Salvador Espriu, en la memòria i en tots els mots

La figura de Salvador Espriu forma part de tots els mots que maldestrament fem anar. Ell, l'home pulcre, endreçat, que meravellosament va descriure n'Espinàs a Relacions particulars. En homenatge, i amb tota l'admiració per qui va lluitar per salvar-nos els mots.

Fight club (2)

L’afició a la boxa continua creixent a Catalunya. Divendres hi va haver una magnífica vetllada de boxa a les Cotxeres de Sants. Cinc combats amateurs i dos de professionals, l’últim dels quals, per al Campionat d’Espanya de pesos lleugers.

L’ambient, un cop més, fenomenal. Ple total. Vam saludar tota la gent de la boxa més moderna a Catalunya i ens van convidar a seure a la segona fila, davant del quadrilàter, i entre algunes velles glòries de la boxa a Catalunya.

Els cinc combats amateurs van ser interessantíssims. I algun de realment espectacular. Hi ha nivell…

Pel que fa al primer dels combats professionals, una mica decebedor, per excessivament passiu.

El plat fort de la vetllada era el campionat d’Espanya de pesos lleugers, entre en Suso, de Galícia, i el púgil local, en Karim, àlies “El Diablo”, en un combat previst per a 9 assalts de tres minuts. En Suso arribava a la disputa del campionat després de 12 victòries consecutives. Però no va ser rival per en Karim. En el primer assalt, després d’un intercanvi de cops en proximitat, en Karim va fer anar per terra en Suso en dues ocasions. L’arbitre va iniciar el compte enrere en la segona ocasió, però el púgil es va recuperar, fins la campana del primer assalt. Malgrat la campana, tots els assistents vam veure que no hi havia combat. I així va ser. Només iniciar-se el segon assalt en Karim li va fer entrar un cop que va acabar amb el combat, per KO.

En Karim és de nacionalitat marroquina, i va pujar al quadrilàter al costat de la senyera, i es van interpretar Els Segadors.

Sortint de la vetllada, amb el meu germà, vam rememorar l’època daurada de la boxa a Catalunya, amb en Gironès, campió d’Europa, que va disputar, l’any 1934, a una plaça Monumental plena de gom a gom, el títol mundial a un nordamericà, que va guanyar. En Gironès formava part de la guàrdia personal del president Companys.

En un apunt a facebook en Roger Malló (el Canari Visionari) recordava que el seu avi havia fet d’espàrring d’en Gironès. Dissortadament, després d’una gran tradició a Catalunya, la boxa es contempla, avui en dia, i malgrat la recuperació que està experimentant, com una cosa estranya i amb un punt marginal. Però a Catalunya hi ha molta gent que estem amb la boxa, i hi ha molts clubs i gimnasos que estan fent una feina increïble per tornar la boxa al lloc que es mereix.

Des d’aquí, el meu reconeixement a tots ells. I especial agraïment a tota l’organització i els amics del BF.

Vegueries? Ni ara, ni –mai- així.

Ernest Maragall dixit que el país està “fatigat” de tripartit. Quanta raó! El problema que té l’home és que es fot un lio, s’oblida que és conseller d’aquest govern que provoca fatiga, després li recorden, després demana perdó i diu endavant… i s’acaba fent la foto amb en Montilla després de presentar una dimissió que tampoc ho és i que no el cessin perquè no el volien cessar.

“Y también un par de huevos duros”

El cert és que malgrat el nou ridícul, en Maragall té raó: el país està fatigat, esgotat, de tripartit. Ell diu, afegeix (evidentment per a desmenir-ho posteriorment malgrat haver-ho escrit), que és perquè el tripartit no té projecte de país. I també és cert.

Però és que hi ha moltes més coses. El país està fatigat del tripartit en genèric, però n’està fins als collons de les seves tonteries. Perquè per més que el problema de fons sigui l’absència de cap projecte de país (els sociates sí el tenen, Espanya), el que ha acabat ficant el país “al borde de un ataque de nervios” és, entre d’altres coses, les polítiques que desplega, és a dir, les tonteries que converteix en “polítiques”.

L’última ha estat aquest joc de prestigitador de circ de barri de les vegueries. Quin desastre, Déu meu!

A veure si ens aclarim. Les vegueries han estat una reivindicació històrica del catalanisme per a organitzar l’administració supramunicipal des d’un punt de vista territorial.

