Amb Israel, ARA I SEMPRE

Israel té dret a existir. I Israel té dret a defensar-se. És així de senzill.

Israel també és per a molts una frontera moral que sentim com a pròpia, un referent en la seva persistent voluntat de ser en l’adversitat i en la solitud.

I nosaltres som ben poca cosa. I en la ben poca cosa que som hem desenvolupat tota una sèrie de tumors en el nostre cos nacional que ens ensorren dia sí dia també. És deplorable aquesta estúpida pretensió que, no essent res, pretenguem esdevenir quelcom, ser els més llestos, els que tenim solucions per a tots, els que ens permetem pontificar… tenint com tenim de desendreçada nostra casa.

Per això cal dir prou. I cal dir prou a tanta tonteria que ens envolta. A tanta estúpida pretensió, sublimada en el Fòrum de les Cultures: “Des de Barcelona, canviarem el món”. Sí, pijoprogres, sí.

El que està passant aquests dies és greu. I a ningú li agrada. Començant pels mateixos israelians. Però el que estem sentint aquests dies supera qualsevol mida. S’ha desfermat una onada d’antisemitisme espectacular. No és estrany aquests dies que s’obri un programa com l’altre dia a RAC1 en Margarit, o ahir a l’informatiu del vespre de la Sexta, parlant d’assassins per a referir-se als israelians.

Un cop més tots els tòpics de la manipulació informativa, de les informacions sense contrastar. Ningú no denuncia que Hamàs oculta els seus arsenals entre la població civil, tal com va fer Hezbolah al Líban.

Ningú no sembla recordar que és Hamàs qui trenca unilateralment la treva. Ningú no sembla recordar que Hamàs no vol negociar, sinó “eliminar” l’estat d’Israel. Ningú no sembla recordar que Hamàs és un moviment feixista, íntegristament feixista, que és hereu d’aquelles polítiques d’amistat del Mufti de Jerusalem amb els nazis, dels qual rebia regals que lluïa sempre que podia.

Bé, la meva posició és clara, i el meu suport a Israel, inequívoc i total.

Només puc afegir que per a caminar una mica més orientats en el camí de la veritat, us recomano amb passió la lectura del bloc del company Moré Nebukhim. Hi trobareu arguments, notícies, debat per seguir amb una mica més de llum aquest conflicte.

També us recomano la lectura de l’article d’en Moshe Yanai, publicat a La Vanguardia, “¿Por qué se ataca a Gaza”. Com l'amic Moré s'encarrega d'il·lustrar-nos, Moshe Yanai és una de les veus més autoritzades per parlar als catalans: "Periodista de professió va néixer a Barcelona abans de la Guerra d'Espanya, fills de jueus sefaradim retornats a Catalunya des de l'Imperi Turc. El seu pare va ser represaliat pel franquisme pel fet de ser jueu i internat en un camp de treball. La intervenció del JOINT va fer que les autoritats feixistes espanyoles accedissin a solament a expulsar tota la seva familia d'Espanya. Amb el futur incert va partir amb els seus pares en vaixell cap a la llavors "Palestina Britànica". Ha vist néixer Israel i com Europa es debatia en el feixisme més repugnant."

Una abraçada ben forta a tots els companys d’aquesta causa i especialment a tots els que ens vam conèixer a la primera trobada d’internautes CATALUNYA-ISRAEL.

EMILI VALDERO, UN EXEMPLE DE LIDERATGE I PATRIOTISME

Avui, 23 de desembre del 2008, n’Emili Valdero, doctor en Economia, diplomat en Estadística, professor titular de l’àrea d’Economia financera de la Universitat de Barcelona, i fins ara secretari de Comerç i Turisme, ha presentat la dimissió. I ho ha fet a primera hora del matí, després de parlar amb el seu conseller.

Conec l’Emili de fa molts anys. Des que estudiàvem, ell a Econòmiques i jo a Dret. Des que vam començar a militar a l’FNEC i a ERC. Des de llavors, l’Emili ha format part del meu nucli d’amics íntims. És per a mi un honor gaudir de la seva amistat.

Ens vam distanciar durant el tripartit. Però vam retrobar la nostra amistat, i jo diria que l’hem enfortit, una tarda que em va trucar i em va dir que volia parlar amb mi. Estàvem a les portes del congrés d’ERC; ell sabia de la meva proximitat a Reagrupament… i vam estar parlant infinites hores sobre tot el que havia passat, la situació en què estava ERC i el país…, i el pas que volia fer de donar suport explícit a Reagrupament, com a única solució per a ERC i com a projecte nacional.

Des de llavors hem estat treballant junts i gaudint de la nostra amistat. Fa ja unes setmanes vam quedar i em va traslladar el seu fastigueig amb tot plegat. L’Emili és una persona absolutament entusiasta i preparada i amb un elevadíssim sentit de la responsabilitat. I em va dir que volia plegar, que no aguantava més el que estava veient. Que patia massa. Em va explicar com ja havia intentat impulsar tots els projectes, en clau nacional, i tots els entrebancs que havia tingut per part de la mateixa conselleria, de l’Huguet i l’entorn sociata (que vénen a ser el mateix, perquè com tothom sap, n’Huguet només es mou i fa coses d’acord amb les indicacions dels sociates).

La setmana passada em va dir que volia dimitir abans de Nadal, però un cop tancats tots els temes pendents amb els diferents sectors i persones. El pèssim funcionament de la conselleria, l’absoluta inoperància del conseller, la retallada del pressupost per a comerç havia vessat el got. Un got que ja estava clivellat després del seu suport explícit a RCat. Inicialment l’Emili tenia la intenció d’esperar a veure com es resolia el finançament i, si això podia redreçar la situació, en el sentit del compliment de les línies vermelles que l’impostor Puigcercós va assenyalar al Congrés. Però les setmanes han anat passant sense que el finançament hagi estat resolt. Més aviat tot indica que serà, un cop més, una agressió a la nostra capacitat d’autogovern i una autèntica presa de pèl en relació al previst al nou Estatut i en relació a l’espoli fiscal que practiquen amb els catalans tots els governs espanyols. Ara ja amb el vistiplau del govern català.

Portàvem, per tant, força dies parlant de quan i com fer efectiva la seva dimissió. Diumenge em va dir que dimitiria dimarts, que ja ho havia tancat pràcticament tot. I entre diumenge i dilluns al vespre vam estar preparant la carta de dimissió, per fer-la efectiva avui dimarts. Abans, però, ho volia dir personalment al conseller.

I aquest matí, a primera hora, ha pujat a veure al conseller amb la carta de dimissió i tot seguit l’ha registrada al Registre del Departament. La carta reflecteix perfectament l’estat d’ànim d’una de les persones més preparades amb què ha comptat Esquerra al govern tripartit. Per prudència ha callat moltes coses. Moltíssimes.

Tot seguit ho ha comunicat als mitjans de comunicació. I els ha adjuntat, amb el comunicat, la carta registrada. Els amics del Singular Digital s’han marcat un tanto sent els primers a destapar la notícia i a disposar de la carta de dimissió, que han posat a l’abast de tots els lectors.

Des d’aquest moment han començat a passar tot de coses sorprenents. L’impacte als mitjans de comunicació ha estat brutal, molt per sobre del que tant ell com jo havíem pensat que podia tenir. S’ha generat una autèntica bola de neu informativa i un munt d’adhesions en forma de mails, sms i trucades de suport.

Passat el migdia hem començat a tenir les primeres reaccions del Clan dels Calabresos. La notícia havia caigut com una autèntica bomba. Superat el primer desconcert, hem tingut notícia que es començaven a fer trucades diverses a diverses persones clau. Totes han començat a anar en la mateixa línia: no havia dimitit, sinó que l’havien cessat. La situació era absolutament surrealista. Però no hi havia res estrany en la reacció histèrica i histriònica dels cal·labresos, atès que, com en un reportatge que veia l’altre dia de la secta de la Cienciologia, la primera defensa consisteix sempre en un atac radical sobre la persona que critica, que posa en qüestió.

El paroxisme ha arribat quan, acabada la reunió de l’executiu, del Govern de la Generalitat, entre els acords del Govern es publica el “cessament del Secretari de Comerç i Turisme”. S’han begut definitivament l’enteniment.

Un bon amic meu, prestigiós jurista, em truca per informar-me de la publicació de l’acord i que…, sorprenentment, no nomenen a ningú per substituir-lo, com es fa sempre, sinó que encomanen les funcions al Secretari General del Departament. El tripartit arriba a la bogeria amb aquesta patranya, ja que això no es pot fer si no s’aprova un decret de reestructuració del Departament, on es canviï l’organigrama i s’integri la Secretaria de Comerç i Turisme dins de la Secretaria General.

No només intenten parar el cop, l’impacte de la dimissió, d’una manera absolutament burda, com és dient que l’han cessat, sinó que a sobre es posen en absoluta evidència perquè no nomenen ningú, com és el que sempre es fa en aquests casos.

No només ens prenen el pèl ignorant la datació de la dimissió (suposo que no es pensaven que l’hagués registrat!), sinó que a sobre es posen en evidència total fent veure que l’han cessat sense tenir cap substitut. I en la improvisació d’aquesta mesquina jugada, no poden fer altra cosa (perquè tot està improvisat) que encarregar les funcions al Secretari General sense la cobertura legal per fer-ho.

Realment és increïble. La seva reacció és tan bèstia i tan nauseabunda que no ha tingut la més mínima credibilitat. No la poden tenir mai. És tan bèstia que se m’acaben les paraules per intentar definir o adjectivar aquesta actuació tan barroera i impresentable.

A mitja tarda han començat a farcir la cosa. I han començat a dir que se’l cessava pel “desgavell en la moda” i per “mala gestió”, o fins i tot per “incompetència” i “falta de lideratge”.

Hi ha molta gent que avui ha d’estar avergonyida de pertànyer a ERC, i més encara d’estar al govern en representació d’ERC. Això que han fet és tan indigne, que fa caure la cara de vergonya. Estic pensant, sobretot, en tota la gent que coneix l’Emili Valdero, i que el coneix de fa anys. L’Emili ha estat, per a aquest govern, un autèntic luxe. El seu treball amb tots els sectors de comerç i de turisme ha estat exemplar. És una persona absolutament preparada, doctor en Economia, militant independentista compromès, persona activa, treballador infatigable, honest.

