Potser llegint el titular penseu que exagero. Us repto a llegir tot l’article… i en parlem.
La setmana passada s’ha conegut la notícia, la nefasta notícia, del nomenament –provisional, quatre mesos- del sr. Cruanyes com a director de l’Avui.
Fa unes setmanes es va conèixer “l’acord” entre els socialistes i el Grupo Godó (Vanguardia, RAC1, 8TV…).
No són dos fets aïllats. Són dos fets que obeeixen a una estratègia ben clara de fer la pinça absoluta sobre tot el país, i específicament sobre Convergència, per tal que el tripartit pugui repartir-se, de manera indiscutida i aclaparadora, el domini sobre el país. És un pas més en l’estratègia per assegurar-se un control i monopoli absolut sobre el país. Una estratègia que té, com a primera víctima, el pluralisme. I en absència de pluralisme, d’opinions plurals, arriba la falta de llibertat. Si no es pot fer res més que ressignar-se davant el tripartit, si no es pot opinar contra el tripartit perquè no tens cabuda a CAP mitjà de comunicació a Catalunya, si políticament no és possible bastir cap estratègia política perquè queda col·lapsada pel monopoli del tripatit… la nostra societat, el nostre país s’encamina cap a un veritable règim amb un dèficit molt i molt gran de pluralisme i de llibertat.
La pinça s’ha aplicat a nivell del govern autònom i també dels governs municipals. L’exemple paradigmàtic són les diputacions de Lleida i de Girona, on malgrat l’enorme majoria convergent, i malgrat que p.ex. a la diputació de Girona venien governant CiU i ERC de la legislatura anterior, s’arriba a uns pactes que tenen com a únic objectiu apartar CiU del poder. Aquest és l’objectiu del govern tripartit i aquests són els grans objectius que uneixen, que cohesionen, el tripartit: excloure CiU. No hi ha cap projecte comú de govern, només són pactes de repartiment d’esferes de poder amb l’objectiu d’impedir l’accés de CiU al poder a tot arreu on això sigui possible.
Ara la pinça s’ha traslladat als mitjans de comunicació. S’ha produït un nou repartiment d’esferes d’influència, amb l’únic objectiu d’excloure-hi el que representa el pensament de CiU, les posicions de CiU, i convertir els mitjans en òrgans d’expressió del tripartit, cadascun amb el seu accent i orientats al seu públic.
Pel que fa a la Vanguardia, els fets són a la vista. Després de la crisi de les amenaces de mort del govern a un periodista de la Vanguardia pel simple fet que havia publicat una informació que al sr. Bolaño li semblava poc convenient, en les últimes setmanes la situació ha canviat radicalment. La signatura de la pau és tot un avís per a navegants. Primer es fa fora del govern a qui havia fet la feina bruta, però curiosament, i ràpidament, aquesta mateixa persona, el sr. Bolaño comença a col·laborar en el grup contra el que havia proferit amenaces de mort. És un fet insòlit que demostra l’estòmec que cal tenir per treballar en aquest entorn gangsteril, on qualsevol apelació a la decència és un insult.
Però els socialistes es guanyaven així ser “ben tractats” en un dels grups de comunicació més influents de Catalunya. Amb la fidelitat d’aquest nou espai garantida, els socialistes fan un pas més en aquest intent en el que tan perseverent de “guanyar centralitat a Catalunya”. És evidentment, una de les claus de la pinça, desplaçar CiU d’aquesta centralitat, substituïnt-la. Això s’amaneix amb les ridícules apel·lacions a la radicalitat d’en Mas. I finalment se serveixen unes postres amb una més que abundosa concessió i renovació de freqüències.
La jugada de l’Avui és més bèstia, encara. A hores d’ara és un fet conegut a tots els quarters generals que si el tripartit perilla és per la feblesa d’Esquerra. Esquerra és la pota més fràgil del projecte perquè els seus votants no l’estan acompanyant en aquesta aventura. Com a mínim hi ha un nombre de desercions més que suficient (prop del 50% dels seus antics votants) com perquè això sigui un indicador més que preocupant. És per aquí per on el tripartit corre perill.
De tal manera que les instruccions són molt clares. Per mantenir el tripartit cal ajudar Esquerra. I l’Avui és la clau. Ha estat acusat per l’entorn d’Esquerra i la mateixa direcció de ser encara “massa convergent”. Calia, per tant, eliminar qualsevol veleïtat en aquest sentit i posar-lo en mans d’Esquerra per a veure si se n’ensurt.