Com a reivindicació històrica del catalanisme, tots l’hem respectada. El que no sé és si tothom ha entès perquè es reivindicava. Quan s'encomana al geògraf Pau Vila l’estudi d’una possible ordenació territorial de Catalunya per a un millor govern, d’acord a la realitat del territori i que superi la imposada administració “provincial” d’un estat centralista, es fa una proposta teòrica. Aquesta proposta parteix del municipi com a organització local bàsica, i estableix dos nivells supramunicipals: la comarca i la vegueria. En Pau Vila estableix els límits comarcals.

És antològica, absolutament admirable, la ciència que a aquesta empresa hi va aportar el gran geògraf. Va establir una sèrie de tècniques i condicionants, criteris, que el permetien establir aquests límits supramunicipals. I així va fer la seva proposta, una proposta que partia de la tradició catalana i establia una ordenació a partir de la consideració d’una sèrie de criteris de caràcter cultural, econòmic, fluxes i xarxes de comunicació, etc. I el resultat havia de ser un model d’ordenació territorial eficaç i eficient.

Però aquest model d’ordenació no va tenir mai l’oportunitat de ser posat en pràctica. El municipi i la província van continuar essent, en la llarga nit del franquisme, els ens locals de referència a Catalunya. En el tardo-franquisme s’hi incorpora la “Corporació Metropolitana de Barcelona”, amb l’objectiu de coordinar millor les polítiques dels municipis d’aquesta conurbació que havia experimentat un creixement brutal des dels anys 60.

La fi del franquisme i la restauració de la Generalitat va comportar que es poguessin tornar a exercir competències en l’àmbit de l’ordenació territorial. I el govern de Convergència, sense consens majoritari, va emprendre aquesta ordenació. El més destacat va ser que se suprimia la Corporació Metropolitana de Barcelona (que Pasqual Maragall havia volgut convertir en un contrapoder a la Generalitat, fins i tot cercant himne i bandera pròpies!), i s’establien les comarques –consells comarcals-, com a ens de coordinació supramunicipal. Així es va dissenyar l’actual mapa comarcal, i es creen aquests ens político-administratius dels Consells Comarcals.

El projecte convergent s’acabava, de manera efectiva, executiva, en aquestes dues mesures. Dramàticament –en termes d’eficàcia en la gestió pública- havien quedat problemes molt greus per resoldre:
- no es podien fer desaparèixer les diputacions –no es podia alterar l’ordenació provincial-,
- la nova estructura supramunicipal se sobreposava a la preexistent, sense poder-la substituir
- les diputacions de Lleida, Tarragona i Girona van iniciar un cert procés de “buidatge competencial” a favor dels consells comarcals, però la Diputació de Barcelona es va blindar definitivament i va esdevenir aquest monstre que és actualment, un monstre amb un pressupost brutal, absolutament mancat de controls democràtics, i que és una veritable cova d’ali-baba i els buròcrates que volgueu.
- Les vegueries quedaven com a simple quimera
- Es reivindicava una “esotèrica” província única, com a solució –fatal- per a la superació de la imposició ordenadora constitucional.

El resultat d’aquestes polítiques és un dels majors “fiascos” de l’autogovern a Catalunya. Un autèntic desastre. Sense paliatius. Es van multiplicar les administracions, els càrrecs, les burocràcies, es van incrementar les administracions mancades de control directe per part dels electors, etc.

Es creen noves administracions i no se’n suprimeix cap: un desastre.

Hem arrossegat aquesta situació fins als nostres dies. Els vicis, les males pràctiques, el nepotisme, el descontrol, s’han estès als consells comarcals i a les diputacions, de manera que ara hem de mantenir el doble d’estructures supramunicipals per al mateix nivell de prestació de serveis –o inferior, perquè l’estructura és més ineficient, consumeix recursos en ella mateixa enlloc d’abocar-los a la prestació als ciutadans-… i tot per un capteniment polític, si voleu romàntic, però absolutament demencial.

I arribats aquí, amb els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions provincials i la Generalitat… amb una despesa pública i un increment de funcionaris absolutament aberrants, al tripartit no se li acut cap altra cosa que voler implantar les vegueries. UNA ALTRA ADMINISTRACIÓ SENSE SUPRIMIR-NE CAP ALTRA!!!!!