Les crítiques que està rebent de personal absolutament indocumentat, de menjadors compulsius d’arròs amb llamàntol fins a la vergonya, és una de les indecències més grans a les que he assistit els darrers temps. Els que el critiquen no l’arriben ni a la sola de la sabata. Això sí, són uns sectaris i uns sicaris sense vergonya.

La gestió de l’Emili Valdero ha estat agosarada, valenta, compromesa i innovadora. La seva feina és d’aquestes feines que perduren i marquen el camí per molts anys. No sembla, en cap cas, per la seva qualitat, que hagi pogut fer-se en el govern tripartit. Però s’ha fet, i s’ha fet gràcies a ell i al seu equip.

Per això avui és un dia en què em sento absolutament trist de veure com el sectarisme arriba fins a límits inimaginables, com un govern com el tripartit és capaç de mentir d’una manera tan radical i com són capaços de llençar tota classe d’insídies per tal de conservar els seus culs oficials. Avui no hi ha hagut persones, sinó gossos a la cacera.

Alhora em sento content que l’Emili, finalment, hagi deixat a l’estacada tota aquesta tropa d’indesitjables, d’indocumentats i de personal que no té on caure mort. L’Emili tornarà a fer classes el gener. És un acadèmic extraordinari. Cap problema. L’Emili continuarà militant en l’independentisme i per la llibertat de Catalunya.

I amb l’Emili, tots els que som patriotes, ens reconciliem amb una manera de fer política, amb la recuperació dels valors, amb la fantàstica impressió que treballar pel país val la pena i que comptem amb gent que val la pena. Com l’Emili.

Endavant!

Visca la terra, mori el mal govern!

Manel

L’altre dia el gran Joan Arnera parlava de les seves peripècies, de les seves coses, i ens explicava la descoberta del grup musical Manel. A mi m’havia passat una cosa semblant a la seva. N’havia sentit a parlar amb un tal papanatisme que m’havia manllevat les ganes de conèixer-los. Passava.

Però és clar, si el gran Joan Arnera ens en parla, i ho fa en termes elogiosos, i a sobre ens linka una cançó que vaig escoltar i em va semblar deliciosa… llavors està clar que les coses canvien de sobte.

Em vaig plantar al Revòlver i em vaig comprar el disc. Un disc que no he deixat de sentir des d’aleshores. És fantàstic. Si voleu, irregular també. Però té alguns temes d’aquests que et fan feliç. Tenen, els Manel, una música que et recorda un munt de músiques. No perquè no siguin originals, sinó perquè són tan originals que la seva qualitat ens evoca els millors moments de moltes altres músiques que hem sentit. N’Arnera citava els Antònia Font i els Mishima. Jo als Mishima no els acabo de trobar del tot. En canvi sí hi trobo pinzellades del millor i únic Pau Riba. O també d’en Sisa. O també en alguns punts en Pascal Comelade.

Bé, en tot cas, us hi enganxareu, segur. I fins i tot us podeu deixar arrossegar no només per les seves músiques, sinó també per les seves lletres, que juguen amb una irrealitat onírica absurdament propera, com de cada dia. De vegades fins i tot m’ha semblat que feien música d’anunci de compreses, que com tots sabeu, és la música i són els anuncis que ens prometen el món més net i feliç.

I és clar, no hi falta tampoc ni aquesta cançó ni aquesta lletra que evoca, des de la quotidianitat, lirismes èpics, d’aquests que tan necessitem per sobreviure, per tirar endavant:

“I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se’ns baixa verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic,
tot fent evident,
que per un moment,
ens en sortim.”

Prou! Fem-nos respectar

Acabo d’arribar de Gràcia, de sopar i prendre unes copes amb uns amics. I el primer que he fet és anar a una de les capses pendents d’obrir de la mudança. L’he obert i he recuperat la navalla automàtica i l’esprai de defensa personal.

Tots dos estan com el primer dia, és a dir, per estrenar. Gràcies a Déu, i espero que segueixin així per molts anys. Fins ara sempre que he tingut algun “problema” l’he pogut despatxar amb un parell de mastegots. Però a hores d’ara ja no estic segur que això en sigui prou, o que només amb això pugui ensortir-me’n.

Explico tot això perquè en el trajecte de metro Joanic-Poble9 he vist que cal que tots els ciutadans normals, honrats, ens convertim en agents que procurem per la nostra pròpia llibertat i convivència. Com a persona de dret ja sé que no ens podem prendre en cap cas la justícia pel nostre compte. Però em pregunto… fins on hem d’aguantar sense que es faci justícia? Fins on hem de deixar que ens trepitgin?

Només entrar al metro Joanic un parell de detritus s’han colat darrere meu aprofitant que jo havia pagat. Collons, no m’havia passat mai. Haig de reconèixer l’habilitat dels dos detritus. I haig de reconèixer que en adonar-me’n no he fet res al respecte. Eren una parella de detritus, evidentment parlant en espanyol. Si me n’arribo a adonar és obvi que hagués impedit que s’haguessin colat darrere meu, però anava encantat. No em tornarà a passar. I reconec que he estat feble i no he tingut ganes de fotre’ls fora, que és el que hauria d’haver fet. Però tampoc no hi havia ningú per fer-ho per mi.

Un cop dins el vagó del metro resulta que tot plegat s’ha transformat en un botellon, sense llei ni ordre. Jo m’he assegut, i cap dels energúmens del botellon s’ha apropat a mi. Ja els hi ha estat bé. Més endavant ha pujat més gent. I un grupet ha començat a liar un peta. No estaven prop meu. I quan l’han encès tampoc. Ni tan sols m’ha arribat el seu fum. Però el cert és que han començat a fumar-se el peta al metro. Alguns passatgers han canviat, messells, de lloc.

Jo m’ho mirava. En el fons pensava, tinc sort, perquè si s’arriben a situar més a prop meu jo no m’hagués mogut, i els hagués fet apagar el peta. Són els tres personatges de la foto, que els hi he fet sense amagar-me’n. I és clar… si hom defensa els seus drets davant els energúmens… on està el límit?

Tot això m’ha vingut al cap, barrejat, amb el que ha passat aquestes setmanes amb aquests estudiants-delinqüents que han protagonitzat violentes ocupacions de facultats i universitats arreu de Catalunya. Tinc un amic professor de la UAB que m’ha explicat les seves peripècies per poder continuar donant classe als seus alumnes davant la barbàrie dels “okupants”. M’ha explicat, entre d’altres coses, com finalment els “okupants” li van posar un seguiment per saber a quines aules feia docència i rebentar les classes.

Tot plegat, ho he comentat aquests dies amb companys de la Facultat, i hem arribat a la conclusió que ens haguéssim divertit molt si cap d’aquests delinqüents-estudiants que okupaven les facultats, hagués entrat a una de les nostres aules a intentar sabotejar les nostres classes. Tots hem estat d’acord que la mà d’hòsties que s’haguessin emportat hagués estat memorable.

I és que de vegades a hom no li queda cap altre remei que fer respectar els seus drets, perquè està clar que ningú intervindrà per defensar-los si no ho fem nosaltres.

Tal com avui al metro. Perquè no estaven prou aprop meu per molestar-me, els que fumaven petes… però si ho haguessin estat… evidentment ja hagués estat liada, perquè la meva manera de ser impedeix que em deixi trepitjar sense fer res. També reconec que he estat feble i, en no sentir-me directament afectat, no he fet res.

He pensat que davant tots aquests bandarres dels estudiants okupes hagués estat molt bé, m’hagués agradat molt, estar en la meva època de la Universitat. Ah! Llavors no ens passava això. Me’n recordo perfectament quan la xusma assembleària, anarkista i komunista de les facultats del campus sud de la UB venien a intentar propagar les seves vagues infectes cap a la nostra Facultat de Dret. En teníem prou de plantar-nos uns quants davant la Facultat, quan ens avisaven que pujaven, que volien creuar la Diagonal, i llavors els feiem córrer una estona, je je je. De manera que a la nostra Facultat, els legítims representants dels estudiants imposàvem l’ordre fós com fós.

Bé, en definitiva el que volia dir amb aquest post és que hi ha un límit que ens correspon als ciutadans que no sigui trepitjat. Si no ho impedim nosaltres no ho farà ningú. I menys metre al capdavant de la nostra policia hi hagi personatges com en Saura i en Boada. I sí, efectivament, aconseguir que no ens trepitgin de vegades requereix imposar-se, imposar l’ordre sobre la barbàrie.

Per això aquesta nit he anat a recuperar els instruments que, en un moment donat, poden ajudar-me a que no em trepitgin. Sempre en la confiança de no haver-los de fer servir i que els meus 90 kilos i bons punys siguin suficient.

D'alguna manera es tracta de fer el mateix individualment i col·lectivament. Els espanyols no se'ns pixarien a sobre, no ens llencerien el fum a la cara si els hi plantéssim cara. D'això es tracta. En el fons, de l'únic que es tracta és d'això, de plantar cara i defensar els nostres drets.

DE JORDI PUJOL A ALFONS LÓPEZ TENA

Avui hi ha hagut un enorme sopar amb n’Alfons López Tena al Via Fora de Sants. Dic enorme perquè la personalitat abassagadora d’en López Tena converteix en enorme, en gran, en rellevant, qualsevol presència seva, inclòs aquest sopar tertúlia.

A la vista del títol del post podeu pensar, “i aquest imbècil perquè se’n va a buscar al Jordi Pujol per a parlar del López Tena?”.

Des d’un cert talibanisme independentista es tendeix a una perversa simplificació dels personatges i de la seva rellevància i paper històric. El cas d’en Pujol n’és un de paradigmàtic. Se l’acusa, i a més ell no es defensa, de no ser independentista.

Aquest, a la vista de l’extraordinària importància de la personalitat d’en Jordi Pujol, és un enfocament pèssim, per improductiu. En política no hi ha res pitjor que els debats estèrils, improductius.

