credibilitat perduda.

Esquerra arriba a aquestes eleccions europees en un moment pèssim, en el que el fracàs de la seva estratègia ja és visible… i temut. Esquerra, com a marca electoral, està en fallida. I com a projecte polític, clarament qüestionat pels seus electors. Fixeu-vos la distància que va des d’aquella Esquerra encara plena de supèrbia de les eleccions generals, on van menysprear i “ningunejar” una persona capacitadíssima com l’Elisenda Paluzié, fins ara, on desesperadament busquen algú que “doni la cara per ells”.

El fracàs de la seva estratègia és tan bèstia, tan monumental, que les hòsties han vingut una darrere l’altra, i les que veurem. Esquerra és un partit encegat, dominat per una burocràcia clientelar que viu al marge de la realitat, i amb tanta supèrbia que s’atreveixen a dir que “l’estratègia és bona, ni que els resultats siguin dolents”.

Mònica Sabata hagués estat una excel·lent candidata. Però no hauria tingut res al darrere. Bé, hauria tingut un partit totalment desacreditat. En Tremosa podrà navegar ara sobre l’onada sobiranista de la Casa Gran. Però la Sabata hagués quedat engolida pel reflux d’Esquerra, no hauria pogut fer-hi res.

Esquerra té ara al seu davant una difícil situació: o continua buscant aquest perfil independent i amb prestigi que els pugui “ajudar” (o que estigui disposat a suïcidar-se amb ells), o tira d’algun dels seus, com en Bernat Joan o en Portabella. En tot cas, i ni que hi acudeixin amb Coalición Canaria (això sí que serà per veure-ho, anar de la mà d’uns socis del PP a unes eleccions), la desfeta és més que previsible.

Per acabar el capítol Sabata, criticar de nou la gent de la direcció d’Esquerra. Ho haurien tingut molt fàcil per quedar bé, per agrair-li que hagi escoltat l’oferta i per donar-li tot el suport en la seva decisió de continuar treballant en l’àmbit civil, que és també cabdal. No ho han fet. Han preferit quedar com uns autèntics energúmens desagraïts, i aquí sí que se n’han ensortit.

I per acabar el post, avui volia parlar de la boira. Hem pujat al poble de la meva àvia, a Les Garrigues, com cada any, a buscar l’oli nou. El millor oli del món. Són tants records els que em porta aquest paisatge de les Garrigues altes assetjades per la boira… La serra al fons, practicament inivisible. I el bosc i els camps d’oliveres i ametllers submergits en aquest paisatge d’un encís misteriós. Avui m'hagués agradat més esplaiar-me en aquest trajecte... quasi vital.

Assetgem-los totalment: fem-los fora!

Aquesta espècie de Lina Morgan de la política catalana que li diuen Dolors Camats va sortir ahir al faristol del parlament fent-se l’ofesa perquè segons ella hi havia un “assetjament” als polítics i les polítiques de la sopa de lletres catalana (ICV-EUA)

Mira, tonta del bote, els únics que patim assetjament en aquest puto país som nosaltres, els seus abnegats i resignats ciutadans, habitants. Un assetjament que ve de part del teu partit, xata, del partit més miserable i marginal de l’arc parlamentari, i que dia sí, dia també, ens imposa els seus extremismes, les seves fòbies, les seves tonteries.

Nosaltres sí que patim un assetjament: el que tu i els teus amiguetes practiqueu.

Hi ha un càncer que ens devora, el tripartit. Que permet, entre d’altres coses que aquests impresentables practiquin els seus experiments polpotians amb tots nosaltres sense que passi res.

Doncs bé. És el moment de dir prou! És el moment que, si se senten assetjats, fem més encara per multiplicar l’efecte. Hem d’aconseguir que la gent els escupi quan passen pel carrer, que els insulti, que els manifesti el seu menyspreu.

Hem de fer per tal que quan ells facin servir les seves paraules insultants, se’ls hi girin en contra. Que quan diguin “participació” tots ens girem i participem escupint-los a la cara. Que quan diguin “sostenibilitat”, sostinguem un insult perllongat i públic. Que quan diguin “limitació de velocitat”, comprovem si poden fugir prou ràpidament per evitar que els hi clavem un mastegot.

Hem de fer per tal que quan els seus amics islamistes perpetrin un atemptat, la performance la rebin a la seva puta cara.

massa barra, Saura: plega

Al post anterior comentava la fantasmada aquesta dels milers de mesures per promoure la participació. I dencunciàvem que era un clixé ideològic dels postcomunistes per manllevar força a la representació tradicional democràtica. La prova més evident la tenim en que ells, els d'ICV-EUA, en aquells àmbits que els hi són propis, en les seves polítiques MENYSPREEN ABSOLUTAMENT LA PARTICIPACIÓ.

