Avui, al metro, quan tornava cap a casa, he començat a sentir un horrorós so que s'anava apropant. Una flauta. M'he girat i, efectivament, una punkarra fastigosa perpetrant no se sap quins estranys sons amb una flauta acompanyada de l'inevitable gos.
Anava sola, ha tornat pel passadís amunt i avall, amb la flauta i el gos, el prototipus de "perroflautismo".
Després ha pillat un gos de plàstic matxacadet que portava a la butxaca i ha començat a adreçar-se als passatgers amb l'inevitable "dame algo" "unas moneditas de esas que te sobran" i altres tonteries amb inconfusible accent andalús.
Quan ha arribat a mi li he dit que tenia sort que no li donés una hòstia. No sé si m'ha entès, però ha mirat els meus tatuatges i ha marxat ràpidament sense dir res, estirant el gos famolenc.
Portava una mena de minifalda pollosa i botes. Ben mirada, passada per la dutxa, convenientment fumigada, desinfectada, desratitzada i passada també per una perruqueria... encara hauria tingut un polvet.
Perroflautismo. Una excrecència habitual de les nostres ciutats, carrers i places.
Anava sola, ha tornat pel passadís amunt i avall, amb la flauta i el gos, el prototipus de "perroflautismo".
Després ha pillat un gos de plàstic matxacadet que portava a la butxaca i ha començat a adreçar-se als passatgers amb l'inevitable "dame algo" "unas moneditas de esas que te sobran" i altres tonteries amb inconfusible accent andalús.
Quan ha arribat a mi li he dit que tenia sort que no li donés una hòstia. No sé si m'ha entès, però ha mirat els meus tatuatges i ha marxat ràpidament sense dir res, estirant el gos famolenc.
Portava una mena de minifalda pollosa i botes. Ben mirada, passada per la dutxa, convenientment fumigada, desinfectada, desratitzada i passada també per una perruqueria... encara hauria tingut un polvet.
Perroflautismo. Una excrecència habitual de les nostres ciutats, carrers i places.