Per a mi cal analitzar la realitat d’en Pujol des de les seves paraules que expliquen la seva motivació política. I de fa molt temps en Pujol fa un discurs, una reflexió que em sembla cabdal: cada generació té uns reptes, uns objectius; i ell assumeix els reptes i els objectius de la seva generació, del seu moment generacional. Una generació que ja no ha viscut la guerra, que es desenvolupa políticament des de mitjans del franquisme, i que té com a principals objectius recuperar nacionalment el país, fer possible el pas a la democràcia i la recuperació de l’autogovern.

Ens ve a dir Pujol, quan defuig entrar en aquest debat sobre si és independentista, que en tot cas, si això és el que els catalans volem, si aquest és el nostre objectiu generacional, aquesta feina a ell ja no li toca. Ell ha fet el que li corresponia per als objectius que tenia la seva generació, ell ens ha dut fins aquí, i a partir d’ara calen nous lideratges per assolir el que volem, aquests nous objectius. Ens ve a dir si això és el que voleu, us toca a vosaltres liderar-ho, no em mireu a mi, jo ja he fet el que em tocava. És evident que simplifico molt. Però per a mi és igualment evident que té tota la raó del món en aquesta lectura política generacional, perquè això és així.

El que estem vivint ara, aquest postpujolisme polític és per tant un moment de transició. Un moment polític a cavall d'una transició generacional i d’uns nous objectius generacionals. Això forma part de la confusió general. Incrementada, evidentment, per la letal, catastròfica, actuació del tripartit.

Però l’important és que estem al davant d’un moment de canvi generacional, i d’establiment definitiu d’uns nous objectius generacionals. I no cal interpretar com a sinònim d’edat, el tema generacional, sinó d’una manera més oberta, a la llum de la història i l’esdevenir dels pobles. Ara estem en aquest punt que l’aposta sobiranista (i per tant, el dret de decidir i la creació d’un estat propi) esdevé inequívocament un objectiu generacional.

I aquest objectiu necessita de nous lideratges. I aquí és on entra n’Alfons López Tena. La personalitat extraordinària, enciclopèdica, abrumadora, d’en Jordi Pujol va fer que ell liderés o el seu lideratge capitalitzés l’assoliment dels objectius de la seva generació (pel damunt, i per a gran disgust, de la munió “d’assassins de Franco” que proliferaven per aquest país).

El nou lideratge per a la generació sobiranista difícilment serà un lideratge tan personal. Més aviat serà un lideratge coral, amb tot de personalitats complementàries que únicament si actuen concertadament podran fer alguna per l’assoliment d’aquests objectius sobiranistes.

I n’Alfons López Tena és, amb majúscules i amb negreta, una de les personalitats clau d’aquest nou lideratge coral que necessitem.

Avui, un cop més, ens ho ha demostrat. El seu enfoc jurídico-polític de l’exercici del dret de decidir és la bíblia que hem de seguir si volem fer alguna cosa raonable, si volem ensortir-nos-en.

El seu relat de l’estratègia jurídica sobre la que s’ha de bastir l’estratègia política és impecable, elaboradíssim, sòlid. El més sòlid que existeix en aquests moments. I, segurament, l’únic possible. És, per tant, l’estratègia sobre la que hem de treballar políticament. No ens diu que sigui fàcil. No ens diu que ens asseguri l’èxit. Ens explica perquè és l’única que pot tenir èxit, perquè és l’única que, en aquesta cojuntura nacional, estatal i internacional, té prous elements com perquè tingui èxit.

És un relat que necessita d’un enorme treball polític, d’un treball polític descomunal. Però ens ofereix una guia, uns objectius, uns mitjans i uns passos a seguir.

I té raó. Vull dir que jo crec que és la persona clau que la providència ens ha posat en aquest moment a fer el que ningú no ha fet fins ara.

En López Tena és, per tant, i per a mi, una de les personalitats cabdals en aquest nou lideratge coral que s’està construïnt, i que està assumint plantejar amb claredat uns nous objectius generacionals nacionals (la sobirania) i una manera, un camí, per a assolir-los.

També entenc i hem d’entendre que la majoria dels lideratges actuals del nostre panorama polític no formen part, en cap cas, d’aquest nou lideratge coral del que parlo. No ho són, entre d’altres coses, perquè són el pitjor que mai ha parit l’escenari polític català. Són, en general, una suma de fracassats i d’incapaços, sense valors, sense mèrits personals o polítics, i que l’únic que han fet és consagrar el triomf de les burocràcies dels partits. Un triomf que, si no hi posem remei, amenaça amb consumir totes les energies i expectatives del nostre país. Perquè en tant que burocràcia de partit, totes les seves energies estan adreçades a perpetuar-se en les seves minúscules –o no tan minúscules- esferes de poder. En tot cas, minúscules si ho comparem amb els objectius generacionals de què parlava abans, la sobirania, el dret de dedicir, la creació d’un nou estat.

Per a mi està clar que en aquest nou lideratge coral hi hauran els partits que hi ha ara, però no els seus actuals líders. El procés de renovació ha de ser radical. Especialment en el cas d’Esquerra, on no n’hi ha ni un que se’n salvi de l’actual direcció. A Esquerra només algú com en Joan Carretero està a l’alçada d’aquest nou lideratge coral que reclamo i que necessitem.

A CDC tinc els meus dubtes en relació a l’Artur Mas. Crec que la decisió que prengui en relació a les eleccions europees marcarà bastant quin pot ser el seu paper. Si opta per en López Tena serà evident el procés de transformació sobiranista que lenta però imparablement ha iniciat i lidera a CDC. Després d’assumir el dret de decidir com a eix del projecte de la Casa Gran del Catalanisme i del congrés de CDC, situar en López Tena com a cap de llista a les eleccions europees seria refrendar de manera inequívoca aquest camí. Esvaïria dubtes. Com ja he dit mil vegades, CDC és indispensable en el nostre procés sobiranista. I cal que faci bé els deures, i que el seu gir inequívocament sobiranista no sigui traumàtic, però sí sigui irreversible i valent, assumint plenament les conseqüències del que significa. Assumint, en definitiva, que no hi ha un altre camí.

Tornant a Esquerra, també es necessita de molta gent d’Esquerra, no se’n pot prescindir. Però sí que s’ha de prescindir radicalment de la seva actual direcció i de totes les persones que actuen de manera sectària. Esquerra ja no és motor de res. Ho ha deixat de ser. Aquest és el drama del partit i de la nostra nació, que el partit que estava cridat a fer possible aquest trencament generacional, hagi caigut en mans d’una direcció que a hores d’ara és un dels principals obstacles per al sobiranisme. Ni ells podien aspirar a més, ni Esquerra i els seus votants a menys.

Però tornem, per acabar d’una manera positiva, a en López Tena. Mireu… de vegades els pobles tenim la sort de comptar amb algú dels nostres que té una sèrie de virtuts que fa que el simple fet de reconèixer-los ens dongui esperança. Aquest és el cas de n’Alfons López Tena. Una persona preparadíssima, amb un cap estructurat jurídicament i amb visió política. Ell sol no pot fer res, no és tampoc aquest líder nat extraordinari que ell tot solet i amb tots nosaltres al darrere ens obrirà el camí. No, no ho és. Però és, sens dubte, una de les grans personalitats del catalanisme d’aquest començament de segle. Una de les persones que serà clau, això és segur, en el lideratge de la nostra nació en els propers anys.

Què voleu que us digui… hom torna amb molta força i amb molta esperança de sentir-lo i de saber que és un dels nostres, de reconèixer-hi un autèntic lider. Una peça clau del nou lideratge sobiranista. Ara sí, la nostra nació té clar quin és el seu repte i objectius generacionals. I els nous líders, el nou lideratge, que serà coral, està emergint i consolidant-se.

VISCA LA TERRA, MORI EL MAL GOVERN!

La pastisseria Puigcercós-Portabella

El que està passant amb el tema BCN és una presa de pèl. El sr. Portabella va sortir ell del govern municipal per salvar el seu cul, però Esquerra s’hi va quedar i li dona un suport pràcticament incondicional.
Aquestes setmanes n’hem tingut totes les proves: aprovació dels pressupostos, i ara fins i tot el vistiplau al domini .bcn.

És una autèntica vergonya. Però és que a més a més ja no sé a qui pretenen enganyar amb totes aquestes martingales, amb aquesta política de farsants.

Sí que hi ha una cosa que ha aconseguit el sr. Portabella. Pel que sembla, ha arribat a un acord amb en Puigcercós. Res de coses d’aquestes d’oferir-se de mediador i bla bla bla. En cap cas. Ha aconseguit salvar el cul, és a dir, que en Puigcercós es comprometi a recolzar-lo com a candidat, una altra vegada, a les municipals a BCN.

Ras i curt és això. Durant la campanya del congrés a BCN aquest rumor ja es va estendre, però no es va concretar del tot. Això era tan així que entre els sectors Portabella i Niubó, ambdos inicialment alineats amb en Carod, hi va haver friccions i moltes malfiances. Ara ja tenim a sobre la taula el que volia en Portabella, que ja s’ha oblidat molt ràpidament del seu antic sector.

Què en guanya en Puigcercós? Bé, sens dubte afebleix encara més el sector Carod. Això suposa llevar-li una de les dues úniques potes que a nivell intern li donen suport. De manera que després de tant viatget i conferència, en Carod està pitjor d’on estava: abocat absolutament a una posició testimonial en la corelació de forces dins d’Esquerra.

Em diuen, tanmateix, que s’ha colat en el pacte una cosa que haurem de seguir d’aprop: en Portabella es compromet a designar per a la Fira un dels homes “de negocis” de l’entorn Puigcercós-Vendrell. Algú de “la cara fosca de la força”.

Veurem si és així. No sigui que al final passi com en aquella cançó tradicional que parla d’un senyor que empaitava les criades i tot el món….

VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA

Demà, de fet avui, dissabte hi ha un d’aquests partits grans per als que som futboleros: FCBarcelona vs Real Madrid.

Estic molt orgullós d’haver donat suport al Joan Laporta. D’haver-lo defensat des de la modèstia del meu bloc davant l’orgia reaccionària dels promotors de la moció de censura. En Joan Laporta ho va fer molt bé, ho va deixar de fer tan bé, però en cap cas per merèixer una moció de censura, i finalment ho torna a fer molt i molt bé.

