dissabte, 9 de febrer del 2008

Yes we can. Pel vot en blanc!

Sí, sóc apassionat. Sento autèntica passió pel meu país, per això em considero per sobre de tot, un patriota. M’apassiono. Sóc apassionat. En totes les coses de la vida, bones i dolentes. Sóc així.Per això m’agrada la gent així. Quan sento aquesta mateixa passió.

Amics, amigues, he vist aquesta passió en aquest video del Barack Obama, Yes we can. Collons, m’he emocionat i tot. Yes we can. Repeteix. Crida. Hi canten a sobre. Hi murmuren a sobre. Però allò que importa és que continuem sentint Yes we can, entre les guitarres, entre els violins, entre el piano… entre tantes veus que criden, que supliquen Yes we can.

Diu l’amic Jordi Muñoz, que està fent el doctorat a Yale, que Obama construeix uns discursos impressionants, de manual. També li he sentit dir, a la ràdio, al Xavier Sala Martin. I jo em quedo en la passió de les seves paraules, Yes we can.

Però no és només la forma. És el fons. És la passió pel que diu, aquesta passió que només trobem en les persones que senten les coses. Tres paraules, proclama, i repeteix: Yes We Can. Extraordinari. M’ho crec. M’he emocionat. Me’l crec. Em crec els amics que des dels USA ens parlen del que diu i perquè és creïble.

I envejo. Sí, envejo profundament. Envejo molt. Envejo tot. Sí aquesta possibilitat de dir, sí, podem. I Que ens ho creguem. I que ens creguin.. Sí, podem. I veure’ns-hi reflectits, en aquest podem, en aquest nosaltres.

El video té un evident to èpic. Recorda Kennedy. Recorda Martin Luter King. Recorda frases memorables. Recorda lideratges indiscutits. Què és un lideratge, em preguntava. I sentia, yes we can. I tornava a quedar-me captivat per aquest video i pensava aquest home creu en el que diu i la gent creu en el que diu. És creïble. Aquest home diu coses que només pot dir ell i només perquè ell les diu són creïbles. La Clinton pot dir el que vulgui, però trobaríem milers de replicants que podrien dir el mateix i fer el mateix que diu que farà. Però no, n'Obama, i aquí resideix la virtud del lideratge, la credibilitat passa per ell. Ell és el discurs i l’esperança. Com ho van ser els Kennedy. Com ho era Luter King. Lideratges ad personam. Autèntics lideratges. Insubstituïbles. Si Obama no hi fós no hi hauria obamisme, en un sentit de discurs, però en canvi sí que hi ha continuïtat possible en tot el que diuen els altres, la clinton, els clinton. Estem davant un líder. Amb els seus riscos, evidentment.

Si heu arribat fins aquí i sou lectors d’aquest bloc… sabreu que en el fons no volia parlar de l’Obama… jo sempre vull parlar del meu país. Però el que he dit em serveix per justificar, explicar, defensar, la meva opció de VOT EN BLANC a les eleccions espanyoles.

Yes we can. Sí, amics, amigues. Podem! Crec que podem fer una opció de revolta amb el vot en blanc. La necessitem. Per què no creure-hi? Òstia, m’ha costat, però he arribat a un convenciment profund que el vot en blanc pot ser, en aquestes eleccions, una gran cosa. Una expressió convicent que podem i volem fer alguna cosa més que arrosegar-nos miserablement per unes eleccions espanyoles sense res a guanyar i molt a perdre.

Per què? perquè volem el canvi. We want change. Sí collons, volem un canvi. Volem canviar les coses, volem que les coses no continuïn com fins ara.

Per què? perquè volem tenir esperança. We want hope. Sí collons, volem tenir esperança. Però l’esperança passa per un canvi. El tripartit no és esperança. Aquesta ERC no és esperança. La CiU d’en Duran candidat no és esperança. I nosaltres… volem esperança. We want hope. I per tenir esperança cal, abans, voler el canvi. Res del que veiem o vivim ens convida a l’esparança. RES. Per això cal canviar… per poder tenir esperança.

I el canvi només el pot impulsar un vot massiu en blanc. Tant de bo haguéssim tingut suficient força i convenciment per fer una candidatura del canvi alternativa. No hem pogut, és molt difícil. Però no està tot perdut. Encara podem dir el que volem. Que el vot en blanc sigui l’autèntica expressió del sobiranisme, de l’inconformisme, de l’antipartitocràcia.

Yes we can. Sí, nosaltres podem. No en tinc cap dubte. Podem. Podem amb el nostre vot en blanc impulsar un canvi. Un canvi que ens doni esperança, perquè volem esperança. We want hope.

A què aspirem? A arrosegar-nos pel fangar espanyol esperant les almoïnes? Està clar que en ocasions n’hem obtingut rèdits. Però no és això el que volem. En cap cas. Volem ser per poder ser. I això no ha de dependre dels altres. Què volem? Arrosegar-nos amb uns quants diputadets per tenir un ministre a Madrid? Perquè ens entenguin? Perquè els hi fem entendre? Per favor. PROU! Dieu alguns amics, sí, i després del vot en blanc, què? com aquell que la història s’acaba en les quatre parets de l’hemicicle del parlament espanyol. Justament per això, PROU!. Perquè la nostra història i el nostre futur no passen en cap cas per aquelles quatre parets.