És realment de bojos.

No hi ha per on agafar-ho. No hi ha ningú que es pugui creure que no incrementarà la despesa, o que contribuïrà a l’eficàcia administrativa en la prestació dels serveis. MENTIDA! Tot és un pur bla-bla-bla.

No es poden suprimir les províncies, ni les diputacions. Què volem fer? Canviar-los-hi el nom? Tot aquest embolic és perquè a Espanya puguin dir que hi ha províncies i nosaltres diguem que tenim vegueries? Tot és per a agafar la diputació provincial de TGN i dividir-la en dos, TGN i Terres de l’Ebre? És això???

No és possible cap política d’ordenació territorial que “millori” l’actual situació sense competències plenes (PLENES!) en aquesta ordenació del territori. Enganyar al personal amb aquest trilerisme d’ara canvio de nom, i me n’emporto una, i passo la competència d’aquí a l’òrgan d’allà i faig que aquest que ho feia ara faci això altre, i me n’emporto tres, i…. TATXIN!!!! TORNO A CREAR LA CORPORACIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA!!!!!

Osti tu, sembla un malson!!!!

Mireu, tripis, no toqueu res!!!! No us poseu ara romàntics, no us agafi ara aquest rampell gairebé medievalista de les vegueries!!!

D’entrada, en una època de crisi tan brutal com la que patim, en la que estem instal·lats, totes aquestes coses, que consumeixen tants recursos i que inevitablement generen més despesa… s’han d’aparcar. Però si només hauríem d’estar pensant en com es pot reduir la despesa pública, com es poden aprimar les administracions!!!!!

De sortida, em sembla molt lloable que volguem fer realitat aquells somnis de fa un segle de tenir una ordenació territorial pròpia. Però ja hem vist que no podem, que per ara estem lligats al tema provincial! Si volem reordenar, comencem l’ordenació pels fonaments, no pels guarniments, collons!

I pel mig, algú creu encara que aquella ordenació territorial establerta per Pau Vila patejant-se tot el territori, tots els pobles… resisteix, en termes d’eficàcia i eficiència administrativa, en termes de bon govern, l’actual realitat d’una societat altament tecnificada, instal·lada en l’ús massiu de les noves tecnolgies, de l’e-administració, etc, etc.????

Els paràmetres amb els que fa un segle es van establir comarques i vegueries no tenen res a veure, en l’actualitat, amb els paràmetres del bon govern, d’una gestió pública eficaç i eficient.

Les realitats socials, culturals, de pertinença… no poden estar vinculades, en cap cas, a una ordenació territorial administrativa, per a la gestió pública. Una cosa és el nostre mapa sentimental i una altra cosa és el nostre mapa administratiu i organitzatiu. I està clar que les províncies tampoc són el nostre, però ja que no podem acabar amb elles, com a mínim no ho fem més complicat, no empitjorem les coses! I menys en temps de crisis!!!! No anem creant múltiples administracions!!!! No prenem el pèl als ciutadans!!! No canviem cromos medievalistes de vegueries per cromos tardo-franquistes de corporacions metropolitanes!!!!

És que és de bojos!

BCN: Mobile World Congress vs Jocs Olímpics d’Hivern

Ahir el conseller Huguet va signar la continuïtat del Barcelona Mobile World Congress per dos anys més. Cal reconèixer les coses, i per tant aplaudir la diligència en assegurar aquest importantíssim esdeveniment a la ciutat.

Curiosament, el mateix conseller, fa unes setmanes, va estar extremadament lúcid quan en una conversa privada davant els mitjans de comunicació va qualificar de “fantasmada” la proposta de l’alcalde Hereu d’uns Jocs Olímpics d’Hivern per a Barcelona 2022.

Crec que aquests dos fets, la continuïtat del congrés de telefonia mòbil i la proposta de Jocs Olímpics d’Hivern són de molta més trascendència del que sembla. D’alguna manera formen un sorprenent pol positiu i negatiu del futur que volem per a la nostra ciutat i país.

Després del fracàs del Fòrum de les Cultures, quan l’actual alcalde Hereu va assolir l’alcaldia, va dir que s’havia acabat aquest model de salts en el buït. Ha durat poc la coherència, i altre cop la ciutat –i el país- es veuen abocats a un nou i perillosíssim joc de salts endavant i en el buït.