I per fer-ho, no hi havia res millor, era realment el màxim que podien fer, que posar el diari en mans d’un periodista la parella del qual és altíssim càrrec del govern per Esquerra: en Cruanyes.
Aquest jove periodista, sense cap mena de mèrit especialment rellevant per assumir la direcció d’aquest diari (si el comparem p.ex. amb un Sanchis o un Bosch), sí tenia una fulla de serveis que el feia especialment adequat per a aquest encàrrec de convertir l’Avui en el diari d’Esquerra: ja havia demostrat que, com a sotsdirector, la seva lleialtat a Esquerra havia estat per sobre de la lleialtat deguda al diari. Així, són coneguts els casos que havia filtrat a la direcció d’Esquerra, a través de la seva parella, notícies que tenia el diari, abans que sortissin publicades.
Això el convertia, per tant, en la persona idònia per a dirigir el diari. Algú que no hi hagués cap dubte sobre les seves lleialtats. Algú que, en cas de dubte, sapigués que el partit –Esquerra- està per sobre del diari. Dit i fet.
Per tant, les operacions, gairebé simultànies, sobre el grupo Godó i l’Avui tenen un objectiu molt clar: eliminar a Convergència i, sobretot, facilitar la perpetuació del règim del tripartit en el poder. De fet per això són un règim, perquè tenen TOT el poder, i el fet de detentar aquest poder és l’única finalitat que tenen.
La primera víctima de tot això, és evidentment, la pluralitat. Però també la llibertat, en la mesura que el control absolut que ara ja exerceixen sobre tots els mitjans de comunicació de Catalunya fa que qualsevol alternativa al tripartit estigui abocada al silenci, a l’ostracisme. Amb guardar les formes en tindran prou.
Això afecta, evidentment a CiU, però també a tota la societat civil i a qualsevol estratègia, iniciativa, que no gaudeixi de l’aixopluc d’un dels partits que formen el règim.
Només alguns diaris digitals escapen d’aquest control. I, evidentment, l’opinió que alguns humils blocaires podem expressar o les denúncies que podem fer. Com un mosquit davant un elefant. Per això són interessants i cal que tots les fomentem, iniciatives com BAT BLOCS, que combaten aquest estat de les coses des de la llibertat individual i per a garantir la llibertat col·lectiva.
La setmana passada s’ha conegut la notícia, la nefasta notícia, del nomenament –provisional, quatre mesos- del sr. Cruanyes com a director de l’Avui.
Fa unes setmanes es va conèixer “l’acord” entre els socialistes i el Grupo Godó (Vanguardia, RAC1, 8TV…).
No són dos fets aïllats. Són dos fets que obeeixen a una estratègia ben clara de fer la pinça absoluta sobre tot el país, i específicament sobre Convergència, per tal que el tripartit pugui repartir-se, de manera indiscutida i aclaparadora, el domini sobre el país. És un pas més en l’estratègia per assegurar-se un control i monopoli absolut sobre el país. Una estratègia que té, com a primera víctima, el pluralisme. I en absència de pluralisme, d’opinions plurals, arriba la falta de llibertat. Si no es pot fer res més que ressignar-se davant el tripartit, si no es pot opinar contra el tripartit perquè no tens cabuda a CAP mitjà de comunicació a Catalunya, si políticament no és possible bastir cap estratègia política perquè queda col·lapsada pel monopoli del tripatit… la nostra societat, el nostre país s’encamina cap a un veritable règim amb un dèficit molt i molt gran de pluralisme i de llibertat.
La pinça s’ha aplicat a nivell del govern autònom i també dels governs municipals. L’exemple paradigmàtic són les diputacions de Lleida i de Girona, on malgrat l’enorme majoria convergent, i malgrat que p.ex. a la diputació de Girona venien governant CiU i ERC de la legislatura anterior, s’arriba a uns pactes que tenen com a únic objectiu apartar CiU del poder. Aquest és l’objectiu del govern tripartit i aquests són els grans objectius que uneixen, que cohesionen, el tripartit: excloure CiU. No hi ha cap projecte comú de govern, només són pactes de repartiment d’esferes de poder amb l’objectiu d’impedir l’accés de CiU al poder a tot arreu on això sigui possible.
Ara la pinça s’ha traslladat als mitjans de comunicació. S’ha produït un nou repartiment d’esferes d’influència, amb l’únic objectiu d’excloure-hi el que representa el pensament de CiU, les posicions de CiU, i convertir els mitjans en òrgans d’expressió del tripartit, cadascun amb el seu accent i orientats al seu públic.