Fixeu-vos en aquesta animalada de la limitació de velocitat. Si s'hagués de participar, qui seria qui amb mes criteri ho podria fer? El RACC, no? Doncs s'ignora sistemàticament els estudis i les opinions expressades pel RACC. S'ignoren sistemàticament també totes les queixes, enquestes, etc. dels ciutadans afectats que critiquen la mesura. S'ignora fins i tot, tal com denunciava avui La Vanguardia, l'opinió dels alcaldes de l'àrea metropolitana.

S'ignoren fins i tot estudis, com el que ahir es feien ressò a elconfidencial.com, segons el qual: "un estudio realizado en Holanda, país por el que Saura siente predilección como ejemplo de ecologismo, ha dado marcha atrás a la aplicación de la reducción de velocidad en las carreteras que circunvalan las grandes ciudades. En el estudio realizado durante el 2005 en las metrópolis de Ámsterdam, Rótterdam, Voorburg y Utrech, y publicado en 2006, se concluye que con estas medidas aumentan los atascos y no hay ninguna mejora en el aire. Todo lo contrario de los que predica el tercer socio del Tripartito."

És a dir, participació només per al que jo vull i si el resultat de la participació es produeix en el sentit que jo vull.

És realment fastigós, tanta barra, tanta xusma. Per favor, que pleguin ja!

Un país... per apretar a córrer!

Permeteu que avui reprengui aquell costum de repassar els acords de govern.

Els acords d’un govern és allò de què un govern, quan estan tots els consellers reunits, debat i acorda. És la plasmació de la seva activitat, de les seves preocupacions, de les seves competències. Com deia aquell cantant espanyol tan entranyable, en José Luís Perales, “a qué dedica el tiempo libre”.

El repàs dels acords d'avui del govern semblen més aviat l’acta de defunció del país. Dibuixen un paisatge tètric, sinistre. Els acords del govern són més propis d’una diputació sense competències ni recursos que de cap altra cosa.

Atès, per tant, que són acords de gent que no té res a fer, i que són al govern com podrien estar en un parc donant de menjar els coloms, ho supleixen amb iniciatives i plans que són per apretar a córrer. Els acords d’avui són potser la prova més evident que estem acabats, i que en allò que no estem acabats, aquest govern procura per tots els mitjans impulsar polítiques que ens rematin.

Han estat aquests:

a.. El Govern aprova un pla per promoure la participació ciutadana amb un centenar d'accions fins al 2010

b.. El Govern deroga el Decret de sequera

c.. El Govern aprova el Decret que regula els estudis a les Escoles Oficials d'Idiomes

d.. El Govern impulsa la convocatòria d'oposicions de 30 places d'agent rural auxiliar

e.. El Govern impulsa un casal de gent gran al Vallès Oriental

f.. El Govern aprova el Projecte de llei sobre gossos d'assistència

g.. El Govern impulsa la millora de la C-153 entre l'Eix Transversal i l'accés a Tavèrnoles

Començarem pel final. Tots els consellers han aprovat, suposo que després de dures negociacions, la construcció de 750 metres de carretera entre l’Eix Transveral i l’accés a Tavèrnoles. Un acord vital per a les infrastructures del país. De tanta importància que no el podia prendre la delegació comarcal de carreteres. La trascendència d’aquests 750 metres deu ser tal que ha calgut debatre-la plenàriament al govern.

Després hem (és un plural majestàtic, atès que és "el nostre" govern) aprovat una important iniciativa legislativa: el projecte de llei sobre gossos d’assistència. És a dir, els gossos pigall. Un sector mancat de regulació, un imperatiu social, atès que la regulació d’aquest sector era absolutament imprescindible, i no era possible fer-ho a través d’altres instruments. Per això el govern, en ple, ha debatut el projecte de llei. Pensem que cal unificar tot el que hi ha, ja que malgrat que els gossos pigall són l’única previsió reglamentària en la majoria de sectors, des del transport a la restauració, això calia evidentment que tingués rang de llei. Encara em sorprèn que no hagin promogut una reforma constitucional, o, en el seu cas, la tramitacio al congrés espanyol com a llei orgànica.