El plantejament dels Jocs Olímpics d’Hivern a BCN només pot ser un plantejament electoralista, és simplement això. Si bé en determinades circumstàncies un esdeveniment d’aquesta naturalesa pot comportar un despertar de certes letàrgies, i generar dinàmiques positives, l’actual proposta no crec en absolut que hagi estat fruit d’una reflexió que hagi portat a aquesta conclusió.

És un gravíssim error tornar a apostar per un model de salt endavant de gran cost econòmic i en infraestructures –la majoria de les quals peremptòries- sense cap benefici net clar.

Barcelona ja és una ciutat situada en el mapa, reconeguda i valorada. Barcelona no necessita promocions d’aquesta mena ni infraestructures estrambòtiques.

Barcelona el que necessita urgentment és endreçar-se i prioritzar les seves necessitats, defensar el seu espai i model de creixement i econòmic.

Cap, cap, dels problemes que té avui en dia BCN se soluciona amb aquesta estupidesa dels jocs olímpics.

En canvi, sí que molts dels problemes que té la ciutat s’haurien d’abordar en la perspectiva d’un model de ciutat compartit, que aprofita la seva marca i potencial en tots els àmbits per a crèixer de manera sostinguda, alimentant tot el rere país.

Des d’aquest punt de vista, congressos com el que aquests dies s’està cel·lebrant a BCN són una gran notícia que aporta una riquesa neta a molts sectors de vital importància en temps de crisi com els actuals. Hi ha altres exemples, com l’exitós congrés de cardiologia.

Però són insuficients. Amb la infraestructura de fires i palaus de congressos, i l’atractiu de la ciutat, BCN pot aspirar a cobrir molt satisfactòriament una oferta gairebé monopolística al sud d’Europa i plenament competitiva a nivell mundial.

La infrautilització d’estructures com el Fòrum és un exemple de perquè no calen més salts endavant, sinó una concentració màxima en l’optimització de les inversions realitzades i en concentrar les noves inversions en aquelles necessitats clau per a aquest desenvolupament.

Hi ha, a més, altres elements de profunda solidesa que ens conviden a avançar en aquesta línia. Barcelona, la seva oferta acadèmica, científica i un cert entorn empresarial, podrien ser potenciats amb un política pública més ambiciosa a l’hora de generar clusters en determinats sectors, específicament el biomèdic, les noves tecnologies, el disseny, etc.

Cal un desenvolupament armònic que concentri el coneixement, l’empresa i la projecció i atracció internacional. És aquí on cal invertir. És en afavorir aquesta xarxa que cal invertir. Però aquesta no és una inversió compatible amb els focs d'encenalls tipus jocs d'hivern.

La ciutat no necessita ja de grans infraestructures. Amb l’estació de la Sagrera i la reordenació del seu entorn es posarà punt i final al que jo entenc eren infraestructures importants de gran projecció. Sóc crític en el plantejament d’algunes. Però ja les tenim.

El problema de BCN no són, ara, uns jocs olímpics per al 2022, el problema de BCN és molt més prosaic, i està, per exemple, encapçalat per la deficient gestió d’una de les noves infraestructures estrella: la T1 de l’aeroport del Prat. És un exemple paradigmàtic del caos i la improvisació que patim, i que ara es vol suplir amb nefastos salts endavant, que l’únic que fan és evitar fer front als problemes que tenim. Aquest magnífic aeroport no ens serveix de res –excepte per dir que tenim un aeroport molt bonic- si no podem ser competitius, obertament competitius en l’atracció de noves rutes internacionals i intercontinentals, si no es pot fer una política que converteixi, de la mà d’una aliança de bandera, l’aeroport en un hubb internacional de primer nivell al sud d’Europa.

Algú ha preguntat als congressistes la seva odisea per a arribar de segons on a BCN? Comencem per aquí.

Tenim una T1 preciosa, però l’antiga terminal B es mor de fàstic, i, en el “millor dels casos” s’omplirà de companyies de low cost. És això el que volem? Per què no ens hi fiquem de debò, en aquests temes, i fem que fer un congrés d’aquesta naturalesa a BCN sigui el més fàcil del món? Necessitem gestionar nosaltres mateixos l'aeroport. És l'única sortida.