Pel que fa a la Vanguardia, els fets són a la vista. Després de la crisi de les amenaces de mort del govern a un periodista de la Vanguardia pel simple fet que havia publicat una informació que al sr. Bolaño li semblava poc convenient, en les últimes setmanes la situació ha canviat radicalment. La signatura de la pau és tot un avís per a navegants. Primer es fa fora del govern a qui havia fet la feina bruta, però curiosament, i ràpidament, aquesta mateixa persona, el sr. Bolaño comença a col·laborar en el grup contra el que havia proferit amenaces de mort. És un fet insòlit que demostra l’estòmec que cal tenir per treballar en aquest entorn gangsteril, on qualsevol apelació a la decència és un insult.
Però els socialistes es guanyaven així ser “ben tractats” en un dels grups de comunicació més influents de Catalunya. Amb la fidelitat d’aquest nou espai garantida, els socialistes fan un pas més en aquest intent en el que tan perseverent de “guanyar centralitat a Catalunya”. És evidentment, una de les claus de la pinça, desplaçar CiU d’aquesta centralitat, substituïnt-la. Això s’amaneix amb les ridícules apel·lacions a la radicalitat d’en Mas. I finalment se serveixen unes postres amb una més que abundosa concessió i renovació de freqüències.
La jugada de l’Avui és més bèstia, encara. A hores d’ara és un fet conegut a tots els quarters generals que si el tripartit perilla és per la feblesa d’Esquerra. Esquerra és la pota més fràgil del projecte perquè els seus votants no l’estan acompanyant en aquesta aventura. Com a mínim hi ha un nombre de desercions més que suficient (prop del 50% dels seus antics votants) com perquè això sigui un indicador més que preocupant. És per aquí per on el tripartit corre perill.
De tal manera que les instruccions són molt clares. Per mantenir el tripartit cal ajudar Esquerra. I l’Avui és la clau. Ha estat acusat per l’entorn d’Esquerra i la mateixa direcció de ser encara “massa convergent”. Calia, per tant, eliminar qualsevol veleïtat en aquest sentit i posar-lo en mans d’Esquerra per a veure si se n’ensurt.
I per fer-ho, no hi havia res millor, era realment el màxim que podien fer, que posar el diari en mans d’un periodista la parella del qual és altíssim càrrec del govern per Esquerra: en Cruanyes.
Aquest jove periodista, sense cap mena de mèrit especialment rellevant per assumir la direcció d’aquest diari (si el comparem p.ex. amb un Sanchis o un Bosch), sí tenia una fulla de serveis que el feia especialment adequat per a aquest encàrrec de convertir l’Avui en el diari d’Esquerra: ja havia demostrat que, com a sotsdirector, la seva lleialtat a Esquerra havia estat per sobre de la lleialtat deguda al diari. Així, són coneguts els casos que havia filtrat a la direcció d’Esquerra, a través de la seva parella, notícies que tenia el diari, abans que sortissin publicades.
Això el convertia, per tant, en la persona idònia per a dirigir el diari. Algú que no hi hagués cap dubte sobre les seves lleialtats. Algú que, en cas de dubte, sapigués que el partit –Esquerra- està per sobre del diari. Dit i fet.
Per tant, les operacions, gairebé simultànies, sobre el grupo Godó i l’Avui tenen un objectiu molt clar: eliminar a Convergència i, sobretot, facilitar la perpetuació del règim del tripartit en el poder. De fet per això són un règim, perquè tenen TOT el poder, i el fet de detentar aquest poder és l’única finalitat que tenen.
La primera víctima de tot això, és evidentment, la pluralitat. Però també la llibertat, en la mesura que el control absolut que ara ja exerceixen sobre tots els mitjans de comunicació de Catalunya fa que qualsevol alternativa al tripartit estigui abocada al silenci, a l’ostracisme. Amb guardar les formes en tindran prou.
Això afecta, evidentment a CiU, però també a tota la societat civil i a qualsevol estratègia, iniciativa, que no gaudeixi de l’aixopluc d’un dels partits que formen el règim.
Només alguns diaris digitals escapen d’aquest control. I, evidentment, l’opinió que alguns humils blocaires podem expressar o les denúncies que podem fer. Com un mosquit davant un elefant. Per això són interessants i cal que tots les fomentem, iniciatives com BAT BLOCS, que combaten aquest estat de les coses des de la llibertat individual i per a garantir la llibertat col·lectiva.