El nostre govern també ha aprovat “impulsar” un casal de gent gran. Ah amics! No us penseu que un casal de gent gran és una obra menor, que pot aprovar un ajuntament, o un consell comarcal, o fins i tot un departament com el d’Acció Social. En absolut. Cal que hi hagi tot un govern al darrere per aprovar “l’impuls”. És tan important que no val la pena ni tan sols que es decideixi construir-lo, n’hi ha prou amb que s’aprovi “impulsar-lo”. No sé si com els carros del super.

Atès que estem en època de vaques magres pel que fa a l’ocupació, i l’increment de l’atur a Catalunya és descomunal, el govern s’ha arremangat i ha decidit impulsar la convocatòria de 30 places d’agents rurals. Hi ha un abans i un després en la funció pública. La transcendència de la convocatòria ha fet que el govern deliberés llargament sobre la seva conveniència i impacte.

Els grans “conductors” també han aprovat el Decret que regula no sé què dels idiomes. Això és important, i més val que ens ho mirem amb cura. No sigui que acceptant resignadament, això sí, callant com uns putes, decrets com el de la tercera hora de castellà (que ja s’està aplicant), calgui que aquesta regulació també s’ampliï al català.

I, 21 mesos després, quan les agències de viatge ja comencen a substituir el destí de Venècia o Bruges pel de Catalunya… deroguem el decret de sequera. Suposo que també en aquest punt les deliberacions han estat llargues, i la negociació, dura. Podem, per tant, fer anar les fonts, fins i tot les que funcionen amb circuïts tancats d’aigua. Demà us podré donar notícia si el decret també autoritza reprendre la navegació d’aneguets a les banyeres, i xapotejar-hi.

Finalment, i a aquesta trascendent actuació hi dedicarem una anàlisi una mica més llarga, el govern ha aprovat “un pla per promoure la participació ciutadana amb un centenar d'accions fins al 2010”.

Estem davant una fita històrica. Promoguda pels campions de la participació, els mateixos que van promoure aquella exitosa iniciativa de participació del “Bus de l’Estatut”.

No us escanyaré amb una detallada exposició de les aberrants mesures que preveu. La seva lectura és recomanable perquè us adoneu de fins a quin punt ens governen uns “marcians”, una gent absolutament allunyada de la realitat, dramàticament desconectada de la realitat. El pitjor de tot és que al darrere de tot això i de tot aquest bla bla bla, buidor, hi ha un discurs de caràcter totalitari. Un discurs que en última instància el que preveu és coaccionar els legítims representants dels ciutadans, buidar l’aparell representatiu i traspassar a aquests òrgans de participació difusos i incontralables, la responsabilitat.

Per a mostra de l’absurditat, mireu què ens diuen: “Amb l’aprovació del Pla, el Govern es compromet a incorporar la ciutadania en l’elaboració d’una trentena de plans, lleis i programes fins al 2010. Entre les lleis, s’inclou la participació de la ciutadania en el Projecte de llei d’accés al medi natural, el Projecte de llei contra l’homofòbia, el Projecte de llei per a una nova ciutadania i per a la igualtat entre homes i dones”

Això és una aberració total. A veure, què vol dir això de participació en el projecte de llei contra l’homofòbia? Això és com si demà aproven la participació en el projecte de llei contra l’assassinat. Oi que és absurd? L’homofòbia, la discriminació per raó de sexe és una qüestió regulada al dret penal. Què collons anem a fer ara? Igual que la resta.

És una empanada mental total, amb un rerefons reglamentista a ultrança que habilita la participació com a via d’incursió en matèries que pertanyen a l’esfera privada en molts casos, i de legitimació davant els mecanismes democràtics tradicionals de representació.

Fixeu-vos que és el mateix que fan els “assemblearis”. Neguen representativitat als legítims representants, i traspassen, ells solets, by the face, tota la decisió a una assemblea que ells mateixos convoquen i que ells mateixos controlen. De manera que en el fons el que fan és condemnar al silenci a la majoria social.

I ara permeteu que us expliqui què hi ha al darrere de tot això de “la participació”. Tota aquesta moguda de l’esquerra altermundista comença i continua tenint de referent a una població brasilenya: Porto Alegre. Fins i tot s’ha creat un foro, i de tant en tant s’hi aplega tot el personal altermundista sota l’excusa d’això de la participació, de les experiències participació que s’hi han dut a terme, de l’alternativisme, etc.

Els qui coneixem l’experiència de Porto Alegre, i hem sentit l’alcalde que va posar en marxa aquests mecanismes de partipació, que s’han estudiat abastament en l’àmbit de la gestió pública, sabem perfectament la trampa. El mateix alcalde de Porto Alegre ho ha explicat, no sé si en una relliscada eufòrica.