I encara més, l’ordenació de les comunicacions internes d’una ciutat com BCN requereix d’un nou pla director. L’aposta –correcta- de l’ajuntament per establir nous “centres” de la ciutat requereix que la comunicació d’aquests centres sigui fluïda, ràpida, fàcil. I no ho és. Tots els centres només es conecten bé amb el centre històric, però no entre ells. El sector Sagregra-22@ queda fatalment aïllat d’altres centres, inclosa, p.ex. la fira. Això sí que és prioritari!

Igual que és prioritari que l’Ajuntament abordi problemàtiques absolutament enquistades a la ciutat, com la delinqüencia. No podem acceptar de cap manera la rendició d’aquest Ajuntament davant la delinqüència. Això és un desastre que es conecta amb qualsevol carril del nostre futur desenvolupament, per a fer-nos descarrilar.

Barcelona pot tenir un model molt comfortable, segur i potent de desenvolupament si ordena la seva gestió, el seu dia a dia, i si té una política ambiciosa en relació al coneixement, l’atractiu empresarial i la projecció internacional. BCN pot ser, com havia estat, una ciutat de les fires i congressos més potents del món. Aquest hauria de ser un objectiu, a aquest objectiu cal que invertim els escassos recursos que la crisi deixarà a les arques públiques. No a una fantasmada intrascendent, de la que no se’n treurà cap benefici net, com és aquesta tonteria d’uns Jocs Olímpics d’Hivern per al 2022.

To Be Continue...

In the Name of the Father (les 10 mentides de la crisi de Reagrupament)

L’octubre del 1975, 4 persones (coneguts com "els 4 de Guildford") van ser condemnades injustament per un atemptat comès en un pub i atribuït a l’IRA. Només molts anys després, 15 anys, va ser demostrada la seva inocència, i van ser absolts. Els fets van ser recollits i van arribar massivament a l’opinió pública a través de la película In the Name of the Father.

No penso estar-me 15 anys esperant que quedin desmentides totes les acusacions, les falsedats, les injúries, les mentides, que s’han abocat a sobre dels 4 obligats a dimitir de Reagrupament.

Continuo sense excessives ganes de parlar-ne. Però ho haig de fer, perquè crec que la causa de la veritat i l’honestedat s’ho mereix, i són tantes les barbaritats que s’han dit que no poden quedar sense resposta.

MENTIDA 1: s’ha parlat d’un grup de 4, s’ha dit que eren oposició, que eren els crítics, etc. És mentida. No hi havia cap oposició, cap grup de 4 ni res que s’hi assembli. La primera vegada que “es genera” el grup és quan Joan Carretero en demana, col·lectivament, la dimissió. No hi havia cap oposició organitzada, no hi havia cap sector crític, no hi havia res de tot això.

Per diferents, i esotèriques circumstàncies, en Joan Carretero fa un sac d’aquestes 4 persones, les agrupa i les obliga a dimitir. Són tan poc grup que alguns dels 4 ni tan sols tenen els mòbils dels altres.

MENTIDA 2: “els 4 han protagonitzat un cop d’estat intern”. En una junta de 19 persones, ja m’explicareu com 4 persones poden protagonitzar un “cop d’estat”.

Les coses són molt més complicades d’entendre si s’atén a la relació dels fets. En Joan Carretero arriba a la Junta Directiva Extraordinària del dia dels fets, i exigeix la dimissió de 4 persones, i els sotmet a un vil xantatge, dient que si no dimiteixen, dimitirà ell. Qui protagonitza un cop d’estat? Qui protagonitza un acte vil de xantatge absolutament demencial i irresponsable?

No hi ha cap explicació en relació al perquè havien de dimitir. Simplement una exigència testicular de dimissió. No serveix de res que no hi hagi 2 de les persones comminades a dimitir. No seveix de res que es demani un termini d’hores per poder-s’ho rumiar. Res. "D'aquí no surt ningú si no tinc la dimissió"

No serveix de res l’apel·lació a que els membres de la Junta ho són perquè els ha anomenat una Assemblea, i que d’allà deriva el seu mandat. Res, si el “president” diu que ha perdut la confiança en aquests 4, han de dimitir perquè ell ho diu. No serveix de res la reflexió política per tal que convoqui una Assemblea Extraordinària i, si el que vol és treballar no amb representants dels associats, sinó amb gent que faci el que ell digui de manera acrítica i els pugui posar i treure com li vingui de gust, el que cal és que hi hagi una modificació estatutària per tal que es voti un president i aquest president pugui nomenar una executiva directament. I que llavors, com a molt, hi hagi un òrgan que segueixi políticament l’evolució de l’associació entre assemblees. Res. O dimissió o dimissió. Xantatge.