Per tant, m’aplaudeixo i aplaudeixo que la majoria de socis no recolzéssim aquella infecta moció de censura.

Demà, per tant, futbol. Però no només futbol. M’enorgulleixo de pertànyer a la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. Demà hem muntat un torneig de penyes barcelonistes en suport de les seleccions catalanes. Amb un parell de collons, sí senyor.

L’enfrontament contra el Madrid és el gran sucedani que tenim del nostre enfrontament nacional. Com a culers, ens motiva. Però com a catalans i catalanistes, en volem més. Per això ens va semblar molt oportú promoure aquest torneig. Serà un quadrangular, en el que també hi participaran les penyes barcelonistes de l’Urpa, de Cardedeu i de Formentera. Un autèntic luxe.

Tot plegat, amb el suport de la Plataforma proseleccions catalanes. Mireu, això em serveix per explicar una cosa. Jo vaig ser molt actiu en el tema del reconeixement internacional de l’esport català. Molt. Sempre ho he sigut. Fins el moment que la plataforma va decidir donar suport a ERC a les eleccions. Llavors me’n vaig desfer, vaig pensar que era indigne, i malgrat els molts amics, me’n vaig desentendre.

Però no m’he desentès de la reivindicació nacional. I per tant, hi seré sempre. Això són coses que els de la secta d’ERC no poden entendre, però que a mi em semblen cabdals. ERC i el seu sectarisme són un obstacle per a qualsevol reivindicació nacional, incloses les nostres seleccions. I tanmateix, no podem abandonar la seva reivindicació.

Així estem, i així demà, impulsat per la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi d’esdevindrà el 1r. Torneig de penyes barcelonistes en suport de les seleccions esportives catalanes.

Després ens fotrem una bona teca a un Via Fora, i més tard anirem al camp, a donar suport al nostre equip. Plegats, acabarem plegats, ja ho sé.

Però com sempre: Visca el Barça, Visca Catalunya… i mori el mal govern!

POLÍTICA PER A IMPOSTORS i l’editorial de La Vanguardia…

Fart. N’estic molt fart d’aquesta política tan miserable del nostre país, aquesta política feta únicament per impostors i per a impostors. Dissortadament és l’única política que es practica en el nostre país, com a mínim en el país i en els mitjans oficials.

L’últim exemple l’hem tingut amb el tema Tardà. Un tema francament ridícul. “Visca la República, mori el borbó”, va proferir enmig un escenari patèticament buït. Una autèntica “boutade”, una expressió que no té res a veure amb la política d’Esquerra, que ja no és ni independentista. Una d’aquestes coses que fa la direcció d’Esquerra de llençar algun estirabot, amb un major o menor grau d’elaboració, per allò del marcar paquet i mantenir entretinguts els incauts, perquè al darrere no hi ha res, absolutament res. Són frases, conceptes, inútils, buits, sense res, dits amb l’única intenció d’aparentar el que no s’és, com aquelles decrèpites actrius hoollywoodienses que encara es pensen que en la seva vellesa continuen essent un sex-symbol i fan els ulls caiguts a la càmera.

És evident, per tant, que no era cap alegat republicà, ni res que s’hi assembli. Igual que en el seu moment el tema del referèndum, igual que allò de les línies vermelles, etc. Pur fum per a continuar embaucant la parròquia sectaritzada.

Després les justificacions. Més patetisme.

Però és clar, una cosa que no hauria d’haver passat dels espais d’humor –negre en aquest cas, si voleu-, és sempre aprofitat pel feixisme espanyol i el col·laboracionisme local per muntar el ciri. I així comencen a magnificar els fets, com si fossin res. I comencen a dir barbaritats encara més grosses que les d’en Tardà. Aquesta gentussa ja sabem que no necessiten res per anar a per nosaltres, però amb aquestes coses tan gratuïtes com grotesques a sobre “els hi posem a ou”. A mi no em fa cap por fer-hi front, però per quelcom que valgui la pena, no per un patètic, només faltaria!

I així ens trobem empaitats pels impostors, atrapats, sense espai per a respirar, per a moure’ns, per a res. A una banda el patetisme dels qui defensen en Tardà. Per favor! Que si volem ser lliures alguna vegada el primer que cal fer és ser seriosos, fer les coses bé, no ser més patètics que els nostres enemics.

I a l'altra banda, el feixisme espanyol sense màscara. A què ve ara això dels fiscals? I després aquestes coses d’aquest xiringuito de matons que es fa dir sindicat, els tals “Manos limpias”, especialitzats en denúncies contra tot el que es mou, i que fa olor de llibertat. Un grupuscle de matons que hauria de ser ilegal, incapacitat per a exercir qualsevol acció legal. Doncs llegeixo que han denunciat en Tardà, els mossos, les mosses, la generalitat, les jerc, la plaça o el pavelló on es feia l’akelarre, els fotògrafs, les homilies d'Organyà i Déu Nostre Senyor per haver creat els catalans.

No amics, per a res. Ni tan sols volia escriure sobre aquest tema. Però em sembla necessari que denunciem que tots som víctimes d’aquesta política farsant, feta per impostors, que no té res a veure ni amb la nostra causa ni amb la nostra lluita. Res. I fins que no ens desempelleguem, no farem res.

Però la guinda de la impostura ha vingut de la mà de l’editorial de La Vanguardia. Avui s’han superat. Espectacular.

Ens ha dit La Vanguardia: "per a accedir al Parlament -al Congrés dels Diputats o al Parlament de Catalunya- s'haurien d'exigir-se uns requisits bàsics: saber parlar en públic, saber expressar-se amb una mínima correcció sintàctica el que es pensa; en definitiva, saber coordinar parla i pensament. Estar a l'altura. Tot treball correctament remunerat exigeix uns requisits. També el treball de diputat. El personal de segona, tercera o quarta categoria no hauria de passar el tall. Aquest és el veritable problema. La incompetència és el problema".

Senyors de La Vanguardia: NOMÉS PUC QUE APLAUDIR, i dir-vos que estic TOTALMENT D’ACORD AMB VOSTÈS. Totalment, insisteixo.

Ara bé, això potser també ho podrien exigir no només del diputat Tardà, sinó p.ex. i sense anar més lluny, del president de la Generalitat, el senyor Montilla. No els hi sembla?

Perquè és clar, si només s’atreveixen amb en Tardà, vostès fan trampa, molta trampa. Perquè si parlem de formació, és evident i conegut per tots, que el senyor Tardà reuneix uns “requisits” àmpliament superats en relació al senyor Montilla.

Perquè és clar, si demanem “saber parlar en públic, saber expressar-se amb una mínima correcció sintàctica el que es pensa; en definitiva, saber coordinar parla i pensament”… senyors vostès estan parlant del que no sap fer el senyor Montilla!!!

Perquè és clar, una cosa és que no ens agradi el que diu el senyor Tardà, però ho diu i ho expressa correctament, i sense llegir-ho, a diferència del president Montilla, que és un analfabet funcional en català, que fins i tot necessita d’una xuleta per poder escriure una dedicatòria de dues línies en un llibre d’honor.

Ah! Senyors de La Vanguardia. Em sembla que se’ls ha colat un follet a la seva assenyada editorial, i l’han atribuïda al senyor Tardà, quan en el fons, tan il·lustre diari el que volia és llençar l’atac més brutal que mai s’ha fet des d’un mitjà de Catalunya contra el president de la Generalitat. I que consti que estic d’acord amb el que diuen, però o bé fan trampa o bé s’han equivocat de destinatari….

DEMOCRÀCIA? DRETS? ESTAT DE DRET? AIXÒ ÉS EL QUE REALMENT PASSA EN AQUEST PAÍS: UNA PUTA VERGONYA

Dimecres vaig publicar en aquest bloc que el nomenament d’en Josep Lluís Carod-Rovira com a vicepresident del Govern, pel Decret 230/2008 de 2 de desembre era NUL DE PLE DRET com a conseqüència d’estar fonamentat en una llei, la Llei 13/2008 de 5 de novembre, que el dia de promulgar el decret no estava en vigor.

És evident, per tant, que no hi pot haver cap acte jurídic vàlid fonamentat en una llei que no està en vigor.

A més de publicar el post al meu bloc, vaig enviar la informació a diversos mitjans de comunicació. Cap d’ells se n’ha fet ressò, fins el moment, d’aquesta il·legalitat.

Només un bon amic, periodista, em diu que ha intentat contrastar la informació amb Vicepresidència, i que a vicepresdiència li diuen que “ells consideren vàlid el nomenament”.

Tot plegat em sembla molt greu. Gravíssim. Estigueu atents a la cadena de despropòsits:

- un govern incompetent comet una ilegalitat total fent un nomenament que és NUL de PLE DRET.

- La conseqüència d’un acte nul és la nul·litat de tots els actes que es despleguen a la seva empara. En tècnica jurídica regeix el principi de “quod ab initio vitiosum est tracto tempore convalescere non potest”. No sé si el meu llatí és encara precís, segur que he escrit alguna cosa incorrecta. Però aquesta màxima jurídica aplicable al nostre dret indica que quan un acte és nul, el pas del temps no el pot convalidar, és a dir, que continua essent nul. En la teoria del dret això és el que diferencia els actes nuls dels anul·lables, que són convalidables pel pas del temps.

- El fonament de la meva argumentació està contrastat amb bons amics meus, prestigiosos juristes. No és un blocaire xalat que diu el que li sembla, no. És una denúncia que faig pública després de contrastar-la jurídicament amb juristes de primer nivell.

- La denúncia d’aquest fet gravíssim cau en un sac trencat. No hi ha cap mitjà de comunicació que “gosi” fer-se’n ressò. És la confirmació del totalitarisme en els mitjans que ha acabat imposant el tripartit. O és que a algú li sembla poc greu que un govern cometi una ilegalitat tan bèstia en el nomenament del seu vicepresident? Això seria, a qualsevol país del món, motiu suficient per a un escàndol, unes quantes dimissions i uns altres quants cessaments.

- Estem davant un govern que assumeix amb naturalitat saltar-se el dret, violar les lleis. No de cap altra manera podem interpretar que assumeixin un acte nul com a vàlid. És una actuació ilegal que posa en qüestió absolutament tots els actes que es despleguin a l’empara del decret de nomenament del senyor Carod Rovira. És, per tant, una situació que provoca una evident indefensió jurídica i que viola els més elementals principis de seguretat jurídica.