Resulta que l’alcalde de Porto Alegre no tenia majoria suficient per fer aprovar els pressupostos. Davant aquesta situació el seu equip va ser prou enginyós i espavilat per dissenyar una estratègia política que els permetés superar aquest bloqueig polític. Van decidir que els pressupostos els elaboraria la gent. I van dissenyar un mecanisme de participació per barris, comunitats, on s’establia la manera de proposar i decidir quines eren les inversions que calia fer.

Aquests mecanismes sempre estaven controlats en última instància pel partit i la gent de l’alcalde de Porto Alegre. D’aquesta manera, quan els pressupostos van arribar a l’ajuntament, reflectien perfectament el que ells havien volgut aprovar i que el bloqueig de la legítima majoria de regidors els ho havia impedit. Després de tota la moguda participativa l'oposició no va tenir coratge per oposar-s’hi. L’excusa de la participació havia estat una trampa letal per als legítims mecanismes de participació i representació. Si els representants legítims, malgrat la seva legitimitat, tombaven els pressupostos “participatius” esclatava un conflicte social imprevisible. De manera que s’hi van plegar.

Aquest és l’origen de tota la tonteria aquesta de la participació. Després ho van vestir amb discursets i teories vàries, super enrotllades i alternatives, que van donar la volta al món progre. Aquesta és la trampa a què s'han aferrat els postcomunistes i l’esquerra totalitària per a pontejar els legítims mecanismes de representació.

No és una iniciativa inòqua ni d’enfortiment de la democràcia. No us ho cregueu. És un mecanisme pervers. Els ciutadans votem cada any un munt de vegades. El que cal és enfortir els mecanismes que garanteixen la devolució dels mecanismes de representació a la societat, amb llibertat, i això vol dir que el primer que cal no és fer tot això, sinó una cosa que no faran: QUE TOTS ELS PARTITS POLÍTICS ES FACIN L’HARA QUIRI, estableixin llistes obertes (mixtes si es vol en la transició), vot directe per circumscripcions, etc.

El problema de la baixa qualitat de la nostra democràcia és la seva captura per les burocràcies dels partits. Les mateixes que ara ens volen vendre la moto dels mecanismes alternatius de participació. Aquest és el gran problema.

NO ÉS AIXÒ COMPANYS, NO ÉS AIXÒ…

L’islamisme local, de la mà de l’esquerranisme més tronat i totalitari i també d’aquest cert “bonisme” català que tant de mal ens fa es va expressar i aplegar ahir en la mani contra Israel.

Tots els pobles patim, dissortadament, manifestacions d’estupidesa prou evidents com la mani d’ahir. Hem d’aprendre a conviure-hi, i els catalans, dissortadament, ja tenim prou experiència en conviure amb aquest tronadisme totalitari.

Però això no treu que l’espectacle d’ahir fós lamentable i hi passessin coses gravíssimes. El que millor reflecteix el que va ser i passar és la foto denúncia de l’e-noticies, que obre aquest post, la d'un manifestant islamista amb passamuntanyes i exhibint una pistola. Això és gravíssim. I és tan greu que requeriria una immediata investigació per part dels Mossos d’Esquadra.

Estic convençut que si aquesta investigació no s’ha iniciat és perquè el conseller Saura hi era, a la mani. Però no se m’acut cap altre escenari on en una manifestació a BCN s’hi pugui exhibir una pistola i no això no impliqui de manera immediata, una investigació per a la detenció del delinqüent, si és que el dispositiu policial no va poder localitzar el delinqüent en el seguiment habitual de les manifestacions. I cap responsabilitat dels organitzadors??? No hi tenen res a dir???

El bonisme català hauria de ser conscient que amb la seva actitud alimenta el monstre. El monstre de la intolerància i la barbàrie. Un monstre que no necessita excuses, però que les aprofita, i que un cop desfermat és difícil d’aturar.

Hi ha, però, un fet molt més greu políticament. I és tota la judeofòbia que va destilar la manifestació i, com a exponent, el manifest final llegit pel meu estimat Llach. No pot ser de cap manera que en una manifestació com la d’ahir, en la que hi participen els tres partits del govern, es demani trencar relacions amb Israel.

Però quina mena de barbaritat és aquesta? Us ho diré: judeofòbia, antisemitisme en estat pur. Fixeu-vos que el nostre govern, a través dels tres partits que en formen part, reclama el que NOMÉS ha fet aquesta bèstia totalitària del chavisme veneçolà. És molt greu, gravíssim. No hi ha hagut mai a BCN una manifestació avalada pels partits del govern que donés suport com ho va fer la manifestació d’ahir a la barbàrie islamista i que propagués la judeofòbia com va passar ahir. Ni aquí ni a cap altre lloc del món. Gravíssim.