Res de cop d’estat. Simplement xantatge.

MENTIDA 3: “els interessos personals”. El relat dels autèntics “colpistes”, és a dir, de Joan Carretero i els seus acòlits deriva a partir de dilluns en que “els 4” tenien interessos personals. I es verteixen tota mena d’indissimulades acusacions que “volien ser diputats”. Això és rotundament fals. És més, i com bé sap bona part del cercle dels 4, alguns dels “acusats” havia manifestat reiteradament que no tenia la més mínima intenció de presentar-se a les primàries per anar a les llistes de diputat.

Però és que encara més, imaginem que tots 4 tinguessin la intenció de presentar-se a les primàries de Reagrupament per anar a les llistes de les diferents candidatures a les diferents circumscripcions. On està el mal? Algú hi ha d’anar, no? Al cap i a la fi serà l’Assemblea de Reagrupament la que, en principi, caldrà que decideixi quins són els associats que volen que vagin a les llistes.

Per tant, fals que hi hagi cap interès personal, però és que a més a més, aspirar a exercir un dret que assisteix a qualsevol associat de Reagrupament (proposar-se perquè l’Assemblea el voti si ha d’anar o no a unes llistes) no és cap interès personal. Com a molt és exercir un dret legítim.

Hi ha, però, molta perversitat en aquesta acusació central dels autèntics colpistes, perquè la realitat ha estat radicalment la contrària a la que han volgut vendre.

- És Joan Carretero qui ha fet servir “l’arma” d’anar de diputat en la dinàmica interna de l’associació. Em consten, absolutament certes, converses on en Joan Carretero traslladava al seu interlocutor que “si feia bondat” aniria “a les llistes, a la candidatura”.
- Em consta, també, els moviments de Rut Carandell i Sandra Lomas “buscant” els candidats adequats per anar “a la candidatura” en diferents territoris.

MENTIDA 4: “no hi ha cap proposta en relació a les primàries”. Això és una falsedat total. O una mitja veritat: és cert que no hi havia cap proposta formal aprovada per Junta, però és totalment cert que tant en Joan Carretero (a la Junta prèvia a l’extraordinària) com la Rut Carandell expressen reiteradament la voluntat que hi hagi unes primàries on tothom esculli els candidats de totes les circumscripcions.

És a partir d’aquesta manifestació reiterada de voluntat que molta gent a Reagrupament invoca els principis de l’organització, la ponència política aprovada a l’Assemblea General i els estatuts de l’organització.

La gent no és subnormal, i la gent no inicia un debat d’aquesta naturalesa si no és que algú l’ha provocat. I aquest algú han estat en Joan Carretero i la Rut Carandell. És a partir d’aquí que es desferma la polèmica. I com que està documentada per escrit, no val la pena que ens hi referim més.

MENTIDA 5: “feminisme, dones, sexe i mentides”. A cap persona de Reagrupament l’interessa el més mínim les relacions sentimentals i/o sexuals de la resta de persones de Reagrupament, inclosos els membres i les membres de la Junta. Però sí que interessen quan aquestes relacions afecten al funcionament polític de l’associació. Sí que interessen quan aquestes relacions impliquen anar en contra de tot el que s’està defensant, i impliquen per tant, la pràctica descarada de nepotisme. I això és el que ha passat. Unes relacions sentimentals, plenament legítimes, sobre les que no vull dir res més, han comportat, dissortadament, conseqüències polítiques. Les polítiques de Reagrupament, les decisions, la manera de prendre les decisions, les eleccions, els nomenaments… han estat condicionats per aquestes relacions sentimentals. I això ja no és esfera privada, feminisme, dona, ni res, això és directament nepotisme. I això és quelcom que sempre hem combatut els associats a Reagrupament.