- Si amb una cosa tan evident com aquesta fan el que els hi ve de gust, saltant-se a la torera totes les normes del dret, què no faran en les coses que els ciutadans no som capaços de seguir i controlar????

- És una vergonya el paper dels mitjans de comunicació. Són l’evidència que estem en una democràcia “castrada”, en la mesura que no hi ha cap mitjà que s’atreveixi a fer-se ressò d’una denúncia tan greu, d’una ilegalitat tan bèstia comesa per un govern, i que pot tenir unes conseqüències imprevisibles. Si un govern no respecta les pròpies lleis, què ha de respectar?

- Em direu que els terminis, que un dia no és tan important. I tant si ho és. El compliment dels terminis, la subjecció al dret i la llei aplicable modelen absolutament la nostra estructura jurídica. Els terminis són una part fonamental de tot el dret, i el seu compliment és tan important, que comporta la validesa, la invalidesa, la nul·litat o l’anul·labilitat de tots els actes administratius.

Estic totalment desconcertat per aquesta situació. Davant la seva gravetat. Davant la gravetat que exemplifica… crec que no em queda cap altre remei que promoure una acció cívica per portar davant els tribunals aquesta actuació ilegal del govern de la Generalitat de Catalunya. Com a ciutadà, em sembla gravíssim que el meu govern actuï vulnerant el dret aplicable, i que fins i tot essent conscient, ho obviï. Per tant, només queda que els ciutadans, un cop més, ens armem i ens adrecem a l’administració de justícia per tal de denunciar aquesta vulneració dels més elementals principis de seguretat jurídica.

Resulta penós que el govern de la Generalitat de Catalunya cometi ilegalitats. Resulta penós que els mitjans de comunicació, per por del mateix govern, no s’atreveixin a denunciar-ho, a fer-ho públic. I resulta penós que hàgim de ser els ciutadans normals, anònims, d’apeu, que ens hàgim de mobilitzar fins al punt d’haver d’acudir a l’administració de justícia per defensar la nostra seguretat jurídica.

Ho farem. Més enllà de qualsevol consideració política en relació al tripartit, aquest menyspreu absolut del dret aplicable, aquesta vulneració del principi de seguretat jurídica no pot quedar en no res.

Per tant, us anuncio des d’ara que em mobilitzo per tal de restituir la legalitat i demanar a l’administració de justícia que declari NUL DE PLE DRET el nomenament del senyor Carod Rovira com a vicepresident del Govern. No dubto que l’administració de justícia atendrà la meva petició. I això serà una vergonya que s’escamparà sobre el govern i sobre tots els mitjans que no s’han atrevit a denunciar aquesta incomprensible situació i aberració jurídica.

RIDÍCULS ESPANTOSOS: El nomenament d’en Carod com a Vicepresident del govern... ÉS NUL!!!

Sembla mentida, però és cert: el nomenament del sr. Carod Rovira com a Vicepresident del Govern ÉS NUL.

Ahir dimarts dia 2 de desembre el president de la Generalitat, a través del Decret 230/2008 de 2 de desembre, va procedir al nomenament del Sr. Carod Rovira com a Vicepresident del govern, d’acord amb l’art. 15 de la Llei 13/2008 de 5 de novembre.

El problema és que ahir dimarts dia 2 de desembre, la Llei 13/2008 no estava en vigor. Per tant, el Decret de nomenament està fonamentat en una llei que no existia en el nostre ordenament jurídic, atès que una llei només és aplicable quan ha entrat en vigor.

I aquesta llei només ha entrat en vigor avui dimecres dia 3 de desembre. Per tant, és un nomenament nul, que implica que poden impugnar-se, a partir d’ara, tots els actes, totes les actuacions que signi en Carod Rovira com a Vicepresident del Govern, perquè el seu nomenament és nul

Què és el que els hi ha passat? Molt fàcil: les lleis, excepte que diguin alguna cosa en contra (i la 13/2008 no ho diu) entren en vigor transcorreguts 20 dies des de la seva publicació al DOGC. La llei 13/2008 de 5 de novembre va ser publicada al DOGC el 12 de novembre. El còmput dels 20 dies comença l’endemà de la publicació, i la llei entra en vigor, l’endemà d’haver finalitzat els 20 dies, NO EL DIA QUE FA 20!!!

En els terminis processals, el dia 20 seria el límit per a presentar un recurs. Però en matèria legislativa el dia 20 és l’últim dia que la llei NO està encara en vigor. Ho està l’endemà.

De manera que el Decret 230/2008 de 2 de desembre pel qual es nomena el senyor Josep-Lluís Carod-Roviva vicepresident del Govern ÉS NUL DE PLE DRET, perquè la llei 13/2008 de 5 de novembre encara no estava en vigor, i no es poden fer nomenaments en base a una norma no vigent.

PS: tot i que us pugui semblar inversemblant o més propi d’un capítol del Polònia... és cert, no és cap broma.

IRRESPONSABLES

Les rates han acompanyat, des de sempre, la humanitat. La nostra convivència no és gens pacífica. De fet, aquests fastigosos rosegadors han estat els agents propagadors de les més terribles malalties que han castigat els homes, com p.ex. la pesta negra.

Són animals prolífics. I les seves fonts d’alimentació múltiples, i inclouen els materials (fusta, estany, goma, plàstic…). A les nostres societats urbanes, les rates han establert un hàbitat preferent a les clavegueres i a les diferents conduccions que porten els subministraments bàsics als nostres habitatges. És comú el deteriorament dels serveis per l’acció de les rates. Així, p.ex. les conduccions de telefonia, de gas o de llum en resulten afectades perquè les rates es mengen el plàstic o altres materials que les protegeixen. Les rates són les causants dels desperfectes, però són irresponsables, en la mesura que la seva acció rosegadora es dirigeix al plàstic, al protector, i no al conductor. Els danys en les conduccions són conseqüència de l’acció sobre el protector, no perquè facin una acció directa sobre els conductors.

Políticament hi ha molts personatges l’acció dels quals presenta sorprenents similituds amb l’acció irresponsable de les rates. Polítics que cegats per la recerca del seu propi aliment, és a dir, per la satisfacció del seu ego polític, roseguen els protectors de les diferents conduccions de la nostra societat i acaben causant un dany brutal sobre els nostres subministraments bàsics, sobre els nostres elements bàsics. No és, per tant, que la seva acció s’hagi encaminat a destruir aquests fils conductors de la nostra societat política. No. Simplement es tracta d’animals polítics irresponsables, que en el seu afany polític roseguen elements protectors bàsics, i acaben causant aquests desastres.

Aquesta reflexió m’ha vingut al cas aquest matí, quan sentia que aquest irresponsable absolut de n’Oriol Amorós havia decidit rosegar, com una rata de les que abans parlàvem, els protectors que condueixen la nostra convivència i relació social i política amb els “immigrants”.

En la seva ambició política, havia començat a rosegar i menjar-se els elements cabdals que conformen el contracte social. I ho havia fet amb absoluta irresponsabilitat, sense representar-se que en cap cas els seus deliris personals podien afectar greument tota l’estabilitat del nostre sistema convivencial.

El sr. Amorós ens ha proposat avui que els immigrants comencin a votar a les eleccions municipals amb la simple consideració d’haver viscut cinc anys a casa nostra, sense importar en quina condició hi hagin viscut.

Abans de seguir i anticipant que aquest debat no s’acaba avui, vull deixar ben clara una cosa: el pitjor del tripartit, el pitjor d’aquests líders del políticament correcte és que ens hagin inculcat la por de parlar de certs temes. En alguns casos, ho han convertit directament en delicte. En d’altres casos, i mercès al seu poder mediàtic i la seva fastigosa i falsa superioritat moral, en un delicte social, de manera que certs temes els han convertit en autèntic tabús. Si goses parlar-ne no dubtis que seràs etiquetat cruelment i llençat al pou de les bèsties, amb el pitjor de la humanitat. Ells, els que tan critiquen l’Església i que, un cop més, amb tant menyspreu consideren els catòlics, s’han convertit en la pitjor amenaça per a la llibertat, en els pitjors inquisidors, en La Nova Inquisició.

Doncs sí, amics meus. Des d’ara us aviso que no em fa CAP por parlar del tema de la immigració. I que en aquest bloc hi abocaré tots els arguments que em semblin oportuns en relació al tema de la immigració. Sense CAP por. Perquè jo sé perfectament que no sóc racista, i no m'haig de justificar per res. I perquè sé, encara més perfectament, que el debat sobre l’impacte de la immigració, el seu tractament i les polítiques a aplicar és un debat necessari, imprescindible, per a la nostra societat, i que no el podem fer ni matenir sota cap coacció, que no pot estar en cap cas presoner d’aquestes rates del políticament correcte. Perquè ja sabem que ells, davant qualsevol argument relacionat amb el tema de la immigració, ens acusaran de xenòfobs i de racistes. Per això proclamo que no em fan por. I que si volen, aquí em tenen. No sóc racista, però tampoc no sóc un covard que en un tema cabdal per al futur de la nostra societat no es pugui atrevir a parlar dels temes i les polítiques relacionades amb la immigració.

Avui intentaré no estendre’m gaire. Prou he fet amb deixar sentats aquest principis i similituds. Simplement crec que cal afegir que tot el debat s’ha originat perquè el tal Oriol Amorós s’ha volgut fer la foto política i mediàtica presentant tota una sèrie de bajanades polítiques en relació a les polítiques d’immigració. Les animalades que ha proferit en el seu document, que porta per títol “un pacte per viure junts i juntes” han necessitat que la consellera de justícia hagi sortit a dir públicament que no era cap document del govern, ni tan sols un document de treball, i que totes tan sols era un “document de bases”. I ha volgut treure ferro a l’afer.

Només amb aquest fet es demostra que n’Oriol Amorós ha actuat amb irresponsabilitat absoluta. Ha volgut instrumentalitzar un tema tan important com aquest en benefici propi, ha volgut “fer-se la foto”, i fer-se-la envoltat de tots els tòpics més menyspreables que acompanyen el políticament correcte.