És lamentable també la presència de l’amic Àngel Colom. Absolutament lamentable. Perquè se sabia com acabaria allò, en què derivaria. Sincerament, no ho entenc.

La manifestació d’ahir ens torna a la nostra més fosca història, i actualitza, cal dir-ho, els progroms. Sí, els catalans hi ha episodis de la nostra història dels que no ens podem sentir gens orgullosos. Els progroms n’és un, d’aquests episodis. Encara hi ha vestigis en el call de la ciutat de Barcelona, tan aprop d’on ahir s’aplegaven els amics de la barbàrie islamista, els judeofòbics, que ens recorden aquells episodis, com les restes del pont que permetia la comunitat jueva refugiar-se a una de les torres de defensa, sota la protecció del rei, quan s’aixecava un d’aquells progroms.

No, amics. Fins i tot entenent –és humanament explicable que el dolor dels altres ens provoqui repugnància, i en aquest conflicte hi ha molt dolor- una reacció de “bonisme”, que s’adrecés a denunciar aquest patiment, el que no és tolerable és que hi hagi una reacció política que n’ignori les causes i els responsables i demani trencar les relacions amb Israel i el boicot a Israel.

La mani d’ahir va ser una cosa demencial. La presència dels tres partits del govern ens converteix en una autèntica paròdia bananera, miserable, pudenta i podrida. No és explicable, no és admissible.

Els mitjans de comunicació de casa nostra tenen una responsabilitat gravíssima en aquesta judeofòbia que ahir es va viure. El tractament informatiu del conflicte, la seva incondicional difusió dels arguments propagandistes de Hamàs, la mentida (s’han dit moltes i moltes mentides) i la manipulació que exhibeixen cada dia és molt greu, gravíssim.

Políticament, per tant, caldria una explicació clara del nostre patètic govern en relació a la seva adhesió o no al que es va proclamar a la manifestació. I policialment s’hauria d’iniciar una investigació urgent, urgentíssima, per a trobar els elements armats a la manifestació, un fet absolutament inconcebible i gravíssim, del que, gràcies a e-noticies, en tenim constància gràfica. La fiscalia entenc, a més, que hauria d’iniciar una altra investigació sobre les expressions xenòfobes i racistes que s’hi van proferir.

El maquis blocaire

Mireu, quan hom escriu en un bloc i hi aboca tot el que pensa té una irresistible tendència a establir criteris, línies de pensament, denúncies, etc. Vet aquí el seu suposat i personalitzat interès. Si els blocs fóssim un espai per a la confraternització i l’acció política… tindríem un problema... d'avorriment o desinterès.

Però això no és així, i gràcies a això tenim ocasió de dedicar-nos a tractar aquests temes greus que ens preocupen. Tot i que en el fons, només tenim un tema greu que ens ocupa, als que estem aquí, que és el nostre país. Després tots nosaltres tenim molts altres temes que també ens preocupen. Però aquest és el que ens uneix.

Per tant això del país diguem-ne que és el nostre comú denominador. Per més que a l’abordar la situació ho fem de maneres i des de perspectives molt diferents, fins i tot radicalment diferents. Però fins i tot en aquesta diferència hi ha una dimensió comuna força estesa i compartida: la insatisfacció amb la situació del país i del sobiranisme.

El que avui vull fer no és fàcil, ni simpàtic. Més aviat podria ser estalviable. El que vull és analitzar les dues maneres que tenim els sobiranistes d’enfocar la nostra lluita, i la seva plasmació blocaire.

La més estesa és la via “pontificadora”. Són els polítics, els opinadors i els blocaires que opten per ignorar la realitat, el nostre dia a dia, i llençar les seves idees cap al més enllà, a aquell futur bucòlic, tal com les imatges dels propagandistes dels Testimonis de Jeovà, on enmig d’una natura idílica, hi conviuen, hi jeuen pacíficament, humans, ovelles i lleons. Si voleu que concreti una mica més, són aquests amics que ens remeten directament a un futur referèndum (directament) i que no entren mai al nostre dia a dia, ni a etiquetar o analitzar les coses, i que, perquè no dir-ho, es posen una estrella de xèrif per anar per la xarxa interrogant tothom sobre el seu sobiranisme i compromís amb el país. Em sap greu singularitzar, però no me’n puc estar, el company Xavier Mir és aquest prototipus de blocaire “testimoni de Jeovà”, algú que és capaç de justificar totalment el tripartit, d’exigir al Montilla el que ningú entén, de declarar-se en vagues que ni tan sols ell compleix (en un bloc no escriu, en l’altre sí), i que fins i tot, aquesta setmana, és capaç de recolzar, sense ruboritzar-se, sense que se li caigui l’ànima als peus, i sense veure-hi cap inconvenient ni contradicció, això de l’estafa del Puigcercós de la candidatura conjunta a les europees.

