dijous, 27 de novembre del 2008

El gran farsant ataca de nou... (remasterització)



Fa un temps, a elies115 es va escriure al voltant del Gran Farsant Carod Rovira i els àlex (els lloros africans en que es converteixen els replicants militants d’Esquerra).

Hi he pensat aquests dies, amb la reaparició d’aquest Gran Farsant. El que ens passa amb aquest home no ens ho mereixem. Jo crec que a qualsevol altre país estaria a la presó (per estafador polític –en un país civilitzat això hauria de ser delicte-) o bé ingressat en un psiquiàtric. El quadre clínic que presenta és realment esfereïdor: vanitat, messianisme, paranoia, al·lucinacions.

Dissortadament en aquest nostre país aquesta mena de personal rep premi i fins i tot se li dópot arribar a una vicepresidència del govern. Forma part de la nostra vergonya nacional, que durant tant de temps patirem i arrossegarem, perquè la vergonya costarà generacions de superar.

Ara s’ha tret una altra parauleta de la seva patètica xistera: refundar. Ara diu que vol refundar Esquerra. No està malament, després de portar 16 anys dirigint-la, ara parlar de refundar-la. L’absència de vergonya és un altre indicador evident d’aquest quadre clínic que requereix atenció psiquiàtrica urgent.

En l’anterior ocasió es parlava del Gran Farsant quan s’acabava de treure de la xistera un referèndum per al 2014. Una altra cosa que va llençar a l'aire amb la mateixa inconsistència, buidor, ridiculesa.

És evident que cada cop que acut a la seva xistera ho fa només buscant una mica d’oxigen per a la seva liquidada carrera política. Com un zombi, aquest cadàver polític de tant en tant, algunes llunes, surt a la palestra i ens esgarrifa amb una mostra més de l’absència de límits de l’horror humà, de la ment humana.

Abans del 2014, i pels mateixos personalistes motius, havia parlat –més o menys l’any 2003- d’equidistància. Quan se li va acabar el discurset de l’equidistància en va improvisar un altre: calia un canvi. Quan el canvi es va veure que només era a la seva nòmina, va acudir altre cop a la trinxera i no parava de repetir allò de “i en 23 anys què...”. Posteriorment, com que la cosa ja no colava, va parlar que estaven “acumulant forces”.Un moment especialment crític va ser la permanent contradicció en relació al nou Estatut: i va navegar del sí crític, al vot nul polític, a l’abstenció i finalment al vot negatiu.

L’inici del segon tripartit va ser una època estressant per a la xistera, que va haver de treballar el doble, i d’allà en va sortir allò de “la pluja fina” o “el catalanisme social”. Paraules, idees, conceptes, dels que evidentment ja ningú, ni ell mateix se n’enrecorda. La xistera proporciona petites expressions, paraules, algun que altre concepte que necessita ser evidentment breu perquè pugui ser après pels àlex i ell mateix la pugui repetir durant una temporada. Després ja sí, un cop li ha donat oxigen durant una temporadeta, es desfà, com el paper, ara sí, amb la pluja fina. Així es genera l'estafa.

La història aquesta de “refundar” és un cop més una altra jugada de trilero polític, que és el que és el gran farsant. Evidentment ningú li dóna cap credibilitat, perquè no la té, però mentres tant, mentre surt als mitjans de comunicació, tots ens centrem en ell, i això li permet anar sobrevivint amb el seu miserable cartronet polític i el cigró que té instal·lats a la Plaça Sant Jaume.

Acabava aquell post d’Elies115 amb una frase del gran Joan Arnera que ben bé podria ser l'epitafi polític d'aquest gran farsant: "...perquè, Josep-Lluís, ho hauries de començar a assumir: tu mai no seràs president de Catalunya. Ells (els socialistes) mai no et consideraran un dels seus, i nosaltres ja hem deixat de considerar-te un dels nostres." . El cert és que, amb el temps que ha passat des d’aquell post, al Carod ja no el considera un dels seus només que la seva dona, perquè l’hòstia que li van fotre els seus al Congrés d’Esquerra és de les que fan època (el molt covard ja ni es va presentar, i va enviar-hi en Benach a fer el recado i fotre’s l’hòstia). És obvi que els independentistes ja fa molt de temps que no el tenim per “un dels nostres”. En canvi jo diria que cada dia és més un dels sociates, i que a can PSC sempre hi tindrà un plat a taula.

7 comentaris:

  1. Benvolgut Elies,

    Magistral.

    I com a gestor, en Carod es un malgastador sense parió ni propers al seu nivell.

    Absolutament demencial el que fa i deixa de fer amb els diners públic que maladministra.

    Ara recordo el seu viatge a la India, tant important, per a poder fer l'indi.

    Algu sap si alguna inversió de la Índia ha arribat a Catalunya?

    Jo no en tinc cap noticia.

    Tot i això, vull pensar que això de Carod versus Puigcercos per a ser cap de llista no és una nova comèdia tràgica d'enganyar la gent. Realment, em mereix més confiança, millor dit, menys desconfiança en Puigcercos que en Carod.

    Però ara als de la E nomes el hi faltara el joc de l'Aubry/Segolène en versió terra baixa (Manelic/MorsaMessies).

    Escandalós i inaceptable. La única cosa bona que espero, si de debó no és un combat amanyat, és que comencin a soltar a la llum pública merdes, i merdes, i porqueries de l'altre, i a l'inrevès. Pot ser pudenc total.

    Cordialment,
    Andreu

    ResponElimina
  2. Elies, fantàstic. I "casualment" no fa ni ua setmana rellegia el mític post de Gran Farsant... ara ja en tindré dos per rellegir d'aquí un temps!
    Apreciat Andreu, crec que aquesta parelleta (Putxi, Carod) fan força comedia, i crec que en Putxi no és prou valent per fotres la propera castanya que els espera... tot solet.
    Avui em mirava unes fotos (a l'Avui) de la parelleta en qüestió sotint de dinar del 7 Portes (es veu que hi van, plegats, cada dimecres).
    Que bé que s'ho passen!
    Que bé que viuen!

    Salut amics!!!

    ResponElimina
  3. Sempre he intentat trobar el costat humà de les persones, però amb 18 anys que fa que el coneix-ho, mai li he trobat, ni al Carod, ni als altres. Es pensen que son ídols, i ho son però de fang!!

    ResponElimina
  4. Canya canya...gran bloc., punyent, directe, pistola que dispara pim pam pum...felicitats ja tinc un nou bloc per seguir..saludus crack

    ResponElimina
  5. Felicitats dobles!
    Bon post per iniciar l' enllaç al Singular.

    Cada vegada va agafant més versemblança aquell murmuri que corria que en carod era un infiltrat de l' enemic, poc a poc es va descarant. Sembla ben bé un submarí sociata.
    Salut i independència,
    Cesc.

    ResponElimina
  6. Carod, quin déu tan fals que nosaltres mateixos vàrem encimbellar. La vanitat i l'egolatria fins al paroxisme. Jo, per damunt de tot, jo.

    ResponElimina
  7. Bé, el senyor Carod és filòleg. Suposo que li tira això d'anar jugant amb les paraules. La cosa literalment mai va més enllà d'això, del joc de paraules. I cada cop que hi ha calçotada hi ha nova paraula.

    ResponElimina