Sense entrar, encara, al fons de l’assumpte, resulta revelador que a la pregunta del dia de RAC1, el resultat de l’enquesta hagi estat del 78% en contra de les propostes del tal Amorós, i només un 22% a favor.

Aquests resultats han començat a ser així des de primera hora del matí. De manera que mentre m’acabava de vestir per anar a treballar, ja han donat les primeres dades (un 72% en contra). A la tertúlia hi havia aquesta tertuliana horrorosa, insuportable, que es diu Gemma Calvet. Normalment quan hi és ja canvio d’emisora directament, perquè és insufrible. Si hi hagués un avisador de tòpics, com el que van treure en aquell gag del Krakòvia, mentre parla ella estaria petant contínuament. Doncs bé, aquesta impresentable no ha pogut estar-se d’acabar la seva arenga totalisticopoliticorrectoide dient que els resultats “amagaven una xenofòbia latent”. Vàtua l’olla la filladesamare.

El que us deia. No és possible parlar d’immigració sense que els totalitaris del políticament correcte s’abraonin a sobre nostre i ràpidament ens acusin de xenòfobs.

Doncs bé, en parlarem. Perquè, d’acord a les informacions que he llegit, el document “de bases” (algú m’ho pot explicar?), conté una barbaritat darrere l’altra. I pretén convertir, en la línia del tripartit, aquest país és una nova arcàdia del políticament correcte, absolutament incontrolada, i edificada totalment al marge dels interessos dels seus ciutadans.

Només un parell de coses. D’entrada, el plantejament del document és pervers. Es fonamenta exclusivament en l’atorgament de drets, sense exigència de cap deure, és a dir, no planteja cap contracte social que equilibri l'assoliment de drets en la mesura que es progressa en la integració i l'assumpció de deures.

Però el document és tan bèstia que fins i tot quan parla d'immigrants que hagin delinquit i hagin estat condemants ho fa establint la necessitat de "desenvolupar programes de retorn assistit per als presos”. A veure… un pres és un pres. I si l'ha feta i ha estat condemnat, a la presó. I si no és d’aquí i vol complir la pena al seu país d’origen, se’l du a una presó del seu país d’origen, per a que la compleixi íntegrament… i evidentment no torni. Però què vol dir “programes de retorn assistit”? O sigui que a sobre que parlem de gent que ha assassinat, maltractat, robat o furtat al nostre país, a sobre els hem d’assistir??

O encara més, quan obviant la separació de poders que ha de regir a qualsevol estat democràtic i de dret, parlen de “buscar solucions per a persones amb ordre d’expulsió ferma, que es pugui fer efectiva”, és a dir, ordres judicials. Aquí se’ls veu el llautó totalitari, perquè les úniques solucions que s’han de buscar a les resolucions judicials són el seu compliment obligatori. Què vol dir “buscar solucions”? incomplir la resolució judicial? Saltar-se les lleis perquè som “molt guais”?. M’agradaria que algú m’expliqués en què consisteix per a aquest personal d’Esquerra “buscar solucions” davant una resolució judicial.

Finalment, una altra discrepància de socarel: diu el document que aquest “pacte” (pacte??) assenyala la immigració com “una nova oportunitat per a definir el país que volem ser en el futur”.

Mira Amorós, no. Mireu, tots aquests que us dediqueu a rosegar els fonaments, els protectors, de la nostra societat… la definició del país que volem ser en el futur ja està feta. Queda clar? No necessito, no necessitem, ningú que m’imposi aquestes “noves oportunitats”. Ni tampoc necessito tot aquest discurset per saber què vull ser quan sigui gran. Una cosa és que parlem de com gestionem la immigració i quines polítiques apliquem, de les que ja s'apliquen (amb tota justícia, com l'assistència sanitària, l'escolarització, etc.). Però aquest poble, el nostre poble, fa molt de temps que sap què vol ser i fa molt de temps també que lluita per assolir el seu somni, la seva llibertat. No ens vingueu ara amb aquests discursets, ok? No necessitem estar-nos repensant contínuament, ok?

Aquesta per ara inexistent "necessitat de repensar què volem ser en el futur" només hi serà si les "rates polítiques" ens acabeu cortocircuïtant, rebentant les conduccions bàsiques per on circula el nostre nervi nacional, la nostra informació i el nostre sentiment nacional. Ja sé que tots els de la direcció d’Esquerra esteu treballant, amb el tripartit, per rebentar-ho, rosegant els nostres protectors, però no deixarem que us n’ensortiu. Portem més de 1.000 anys de nació a l’esquena i ara no ens heu de venir amb aquests discursets de “reinventar-nos” o “redefinir-nos”.

LA PINÇA: L’ESTRATÈGIA DEL TRIPARTIT PER ACABAR AMB EL PLURALISME I LA LLIBERTAT

Potser llegint el titular penseu que exagero. Us repto a llegir tot l’article… i en parlem.

La setmana passada s’ha conegut la notícia, la nefasta notícia, del nomenament –provisional, quatre mesos- del sr. Cruanyes com a director de l’Avui.

Fa unes setmanes es va conèixer “l’acord” entre els socialistes i el Grupo Godó (Vanguardia, RAC1, 8TV…).

No són dos fets aïllats. Són dos fets que obeeixen a una estratègia ben clara de fer la pinça absoluta sobre tot el país, i específicament sobre Convergència, per tal que el tripartit pugui repartir-se, de manera indiscutida i aclaparadora, el domini sobre el país. És un pas més en l’estratègia per assegurar-se un control i monopoli absolut sobre el país. Una estratègia que té, com a primera víctima, el pluralisme. I en absència de pluralisme, d’opinions plurals, arriba la falta de llibertat. Si no es pot fer res més que ressignar-se davant el tripartit, si no es pot opinar contra el tripartit perquè no tens cabuda a CAP mitjà de comunicació a Catalunya, si políticament no és possible bastir cap estratègia política perquè queda col·lapsada pel monopoli del tripatit… la nostra societat, el nostre país s’encamina cap a un veritable règim amb un dèficit molt i molt gran de pluralisme i de llibertat.

La pinça s’ha aplicat a nivell del govern autònom i també dels governs municipals. L’exemple paradigmàtic són les diputacions de Lleida i de Girona, on malgrat l’enorme majoria convergent, i malgrat que p.ex. a la diputació de Girona venien governant CiU i ERC de la legislatura anterior, s’arriba a uns pactes que tenen com a únic objectiu apartar CiU del poder. Aquest és l’objectiu del govern tripartit i aquests són els grans objectius que uneixen, que cohesionen, el tripartit: excloure CiU. No hi ha cap projecte comú de govern, només són pactes de repartiment d’esferes de poder amb l’objectiu d’impedir l’accés de CiU al poder a tot arreu on això sigui possible.

Ara la pinça s’ha traslladat als mitjans de comunicació. S’ha produït un nou repartiment d’esferes d’influència, amb l’únic objectiu d’excloure-hi el que representa el pensament de CiU, les posicions de CiU, i convertir els mitjans en òrgans d’expressió del tripartit, cadascun amb el seu accent i orientats al seu públic.

Pel que fa a la Vanguardia, els fets són a la vista. Després de la crisi de les amenaces de mort del govern a un periodista de la Vanguardia pel simple fet que havia publicat una informació que al sr. Bolaño li semblava poc convenient, en les últimes setmanes la situació ha canviat radicalment. La signatura de la pau és tot un avís per a navegants. Primer es fa fora del govern a qui havia fet la feina bruta, però curiosament, i ràpidament, aquesta mateixa persona, el sr. Bolaño comença a col·laborar en el grup contra el que havia proferit amenaces de mort. És un fet insòlit que demostra l’estòmec que cal tenir per treballar en aquest entorn gangsteril, on qualsevol apelació a la decència és un insult.

Però els socialistes es guanyaven així ser “ben tractats” en un dels grups de comunicació més influents de Catalunya. Amb la fidelitat d’aquest nou espai garantida, els socialistes fan un pas més en aquest intent en el que tan perseverent de “guanyar centralitat a Catalunya”. És evidentment, una de les claus de la pinça, desplaçar CiU d’aquesta centralitat, substituïnt-la. Això s’amaneix amb les ridícules apel·lacions a la radicalitat d’en Mas. I finalment se serveixen unes postres amb una més que abundosa concessió i renovació de freqüències.

La jugada de l’Avui és més bèstia, encara. A hores d’ara és un fet conegut a tots els quarters generals que si el tripartit perilla és per la feblesa d’Esquerra. Esquerra és la pota més fràgil del projecte perquè els seus votants no l’estan acompanyant en aquesta aventura. Com a mínim hi ha un nombre de desercions més que suficient (prop del 50% dels seus antics votants) com perquè això sigui un indicador més que preocupant. És per aquí per on el tripartit corre perill.

De tal manera que les instruccions són molt clares. Per mantenir el tripartit cal ajudar Esquerra. I l’Avui és la clau. Ha estat acusat per l’entorn d’Esquerra i la mateixa direcció de ser encara “massa convergent”. Calia, per tant, eliminar qualsevol veleïtat en aquest sentit i posar-lo en mans d’Esquerra per a veure si se n’ensurt.

I per fer-ho, no hi havia res millor, era realment el màxim que podien fer, que posar el diari en mans d’un periodista la parella del qual és altíssim càrrec del govern per Esquerra: en Cruanyes.

Aquest jove periodista, sense cap mena de mèrit especialment rellevant per assumir la direcció d’aquest diari (si el comparem p.ex. amb un Sanchis o un Bosch), sí tenia una fulla de serveis que el feia especialment adequat per a aquest encàrrec de convertir l’Avui en el diari d’Esquerra: ja havia demostrat que, com a sotsdirector, la seva lleialtat a Esquerra havia estat per sobre de la lleialtat deguda al diari. Així, són coneguts els casos que havia filtrat a la direcció d’Esquerra, a través de la seva parella, notícies que tenia el diari, abans que sortissin publicades.

Això el convertia, per tant, en la persona idònia per a dirigir el diari. Algú que no hi hagués cap dubte sobre les seves lleialtats. Algú que, en cas de dubte, sapigués que el partit –Esquerra- està per sobre del diari. Dit i fet.