Curiosament, divendres abans de la famosa Junta Extraordinària va circular una trucada interrogativa de fonts ben informades del FC Barcelona, on s’afirmava que el pacte Laporta-Carretero ja estava tancat, i que, com posteriorment s’ha fet públic per diferents mitjans (inclosa Catalunya Ràdio), aquest pacte implicava Laporta candidats a BCN i Lleida i Carretero (Reagrupament), a Girona i Tarragona. El més sorprenent i inquietant de la trucada era la pregunta que la motivava “quina dona teniu a Tarragona? Perquè el pacte diu que per TGN hi va una dona…”.

MENTIDA 6: “es discutia el lideratge de Carretero”. Això és una autèntica aberració. Mai cap dels 4 encausats ha discutit, ni sospirat, sobre el lideratge de Carretero. És més, tots 4 han fet mans i mànigues per afermar i fer potent aquest lideratge.

Crec que no hi ha ningú tan boig per pensar que cap dels 4 qüestionés en Carretero, que és -clarament era- l’actiu més important que tenia Reagrupament, la cara visible, el líder. Per favor.

Vol dir això que perquè no es discuteixi aquest lideratge no es pot ni tan sols opinar en relació a les decisions a prendre en l’associació??? Em sembla que no. La responsabilitat individual i col·lectiva obliga, exigeix, que les decisions a prendre siguin sempre les millors, les més pensades, estudiades, etc. I qüestionar, discutir, matisar, una proposta no implica, excepte en ments malaltes, qüestionar cap lideratge. No fotem!

MENTIDA 7: “no es veia amb bons ulls l’aparició d’en Joan Laporta”. Bé, això ja consuma el súmmum del desvergonyiment. I em remeto al dit pel Cimera Extraordinària en relació a aquest afer. Simplement, mentida, una greu mentida, perquè justament alguns dels 4 han estat abrandats defensors d’en Jan Laporta fins i tot en les extremes circumstàncies de la moció de censura, i, posteriorment, havien iniciat els contactes amb el laportisme per començar a explorar la possibilitat de confluir.

MENTIDA 8: “la junta no tenia comunicació amb els coordinadors i les bases”. La Junta, simplement, no tenia cap comunicació. Omertà absoluta. Es va aprovar, a la primera Junta Directiva, cel·lebrada a Reus, que es publicaria, cada junta, un resum dels temes tractats al web de l’associació. Mai més se’n va saber res, d’aquest resum. La competència sobre la comunicació interna compet a l’àrea de comunicació. I la Rut Carandell, a la primera Junta Directiva, la junta de Reus es va liquidar el responsable d’Imatge i Comunicació de Reagrupament i tot el seu grup de treball. Per cert, que un dels 4 encausats va votar a favor de la liquidació del responsable d’Imatge i Comunicació, ja em direu quin “grup” més cohesionat…

La comunicació, inclosa la interna, és un problema de comunicació, de l’àrea de comunicació. De ningú més. Traslladar els acords de la Junta era responsabilitat de la secretària de la Junta.

MENTIDA 9: "volien reproduir les pràctiques dels partits convencionals". A veure, si per discrepar en una decisió s'entén reproduir les pràctiques dels partits convencionals, és evident que tenim un problema. Només un tarat mental pot pretendre que, no en un partit polític, en una associcació de botiguers, en una associació excursionista, en una escala de veïns, no hi hagi gent que manifesti, sobre coses puntuals (no sobre els objectius finals), discrepàncies, puntes de vista divergents. És tan pueril l'argument que provoca fàstic.

Com bé ha dit en Carles Boix (catedràtic de Princeton, presentador de Reagrupament a NYC):

"Què vol dir, més concretament, oferir un programa de regeneració democràtica? Certament, no consisteix, malgrat les preconcepcions del carrer, en el domini sistemàtic i il•limitat de la majoria de torn sobre la minoria de torn. La mort de cristians al Coliseu va comptar sempre amb l’aprovació, exaltada, del poble romà. Però ningú diria que això va convertir aquella sagnia en una cosa més democràtica i més noble. La regeneració política no passa tampoc per tenir líders que, pegant cops a la porta en nom d’una idea que no pot esperar a la seva discussió pacient, anul•len tota dissensió i tota veu discordant."

MENTIDA 10: "volien enfortir l'organització". Bé, això no és una mentida. Això és cert. El que és mentida és pensar que sense una organització potent, sense estratègia, sense mitjans, sense idees, sense objectius, sense campanyes, sense motivació... es pugui aconseguir cap objectiu fundacional. En absència de recursos econòmics importants, l'organització, la bona organització, una adequada xarxa de grups de treball, capilar, ben implantada, potent, és l'única estratègia possible per arribar al màxim de gent, per tenir una presència activa, eficaç, al territori, i garantir la proximitat a les persones.