La nostra història i el nostre futur passa pel que volguem fer, pel que volguem ser. I el que volguem ser, i el que volguem fer, la nostra esperança, rau en canviar les coses. Canviar-les aquí. Sí. Canviar-les a ERC. Canviar-les a CiU. Acabar amb el tripartit. El sobiranisme sap perfectament que el tripartit és la misèria política, el fang, pel que ens hem d’arrossegar gràcies a ERC. I la direcció d’ERC està casada amb el tripartit i els sociates. Per això la esperança de canvi passa perquè aquest partit canviï. D’estratègia i de direcció. PROU!

I encara més important… CiU… We want change. Sí també la bona gent de CiU i el país reclamen un canvi. Un canvi en la línia del que en Mas va proclamar a la seva conferència del 20-N sobre la Casa Gran del Catalanisme. Aquest canvi, evidentment, no passa pel Duran ni per les seves ànsies personalistes i ministerials. PROU! El país necessita CiU, però necessita una CiU en la línia de la construcció de la Casa gran del Catalanisme. Que sumi, que arrossegui. Que aposti clarament pel camí de la defensa del Dret de Decidir. Amb tot el tempo que vulguin, però sense dubtes. Ni lacres com en Duran i la governabilitat espanyola.

PROU! Necessitem i volem un canvi. Un canvi que ens retorni l’esperança, perquè també volem l’esperança. Esperem. Volem estar esperançats. We want hope.

PROU! Per al canvi i per a l’esperança no podem continuar com fins ara. Cal moure’s. I podem moure’ns. Podem. Sí, podem. Yes we can. Podem moure’ns i tenim una oportunitat. Fer que el vot en blanc sigui un vot massiu, brutal, excepcional. Un vot en blanc diferencial, de lluita, d’esperança, de canvi. Un vot d’afirmació. Un vot contra la covardia. Un vot contra la partitocràcia. Un vot per poder ser. Per ser el que volguem. Perquè el que volguem ser estigui en les nostres mans.

PROU! Campanya pel vot en blanc! Perquè nosaltres som! I volem ser! I volem el canvi! I volem l’esperança!

YES WE CAN! WE WANT CHANGE! WE WANT HOPE! VOTEM EN BLANC!!!

Yes We Can - Obama Song - Will-I-Am, John legend.....

Sí, sóc apassionat. Sento autèntica passió pel meu país, per això em considero per sobre de tot, un patriota. M’apassiono. Sóc apassionat. En totes les coses de la vida, bones i dolentes. Sóc així.Per això m’agrada la gent així. Quan sento aquesta mateixa passió.

Amics, amigues, he vist aquesta passió en aquest video del Barack Obama, “yes we can”. Collons, m’he emocionat i tot. Yes we can. Repeteix. Crida. Hi canten a sobre. Hi murmuren a sobre. Però allò que importa és que continuem sentint “yes we can”, entre les guitarres, entre els violins, entre el piano… entre tantes veus que criden, que supliquen “yes we can”.

Diu l’amic Jordi Muñoz, que està fent el doctorat a Yale, que Obama construeix uns discursos impressionants, de manual. També li he sentit dir, a la ràdio, al Xavier Sala Martin. I jo em quedo en la passió de les seves paraules, Yes we can.

Però no és només la forma. És el fons. És la passió pel que diu, aquesta passió que només trobem en les persones que senten les coses. Tres paraules, proclama, i repeteix: Yes, We, Can. Extraordinari. M’ho crec. M’he emocionat. Me’l crec. Em crec els amics que des dels USA ens parlen del que diu i perquè és creïble.

I envejo. Sí, envejo profundament. Envejo molt. Envejo tot. Sí aquesta possibilitat de dir, sí, podem. I Que ens ho creguem. I que ens creguin.. Sí, podem. I veure’ns-hi reflectits, en aquest podem, en aquest nosaltres.

El video té un evident to èpic. Recorda Kennedy. Recorda Martin Luter King. Recorda frases memorables. Recorda lideratges indiscutits. Què és un lideratge, em preguntava. I sentia, yes we can. I tornava a quedar-me captivat per aquest video i pensava aquest home creu en el que diu i la gent creu en el que diu. És creïble. Aquest home diu coses que només pot dir ell i només perquè ell les diu són creïbles. La Clinton pot dir el que vulgui, però trobaríem milers de replicants que podrien dir el mateix i fer el mateix que diu que farà. Però no, en Obama, i aquí resideix la virtud del lideratge, la credibilitat passa per ell. Ell és el discurs i l’esperança. Com ho van ser els Kennedy. Com ho era Luter King. Lideratges ad personam. Autèntics lideratges. Insubstituïbles. Si Obama no hi fós no hi hauria obamisme, en un sentit de discurs, però en canvi sí que hi ha continuïtat possible en tot el que diuen els altres, la clinton, els clinton. Estem davant un líder. Amb els seus riscos, evidentment.