Per tant, les operacions, gairebé simultànies, sobre el grupo Godó i l’Avui tenen un objectiu molt clar: eliminar a Convergència i, sobretot, facilitar la perpetuació del règim del tripartit en el poder. De fet per això són un règim, perquè tenen TOT el poder, i el fet de detentar aquest poder és l’única finalitat que tenen.

La primera víctima de tot això, és evidentment, la pluralitat. Però també la llibertat, en la mesura que el control absolut que ara ja exerceixen sobre tots els mitjans de comunicació de Catalunya fa que qualsevol alternativa al tripartit estigui abocada al silenci, a l’ostracisme. Amb guardar les formes en tindran prou.

Això afecta, evidentment a CiU, però també a tota la societat civil i a qualsevol estratègia, iniciativa, que no gaudeixi de l’aixopluc d’un dels partits que formen el règim.

Només alguns diaris digitals escapen d’aquest control. I, evidentment, l’opinió que alguns humils blocaires podem expressar o les denúncies que podem fer. Com un mosquit davant un elefant. Per això són interessants i cal que tots les fomentem, iniciatives com BAT BLOCS, que combaten aquest estat de les coses des de la llibertat individual i per a garantir la llibertat col·lectiva.

El gran farsant ataca de nou... (remasterització)

Fa un temps, a elies115 es va escriure al voltant del Gran Farsant Carod Rovira i els àlex (els lloros africans en que es converteixen els replicants militants d’Esquerra).

Hi he pensat aquests dies, amb la reaparició d’aquest Gran Farsant. El que ens passa amb aquest home no ens ho mereixem. Jo crec que a qualsevol altre país estaria a la presó (per estafador polític –en un país civilitzat això hauria de ser delicte-) o bé ingressat en un psiquiàtric. El quadre clínic que presenta és realment esfereïdor: vanitat, messianisme, paranoia, al·lucinacions.

Dissortadament en aquest nostre país aquesta mena de personal rep premi i fins i tot se li dópot arribar a una vicepresidència del govern. Forma part de la nostra vergonya nacional, que durant tant de temps patirem i arrossegarem, perquè la vergonya costarà generacions de superar.

Ara s’ha tret una altra parauleta de la seva patètica xistera: refundar. Ara diu que vol refundar Esquerra. No està malament, després de portar 16 anys dirigint-la, ara parlar de refundar-la. L’absència de vergonya és un altre indicador evident d’aquest quadre clínic que requereix atenció psiquiàtrica urgent.

En l’anterior ocasió es parlava del Gran Farsant quan s’acabava de treure de la xistera un referèndum per al 2014. Una altra cosa que va llençar a l'aire amb la mateixa inconsistència, buidor, ridiculesa.

És evident que cada cop que acut a la seva xistera ho fa només buscant una mica d’oxigen per a la seva liquidada carrera política. Com un zombi, aquest cadàver polític de tant en tant, algunes llunes, surt a la palestra i ens esgarrifa amb una mostra més de l’absència de límits de l’horror humà, de la ment humana.

Abans del 2014, i pels mateixos personalistes motius, havia parlat –més o menys l’any 2003- d’equidistància. Quan se li va acabar el discurset de l’equidistància en va improvisar un altre: calia un canvi. Quan el canvi es va veure que només era a la seva nòmina, va acudir altre cop a la trinxera i no parava de repetir allò de “i en 23 anys què...”. Posteriorment, com que la cosa ja no colava, va parlar que estaven “acumulant forces”.Un moment especialment crític va ser la permanent contradicció en relació al nou Estatut: i va navegar del sí crític, al vot nul polític, a l’abstenció i finalment al vot negatiu.

L’inici del segon tripartit va ser una època estressant per a la xistera, que va haver de treballar el doble, i d’allà en va sortir allò de “la pluja fina” o “el catalanisme social”. Paraules, idees, conceptes, dels que evidentment ja ningú, ni ell mateix se n’enrecorda. La xistera proporciona petites expressions, paraules, algun que altre concepte que necessita ser evidentment breu perquè pugui ser après pels àlex i ell mateix la pugui repetir durant una temporada. Després ja sí, un cop li ha donat oxigen durant una temporadeta, es desfà, com el paper, ara sí, amb la pluja fina. Així es genera l'estafa.

La història aquesta de “refundar” és un cop més una altra jugada de trilero polític, que és el que és el gran farsant. Evidentment ningú li dóna cap credibilitat, perquè no la té, però mentres tant, mentre surt als mitjans de comunicació, tots ens centrem en ell, i això li permet anar sobrevivint amb el seu miserable cartronet polític i el cigró que té instal·lats a la Plaça Sant Jaume.

Acabava aquell post d’Elies115 amb una frase del gran Joan Arnera que ben bé podria ser l'epitafi polític d'aquest gran farsant: "...perquè, Josep-Lluís, ho hauries de començar a assumir: tu mai no seràs president de Catalunya. Ells (els socialistes) mai no et consideraran un dels seus, i nosaltres ja hem deixat de considerar-te un dels nostres." . El cert és que, amb el temps que ha passat des d’aquell post, al Carod ja no el considera un dels seus només que la seva dona, perquè l’hòstia que li van fotre els seus al Congrés d’Esquerra és de les que fan època (el molt covard ja ni es va presentar, i va enviar-hi en Benach a fer el recado i fotre’s l’hòstia). És obvi que els independentistes ja fa molt de temps que no el tenim per “un dels nostres”. En canvi jo diria que cada dia és més un dels sociates, i que a can PSC sempre hi tindrà un plat a taula.

Grau en tonteria i màster en fill de papà

Ara que estem en època de mobilitzacions estudiantils contra la creació de l’Espai Europeu d’Educació Superior. Ara que els estudiants s’aboquen desenfrenadament a la demagògia i la manipulació en contra d’això que ells anomenen “Pla Bolonya”. Ara que s’enfronten als esforços de les universitats per millorar, ser més competitives i amb una major connexió amb el teixit socioeconòmic…

He pensat que podríem fer, perquè estiguin contents, una nova carrera universitària a totes les universitats. Una carrera que no estaria sotmesa als criteris europeus, i que podria tenir un pla d’estudis perfectament adaptat a les seves necessitats i inquietuds. D’aquesta manera la resta d’estudiants es podrien dedicar al que els hi és més propi, estudiar i preparar-se per al futur.

Tot i que em faltaria fer algunes consultes, aquí llenço la meva proposta de matèries per al pla d’estudis d'aquest nou grau en "tonteria":

- Fonaments teòrics del pensament contemporani: de Marx a Chávez
- Taller de malabars I
- La vivenda al s.XXI: les formes d’okupació
- Estratègies personals.De la beca al subsidi d’atur:
- Formes d’opressió I: la democràcia

- La Universitat popular al món: els referents I (Cuba)
- Taller de malabars II
- Seminari de manifestacions
- Formes d’opressió II: el treball
- Taller de flauta I

- La Universitat al món, els referents II (Veneçuela)
- Taller de malabars III
- Seminari veterinari: gossos.
- Formes d’opressió III: la responsabilitat
- Taller de flauta II

- La Universitat al món, els referents III (a l’espera de confirmació, pendent que algun altre país s’afegeixi a la revolució bolivariana)
- Taller de vacances pagades
- Taller de malabars IV
- Seminari de raves i altres expressions culturals
- Formes d’opressió IV: el mèrit

Totes les assignatures tindrien caràcter anual, amb avaluació continuada, que inclou el dret a la no assistència a classe, i sense examen final (és feixista).

Per a tots els qui assoleixin els objectius d’aquesta formació a mida de la seva tonteria, sempre podran acollir-se al màster “faci el que faci, papi m’ajudarà”. I és que no hi ha res com tenir les esquenes ben cobertes per ser un fill de papà per fer-s’ho de “revolucionari”.

Dels creadors de "Blocs amb estrella" arriba... BAT BLOCS (Blocs Against Tripartit)

Fa uns quants mesos, quan començava la campanya electoral al congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya, un grup de blocaires vam decidir posar-nos a treballar a favor de l’opció de renovació a ERC que representaven en Joan Carretero i la Rut Carandell, la gent de Reagrupament.

Ho vam fer des de la nostra independència i des del nostre compromís patriòtic. I vam concretar el nostre suport amb la creació de Blocs amb Estrella, un portal de blocs i una marca que aplegués tot l’enorme moviment catosfèric que cercava, que volia, una renovació a ERC. La iniciativa va tenir un èxit sorprenent, i més de 80 blocaires s’hi van afegir. El portal va gaudir d’un enorme nombre de visites. I, el que és més important, s’hi van abocar una infinitat d’arguments i idees a favor de la renovació a ERC. Va ser, per tant, una iniciativa i un moviment absolutament innovadors, tant per la forma com pel nivell de compromís. Dissortadament, les xarxes clientelars de la direcció d’ERC van poder més que la voluntat de renovació que la societat i la massa social de votants d’ERC reclamaven, i les opcions de renovació no van prosperar.

Avui, mentre el tripartit 2 celebra els seus segons anys de govern, i ho fa enmig d’una grisor i una opacitat absolutes, amb conferències, com la conferència d’ahir d’en Montilla, o la d'avui d'en Carod, els mateixos blocaires que vam impulsar blocs amb estrella, llencem una nova proposta de mobilització: BAT BLOCS (Blocs Against Tripartit).

BAT BLOCS és per tant una iniciativa que sorgeix de la més absoluta independència dels blocaires que la impulsem. Una iniciativa que vol mobilitzar la blocsfera catalana perquè adopti un posicionament clar i rotund en contra del tripartit i de tot el que representa. BAT BLOCS és un segell de llibertat i de compromís. Un segell que uneix tots els blocaires que entenem com un deure patriòtic denunciar l’espanyolisme del tripartit i dels partits que en formen part.

El divorci entre l’associació de polítics i la majoria de mitjans i opinió publicada... i la gent és cada cop més gran. Les denúncies en relació al tripartit rarament troben cabuda als mitjans, i els elements de crítica són silenciats per un règim, el del tripartit, que controla tots els ressorts del poder i de la comunicació a Catalunya. Per això els últims ressorts de llibertat en l’opinió es troben a la xarxa. I per això pensem que és bo que ens poguem identificar entre nosaltres, saber-nos còmplices en la denúncia, encoratjar-nos en la lluita per una terra lliure i pròspera.