La responsabilitat dels membres de la Junta Directiva era no deixar en formol els cervells a l’accedir a cap reunió.

I així són les coses. Aquestes són les 10 mentides que han propagat, i aquesta és la dura, crua i única veritat. En el nom del Pare. En el nom de l’honestedat, així són i han estat les coses.

No cal que esperem 15 anys per a conèixer-la. No cal que 4 inocents visquin 15 anys amb la condemna injusta per uns fets que no han comès.

Visca la terra, mori el mal govern!

L’atac dels clons/talibans

Em costarà bastant palar de la demència què el senyor Joan Carretero ha fet i el desastre que ha ocasionat. Però ho faré. No avui, però ho faré. No en tingueu cap dubte.

Ha estat una setmana duríssima, un autèntic infern. Els quatre membres decapitats de la Junta Directiva de Reagrupament hem patit un linxament que, ja us aviso, no quedarà així. Gaudiu per tant d’aquest moment, perquè els temps a venir seran molts dies de fúria.

Avui, tanmateix, i amb caràcter urgent, només volia fer dues reflexions:

Per ordre, la primera, és agrair les impagables mostres d’afecte que he rebut en aquests dies. Crec que mai podré agrair prou a tots els amics i amigues i tota la gent anònima que en aquests dies tan durs han estat al meu costat. He mirat de respondre a tothom, però crec que no ho he aconseguit. En molts casos, a més, molts missatges no sabia de qui em venien. Per tant, i des d’aquí, agrair tot el suport i carinyo rebuts. En aquest capítol d’agraïments vull fer una referència especial a molts dels companys blocaires que des del principi han participat en aquesta aventura que la setmana passada el Dr. Muerte, va decidir que tocava la seva fi. Dir, a més, que em sap molt de greu que un dels efectes de tot plegat és que bons amics i grans blocaires, com Primeres Collonades o Som i Serem hagin decidit, si més no de moment, deixar d’escriure. Confio cegament en un futur proper trobem prou motivació per reprendre junts la nostra activitat blocaire, l’activitat, a ple rendiment, de l’últim exèrcit de Catalunya.

La segona cosa que volia fer és expressar-vos la meva estupefacció per com s’ha produït el nostre linxament. Puc entendre que la gent es posicioni d’una manera o d’una altra, tingui una opinió o en tingui una altra. Tanmateix, hi ha hagut en el tot plegat un reacció absolutament sectària, acrítica, fanàtica, que m’ha posat els pèls de punta. Els qui fa temps tenim blocs des d’on s’ha criticat obertament i durament el tripartit, i molt especialment el paper d’Esquerra, estàvem acostumats a l’ataca d’allò que anomenàvem “jerkis” desquiciats.

Us haig de dir que el fanatisme sectari dels comentaris en aquesta setmana ha ultrapassat qualsevol límit imaginable en l’esfera de la racionalitat humana i, ja no diguem, en l’esfera política.

L’atac d’aquests clons/talibans ha estat tan demendent que desitjo molt que els seus autors se’ls puguin guardar i analitzar d’aquí un temps. Per què… quin és el comportament sectari? Doncs és aquell que, en una època de dificultats, assumeix un lideratge salvador, hi diposita totes les esperances i esdevé un autèntic taliban immolant-se on sigui, amb els arguments més aberrants, en defensa de les majors barbaritats que es puguin imaginar.

Combregar amb el despotisme més atroç, amb l’autoritarisme, amb el nepotisme, amb el totalitarisme chavista exhibit és un símptoma força preocupant del que pot estar passant a Reagrupament. Esdevenir un fanàtic jihadista immolant-se en públic és un símptoma força preocupant de la degradació moral, política i humana a la que poden arribar algunes persones.

Però avui em quedo amb l’article d’en Salvador Cardús. I imbuït pel seu esperit, avui no aniré més enllà. Ja tindrem ocasió, en la mesura que pugui ordenar tots els pensaments que en aquests moments conflueixen amb violència al meu cervell, de parlar-ne. Temps de sobres…

PS: Espero que ningú Des de l'Exili tingui la indecència de fer cap comentari a aquest post