Després hi ha la via guerrillera. En aquest cas, i a diferència de la prèvia, només som uns quants blocaires els que la seguim, i, políticament, només la gent de Reagrupament i alguns opinadors amb prou personalitat com en Cardús, en Tremosa, n’Alexandre… És una via que té molt clar el que vol, que no s’entreté mirant etiquetes, però que denuncia amb fermesa tot el que passa en el nostre dia a dia que ens impedeix arribar a aquest escenari polític futur (que coincideix amb el dels pontificadors bucòlics, una Catalunya lliure). Els blocaires que treballem en aquesta via sabem perfectament que ovelles i lleons no poden pasturar al mateix prat. I no només això, sinó que també sabem que hi ha rapinyaires, i rates i un llarg etcètera de mamífers i rèptils que amb el seu dia a dia impedeixen que avancem cap a l’escenari polític que volem.

Si els guerrillers no els denunciéssim, a aquestes bèsties que devoren els nostres somnis, no ho faria ningú. Per això la raça de blocaires guerrillers és tan escassa. En termes de la nostra història podríem dir que hi ha un nou “maquis” operatiu al nostre país, que és blocaire i que és absolutament minoritari i probablement abocat a l’extinció, a la liquidació.

Però val molt la pena que ens parem un moment a pensar en aquest fenomen del “maquis” blocaire. Si entre els pontificadors, els bucòlics, hi podem trobar totes les espècies que es mouen en el sobiranisme (polítics, articulistes, acadèmics, blocaires, promotors, líders “cívics”)…. la lluita que portem a terme els “maquis” és única. No la fa ningú més, a banda dels “excèntrics” de Reagrupament.

En aquests moments, a Catalunya, és una evidència que no estem sota un govern, sinó sota un règim. El règim del tripartit. Un règim que inclou diferents sensibilitats polítiques, però que està unit per uns objectius comuns: el primer, la voluntat de poder i l’acord en el repartiment del poder. Això implica que malgrat la diversitat –en principi- d’ideologies que hi conflueixen, el poder s’exerceixi de manera implacable. No hi ha un projecte comú: l’únic que és comú és el repartiment de les diferents esferes de poder que configuren “el règim”, on cadascun dels integrants fa el que vol i és respectat pels altres.

El segon gran objectiu del règim és una derivada del primer, i consisteix en un exercici brutal i despiatat del poder per tal de conservar aquest poder. I en aquest punt el “règim” presenta la seva cara més dura, més severa. Implica un control absolut sobre els mitjans de comunicació i l’opinió publicada. Davant l’opinió pública es presenta com un exercici del poder flexible, en el sentit que sempre hi trobareu allò que serveix de coartada. Però en l’anàlisi del que ha significat i imposat a nivell de mitjans de comunicació públics i privats és esgarrifós, mai vist.

El tripartit no exerceix el poder: se’l reparteix, i des d’aquest repartiment tots actuen a una per evitar que cap dels altres quedi desplaçat o perquè altres opinions o polítiques puguin afectar els tres membres del règim.

L’èxit del tripartit en la seva conversió en règim ha estat notable, quasi han excel·lit en el seu control absolut. Només hi ha una esquerda: la xarxa.

A aquests “mugabes” locals només hi ha una cosa que es resisteix al seu pla: el ciberespai. Les possibilitats i la llibertat que la xarxa, el ciberespai, ofereix a les societats avançades ha superat amb escreix la seva voluntat i les seves possibilitats de control.

No hem de descartar res (en Carbonell ja amenaça amb fotre les seves urpes sobre la la xarxa), però aquest maquis político-blocaire s’ha revelat com a l’autèntica (l’última!) frontera de la resistència catalana, dels lluitadors per la llibertat del s. XXI a Catalunya. Segles enrere foren les nostres muntanyes les que oferien refugi als últims resistents, o els llocs des d’on, anàrquicament, es combatia l’opressió. Avui en dia aquest espai està a la xarxa.