És això el que ha motivat la posada en marxa de BLOCS AGAINST TRIPARTIT.

Tal i com diu el nostre perfil: “Tots els blocs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió, lluitem per una terra lliure i pròspera.Considerem que el règim polític del govern tripartit ha esdevingut una autèntica plaga insofrible i immerescuda que pateix la nostra nació.I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva.”

Per això us convido, us convidem, a tots, lectors o blocaires, a afegir-vos a BAT BLOCS. Els qui tingueu un bloc, adheriu-vos-hi, enviant un mail a batblogs@gmail.com. I penja el nostre bàner i el nostre segell al teu bloc.

Els qui no teniu bloc, podeu afegir-vos-hi registrant-vos-hi com a seguidors.

Tots hem de comptar amb tots, i tots ens necessitem a tots. Sumeu-vos-hi, difoneu la idea....

Visca la terra, mori el mal govern!

L’enquesta del CEO ens ha dit coses molt i molt interessants que el tripartit ha intentat neutralitzar, amagar.

Tot i que pugui semblar estrany en relació al títol del post, el primer que haig de dir és que les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) són una autèntica presa de pèl quan volen reflectir una imatge certa d’uns possibles resultats electorals.

Ho és per un motiu bàsic: només treballen amb vot directe. I això converteix les seves projeccions demoscòpiques en una autèntic bajanada. Tanmateix, en la mesura que són unes enquestes periòdiques i inclouen moltes altres dades, s’hi poden trobar elements molt interessants per a la reflexió.

Primer intentaré explicar-vos, als que no esteu familiaritzats amb el tractament de les enquestes, per què la projecció electoral és una bajanada? Tots heu sentit parlar que les enquestes “es cuinen”. La “cuina” de les enquestes és evidentment un factor de risc de manipulació d’uns resultats, però alhora, si es fa bé, és una tasca necessària per ajustar els resultats obtinguts a les enquestes. L’enquesta del CEO ha estat feta a 2.000 persones. Aquestes persones són interrogades sobre diferents ítems. Un d’aquests ítems és quin seria el seu vot si ara hi haguessin eleccions. El CEO agafa aquesta dada d’intenció de vot directe, i l’estableix com a definitiva.

Però això és un error gravíssim (que cometen deliberdament per evitar ser acusats de "cuinar", tot i que el remei sigui encara pitjor que la malatia). Perquè la mostra, les 2.000 persones, presenta, evidentment, disfuncions o desviacions sobre la realitat. Una manera molt clara de comprovar quina és la desviació de la mostra en relació a la realitat és preguntar si recorden què van votar les últimes eleccions. És el que se’n diu “record de vot”. Aquesta és una dada que podem comparar amb la realitat, perquè sabem quins varen ser els resultats reals d’aquelles eleccions. El joc entre “record de vot” i intenció directa de vot permet corregir les desviacions de la mostra.

Anem a l’enquesta del CEO per a veure-ho millor. Tots els mitjans ens han ofert un titular d’empat en intenció de vot entre CiU i PSC-PSOE, tots dos amb un 21%. Això és el que han respost els enquestats. Però… quin record de vot tenen aquests enquestats? Quan mirem aquestes dades veiem clarament quina és la desviació de l’enuesta, perquè d’acord a les 2.000 persones enquestades, el PSC-PSOE hauria guanyat les últimes eleccions autonòmiques amb un 24.1%, mentre CiU hauria quedat 5 punts per sota, amb un 19.4.

Això, evidentment, sabem que no va ser així. Les eleccions del 2006 CiU va treure un 31.5 dels vots i el PSC-PSOE un 26.8%, és a dir, uns altres cinc punts de diferència.

L’anàlisi d’aquestes dues dades ens indica que, a la mostra, el PSC-PSOE està molt sobredimensionat, de fet hi ha una diferència de 10 punts entre la mostra i la realitat. El CEO ignora deliberadament aquesta dada i estableix com a definitius els resultats de l’enquesta, que evidentment són, així, falsos, perquè la mostra sobredimensiona espectacularment els socialistes. De manera que si apliquessim tècniques demoscòpiques, hauríem d’establir una projecció de vot que tingués en compte aquest diferencial. No ho fan, i el resultat final és una mentida. CiU i PSC-PSOE no estan empatats. De fet, CiU podria estar, pel broc gros, perquè no tinc les dades fines per fer els ajustos, fins a 10 punts per sobre dels socialites. I això s’acostaria molt més a la realitat.

Per tant, d’empat, res. CiU està clarament per sobre en intenció de vot que els sociates. No puc quanitificar-ho, perquè necessitaríem creuar i treballar moltes dades, però és una evidència que CiU està molt per sobre en intenció de vot que els socialistes.

Però l’enquesta del CEO ens permet altres anàlisis molt i molt interessants.

Ja tenim establert que les enquestes no són una veritat científica. Són un treball científic, demoscòpic. I per tant seria una tonteria absoluta atribuir, p.ex. un amunt o avall en nombre de diputats. En els marges estrets, les enquestes s’han d’analitzar amb molta cautela.

Ara bé, les enquestes, i més les periòdiques –com la del CEO- sí que ens permeten observar quines són les tendències en el comportament de les dades analitzades, en aquest cas, polítiques i d’intenció de vot. Les tendències, normalment, si una enquesta està ben feta, sí les podem observar, sí que podem tenir indicis de per on s’estan movent les coses.

I la veritat és que en relació a Esquerra ofereix una tendència molt i molt clara. D’acord a les dades d’aquesta enquesta, Esquerra perd 3 punts en intenció de vot en relació a l’última enquesta, feta quatre mesos abans. Cal tenir en compte, tanmateix, que també el record de vot en aquest cas juga en contra d’Esquerra, hi ha una desviació de tres punts. Però en aquest cas encaixa molt més en les regles demoscòpiques i els marges d’error amb els que juguem. És a dir, l’enquesta del CEO apunta clarament una disminució en la intenció de vot d’Esquerra, un disminució molt significativa.

Però hi ha més dades interessants. Quan posem en relació la intenció de vot declarada i el record de vot obtenim un altre indicador demoscòpic molt interessant: la fidelització de vot.

En aquest cas es tracta de veure, a la llum del record de vot expressat pels enquestats, quina és la seva actual intenció de vot, la que declara. I Esquerra té una molt baixa fidelització: només un 59.7% dels votants que declaren haver votat Esquerra les últimes eleccions autonòmiques declaren ara tenir intenció de votar Esquerra.

Per comparar-ho amb la resta de partits, la fidelització de vot al PP és del 83.4%, a CiU del 79.7% i al PSC-PSOE del 73.7%.

Aquestes dades són molt i molt interessants a l’hora d’observar tendències en el comportament electoral. D’alguna manera ens estan expressant, també, la satisfacció que tenen els votants amb els partits que van votar, i, en conseqüència, si aquesta satisfacció s’encamina a la renovació del vot o, pel contrari, la insatisfacció apunta cap a deixar de votar-los.

Només hi ha un partit amb menys fidelització de vot: Ciudadanos. Amb un 36.4% de fidelització indica clarament que aquest fenomen ultra serà fugaç, i que en canvi, bona part dels seus votants, un 31.8% declaren ja en aquests moments que ara votarien el PP.

No analitzaré aquests anticatalans. Però aquestes dades em semblen molt significatives per donar aquesta visió global que vull a l’anàlisi de les dades.

Perquè… a diferència de Ciudadanos, on els antics votants “tornen” a la matriu, és a dir, al PP, amb un 31.8%, a Esquerra no hi ha una altra formació política que reculli els antics votants que els deixen de votar. Sí que és cert que un 10.6% manifesten que ara votarien a CiU, i és una dada prou significativa, perquè és l’opció de vot confessat d’antics votants d’Esquerra més gran. Però és prou petita estadísticament, i a més a més, també trobem que un 9.0% d’aquests antics votants diuen que votarien en blanc. Tot i que la majoria NS/NC.

L’anàlisi de la fidelització de vot ens permet observar, per tant, que Esquerra és el partit amb una major insatisfacció declarada dels seus votants de les últimes eleccions autonòmiques. Fins al punt que un 40% dels qui van votar Esquerra en aquests moments no els votaria.

I és significatiu, també, que aquest 40% presenta una evident “orfandat” política, d’altres referents polítics alternatius. Només un 10.6% optaria per CiU, mentre la majoria o no saben què farien o bé votarien en blanc, convertint el vot en blanc dels antics votants d’Esquerra en un autèntic fenomen polític, sense comparació possible amb altres partits.

Finalment, una altra dada per a la reflexió. L'enquesta del CEO demana els enquestats que situïn els diferents partits en l'eix extrema esquerra (valor 1) i extrema dreta (valor 5). Doncs bé, el partit de tot l'arc parlamentari més a l'extrema esquerra és... ERC!!! Acollonant. Més enllà fins i tot que els comunistes d'ICV. Tota aquesta tonteria de l'eix social, tota aquesta tonteria i inconsistència d'apuntar-se, en plan el més valent, a totes les bestieses del políticament correcte... han situat el partit d'en Macià, de la casa i l'hortet, com el més extremista socialment, com el més proper a l'extrema esquerra. Tal faràs, tal trobaràs, es diu. Però trobar-se això faria remoure Macià de la seva tomba.

Després d’aquesta llarga dissertació, les meves conclusions de l’anàlisi de l’enquesta del CEO són les següents:

-CiU està clarament per sobre en intenció de vot que el PSC-PSOE. Molt per sobre. No és cert, per tant, que estiguin empatats.

- Esquerra pateix un sever retrocés en intenció de vot, de 3 punts en relació a l’enquesta anterior

- Esquerra és el partit amb una menor fidelització dels seus votants de les últimes eleccions autonòmiques: només un 59.7% tornaria a votar-los, 20 punts per sota en fidelitat de vot que la resta de partits.

- Aquesta enorme massa d’ex-votants d’Esquerra no tenen un destí clar. Tot i que un 10% es refugia en el vot a CiU, la majoria no sap què farà o votarà en blanc.