Si heu arribat fins aquí i sou lectors d’aquest bloc… sabreu que en el fons no volia parlar de l’Obama… jo sempre vull parlar del meu país. Però el que he dit em serveix per justificar, explicar, defensar, la meva opció de VOT EN BLANC a les eleccions espanyoles.

Yes we can. Sí, amics, amigues. Podem. Crec que podem fer una opció de revolta amb el vot en blanc. La necessitem. Per què no creure-hi? Òstia, m’ha costat, però he arribat a un convenciment profund que el vot en blanc pot ser, en aquestes eleccions, una gran cosa. Una expressió convicent que podem i volem fer alguna cosa més que arrosegar-nos miserablement per unes eleccions espanyoles sense res a guanyar i molt a perdre.

Per què? perquè volem el canvi. We want change. Sí collons, volem un canvi. Volem canviar les coses, volem que les coses no continuïn com fins ara.

Per què? perquè volem tenir esperança. We want hope. Sí collons, volem tenir esperança. Però l’esperança passa per un canvi. El tripartit no és esperança. Aquesta ERC no és esperança. La CiU d’en Duran candidat no és esperança. I nosaltres… volem esperança. We want hope. I per tenir esperança cal, abans, voler el canvi. Res del que veiem o vivim ens convida a l’esparança. RES. Per això cal canviar… per poder tenir esperança.

I el canvi només el pot impulsar un vot massiu en blanc. Tant de bo haguéssim tingut suficient força i convenciment per fer una candidatura del canvi alternativa. No hem pogut, és molt difícil. Però no està tot perdut. Encara podem dir el que volem. Que el vot en blanc sigui l’autèntica expressió del sobiranisme, de l’inconformisme, de l’antipartitocràcia.

Yes we can. Sí, nosaltres podem. No en tinc cap dubte. Podem. Podem amb el nostre vot en blanc impulsar un canvi. Un canvi que ens doni esperança, perquè volem esperança. We want hope.

A què aspirem? A arrosegar-nos pel fangar espanyol esperant les almoïnes? Està clar que en ocasions n’hem obtingut rèdits. Però no és això el que volem. En cap cas. Volem ser per poder ser. I això no ha de dependre dels altres. Què volem? Arrosegar-nos amb uns quants diputadets per tenir un ministre a Madrid? Perquè ens entenguin? Perquè els hi fem entendre? Per favor. PROU! Dieu alguns amics, sí, i després del vot en blanc, què? com aquell que la història s’acaba en les quatre parets de l’hemicicle del parlament espanyol. Justament per això, PROU. Perquè la nostra història i el nostre futur no passen en cap cas per aquelles quatre parets.

La nostra història i el nostre futur passa pel que volguem fer, pel que volguem ser. I el que volguem ser, i el que volguem fer, la nostra esperança, rau en canviar les coses. Canviar-les aquí. Sí. Canviar-les a ERC. Canviar-les a CiU. Acabar amb el tripartit. El sobiranisme sap perfectament que el tripartit és la misèria política, el fang, pel que ens hem d’arrossegar gràcies a ERC. I la direcció d’ERC està casada amb el tripartit i els sociates. Per això la esperança de canvi passa perquè aquest partit canviï. D’estratègia i de direcció. PROU!

I encara més important… CiU… We want change. Sí també la bona gent de CiU i el país reclamen un canvi. Un canvi en la línia del que en Mas va proclamar a la seva conferència del 20-N sobre la Casa Gran del Catalanisme. Aquest canvi, evidentment, no passa pel Duran ni per les seves ànsies personalistes i ministerials. PROU! El país necessita CiU, però necessita una CiU en la línia de la construcció de la Casa gran del Catalanisme. Que sumi, que arrossegui. Que aposti clarament pel camí de la defensa del Dret de Decidir. Amb tot el tempo que vulguin, però sense dubtes. Ni lacres com en Duran i la governabilitat espanyola.

PROU! Necessitem i volem un canvi. Un canvi que ens retorni l’esperança, perquè també volem l’esperança. Esperem. Volem estar esperançats. We want hope.

PROU! Per al canvi i per a l’esperança no podem continuar com fins ara. Cal moure’s. I podem moure’ns. Podem. Sí, podem. Yes, we can. Podem moure’ns i tenim una oportunitat. Fer que el vot en blanc sigui un vot massiu, brutal, excepcional. Un vot en blanc diferencial, de lluita, d’esperança, de canvi. Un vot d’afirmació. Un vot contra la covardia. Un vot contra la partitocràcia. Un vot per poder ser. Per ser el que volguem. Perquè el que volguem ser estigui en les nostres mans.

PROU! Campanya pel vot en blanc! Perquè nosaltres som! I volem ser! I volem el canvi! I volem l’esperança!

YES WE CAN! WE WANT CHANGE! WE WANT HOPE!