És per això que, dins del magma del sobiranisme, el “maquis” blocaire té importància. No la té, com en els vells maquis o serrallongues, per la importància o trascendència de les seves accions, sinó per la seva simple existència. La seva existència, les seves denúncies, les seves opinions… no són importants pel volum de gent a la que arriben, sinó perquè desafien el règim.

Els maquis blocaires som una intrascendència. L’abast de les nostres opinions i denúncies és tan limitat quantitativament que faria envermellir qualsevol analista. Però som importants perquè aguantem la flama de la resistència i de la denúncia. Perquè desafiem el poder del règim.

Aquesta és la veritat, amics. En els temps que ens toquen viure, n’hi ha alguns entre nosaltres que fan per vestir-se de maquis però que no ho són. No ho han estat mai. Han evitat sempre embrutar-se les mans, han evitat sempre denunciar el règim. S’amaguen en els bucolismes, en llençar les pilotes més enllà, als espais inabastables, per intentar fer-nos creure que són dels nostres. Però no hi ha res més lluny de la realitat. Formen part del “règim”, de fet fins i tot alguns “viuen” del “règim” (oi, Saül Gordillo).

Són polítics, opinadors i blocaires que s’han amagat sempre que hi ha hagut algun tema important del nostre dia a dia que compromet el règim. Per exemple, van mantenir un molt polit silenci quan hi havia el congrés d’Esquerra i la gent de Reagrupament lluitava per tornar a ERC una direcció coherent, per tornar a fer d’ERC el partit d’en Macià. P.ex. fan veure que Esquerra no té res a veure ni amb que en Montilla sigui president de la Generalitat ni amb el suport prestat al Zapatero, que neguen que el PSC i el PSOE siguin el mateix, etc. Són gent que es pensa que poden continuar nedant i guardant la roba, i pontificar, i proposar referèndums a l’hiperespai polític, i que insisteixen, mentre el país cau a bocins, en posar-se l’etiqueta de xèrif per a patrullar per la xarxa.

Tanmateix, la realitat patriòtica és massa evident, i la resistència, l’autèntica resistència a l’espanyolització i la claudicació de Catalunya, té noms i cognoms, i els “bucòlics” ja no enganyen a ningú.

Blocs Against Tripartit és, en aquest sentit, una de les més brillants concrecions de la resistència blocaire. Un espai “alliberat” i dominat pels autèntics “maquis” blocaires, on s’expressa, de manera inequívoca, la nostra resistència al règim. BAT BLOCS recull així el testimoni de les més rellevants xarxes combatives i sanament implicades, com ho va ser en el seu moment Blocs amb Estrella.

Després d’aquest rotllo només puc fer que convidar-vos a que feu ús de la vostra llibertat. Denuncieu el règim! Combatiu, en el dia a dia, per la llibertat.

Visca la terra, mori el mal govern!!!

LA VERGONYA DEL “CROSTES” JOAN FERRAN

En Joan Ferran és un d’aquests polítics que rebaixen a límits insuportables la política. La seva simple presència, existència com a polític, és un insult.

A Joan Ferran no se li coneix cap altra idea per estar en política que la defensa d’Espanya i combatre el “nacionalisme català”. Tampoc no és en aquest àmbit un gran ideòleg, no ens enganyem. Forma part d’aquests polítics que es reivindiquen a ells mateixos aconseguint que els seus enemics, els seus adversaris, parlin d’ell. Les seves intervencions es mesuren per “ocurrències”, que a la seva vegada es mesuren per la capacitat d’irritar l’adversari… i fer que parlin d’ell. Com el seu company José Zaragoza. Des d’aquest punt de vista el millor que es pot fer amb pesonatges així és no parlar-ne.

Tot i que de vegades això és molt difícil. Com avui.

Avui, en un vòmit seu a l’e-noticies, podíem llegir “no combregaré mai amb el cínic terrorisme d’estat”. Caramb, he pensat, finalment el PSC-PSOE condemnarà el terrorisme d’estat que es va practicar mentre ells també governaven a Espanya, en els governs Gonzàlez! Però no... resulta que la frase continuava, matisava, “que està aplicant el govern jueu a Gaza”. Ah...

Alerta, que diria el Monegal! En Ferran ens exhorta i es posa ell al capdavant a no combregar mai amb el terrorisme d’estat... però segons de quin estat. Si l’estat és l’espanyol, i l’han practicat governs socialistes, això no mereix cap condemna. Perquè és clar, aquells condemnats dels governs socialistes, recordem-ho, José Barrionuevo, Rafael Vera... aquests condemnats per la seva implicació en les activitats del que eufemísticament s’anomenava “guerra bruta” suposo que, pel damunt de tot són “compañeros”. Per tant, no hi ha cinisme ni GAL que s’hi valgui, amb els “compañeros”.

Però no s’ha acabat aquí la vomitada del “compañero Crostes”. Ens ha dit també “tampoc podré avalar mai la creació d’un nou apartheid”. Molt bé, plas, plas, plas. Ja ha sortit el justicier universal. Ja ha sortit aquesta cosa que tots els nostres sociates porten a dintre, que quan més lluny passen les coses, més sensibles els tenim i més s’accentua el seu pressumpte sentit de la justícia.

Perquè és clar, resulta si més no curiós que el Crostes digui aquestes coses el mateix dia que al País Basc un jutjat espanyol feia seure a la banqueta dels acusats el lendakari del poble basc, democràticament escollit, perquè s’havia reunit per parlar amb uns dirigents de l’esquerra abertzale.

Curiós, també, perquè al mateix banc dels acusats s’hi asseu un company seu de partit, del Crostes, el tal Patxi López, que beu així de la medicina que ells mateixos van dissenyar.

I és que resulta especialment cínic que el Crostes parli d’apartheid. Ell i els del seu partit, que han establert un autèntic apartheid polític a desenes de milers de bascos, a través d’una legislació aberrant que ells mateixos van impulsar, la Llei de Partits, que persegueix persones i organitzacions no pel que fan, sinó pel que pensen.

Euskal Herria viu, al bell mig de l’Europa Occidental, un autèntic apartheid contra l’esquerra independentista basca, amb una legislació d’excepció (pròpia d’un estat d’excepció vull dir), que condemna a l’ostracisme polític persones i organitzacions sense haver comès cap delicte, i sense haver estat condemnades prèviament. Tot i que s’omplen la boca d’estat de dret i de democràcia, la seva política, la política de la Llei de Partits, de la que el PSOE (i per tant el sr. Crostes i el PSC-PSOE) en són directament responsables, és profundament antidemocràtica i vulnera els més elementals principis d’un estat de dret.

En definitiva, avui el “compañero” Crostes ens ha ofert un dels vòmits més cínics i irritants dels últims temps. Però l’important no és el que hagi dit ell, no. L’important és que el que ha dit, aquest cinisme, és la marca habitual dels socialistes. El que avui ha fet en Crostes és un exemple d’aquesta nauseabunda política dels sociates que, com deia abans, incrementen la seva “solidaritat” i el seu “sentit de justícia” en una relació proporcional als quilòmetres de distància on se situen els fets. Que a més a més són incapaços d'interpretar correctament.

Després de veure la rehabilitació del “compañero” Josep Ma. Sala, que qualsevol dia ens donarà algunes lliçons de comptabilitat creativa, veure a un sociata, ni que sigui el Crostes, donant lliçons o pontificant en relació a “terrorisme d’estat” o “apartheid” és ja l’últim que podia veure. Ni que, com avui, ho faci de l'habitual manera indocumentada i manipuladora dels sociates.

PS:aquest post està dedicat al company i no obstant amic, Joan Arnera, precussor en els atacs a la crosta sociata

La intervenció de Minoves, decisiva per trobar una solució al conflicte

Fonts diplomàtiques consultades afirmen que la intervenció de David Minoves, director general de cooperació del Govern de Catalunya, podria haver estat decisiva per trobar una solució al conflicte de Gaza.

Després del fracassos de les delegacions de la Unió Europea i de Sarkozy es considera que la implicació de Catalunya, la gran potència de la Mediterrània occidental, pot fer canviar el rumb dels esdeveniments.

Catalunya que -recordem-ho- és l’única superpotència que no ha estat afectada per la crisi internacional que ha sacesejat totes les economies, va aprovar ahir destinar 100.000 euros a l’Agència de l’ONU per als Refugiats Palestins.

En una multitudinària roda de premsa, David Minoves fa afirmar “la presència de tropes israelianes i la falta de combustible ha agreujat la situació” per això cal “que s’aturin les hostilitats”.

En aquests moments s’ignora si Catalunya també farà arribar als islamistes combustible provinent de les incalculables reserves dels camps petrolífers del Delta de l’Ebre.

L’influent diari Al Avui va atorgar ahir un “positiu” a David Minoves, el que es creu que és un evident recolzament a la seva candidatura a premi Nobel de la Pau.

A hores d’ara s’especula també amb la intervenció del conseller Saura, per tal d’assegurar que la reconstrucció de Gaza es faci d’acord als principis dels feng-shui.